Cendres per missatger

En el context de la pandèmia, el procés íntim del dol està resultant encara més dolorós. La impossibilitat d’acomiadar-se dels éssers estimats pels protocols sanitaris ha augmentat la sensació d’irrealitat i l’opacitat sobre les circumstàncies de moltes morts alimenta la pena, l’angoixa i la ràbia. Però a més, totes aquestes emocions també estan incrustades en un dol col·lectiu més ampli.

«Hi ha un dol que no estem tenint en compte, que és el dol de la vida anterior a la Covid –apunta Víctor Amat, psicoterapeuta i director del Centre de Teràpia Breu de Barcelona–. Tothom ha perdut alguna cosa: llibertat, espais de treball, de seguretat, d’intimitat, de connexió amb els amics... Aquesta pandèmia comportarà un dol molt bèstia a nivell transversal».

El virus ha sacsejat emocionalment fins i tot els professionals amb més experiència: «He viscut coses que mai hagués imaginat –confessa Montse Robles, infermera de l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida–. Una de les coses que em va deixar més descol·locada va ser quan una noia em va dir que les cendres del seu pare li havien arribat per Seur».

Exactament la mateixa escena explica Teresa Vizán, que mai s’havia enfrontat a situacions tan deshumanitzades: «Una persona explicava que a la seva germana discapacitada li van negar l’accés a l’uci –afegeix–. Suposo que les coses s’han fet el millor que s’ha sabut, però ha faltat sensibilitat amb els familiars dels difunts». Des del 14 de març, Vizán ha atès personalment més de 50 trucades, que després eren derivades als diferents grups de dol d’Aves.

La deshumanització és una de les principals conseqüències d’una pandèmia: «Hi ha un abans i un després de la Covid –confirma Robles–. Hi ha famílies que et diuen que sembla que el càncer ha deixat de tenir importància. Rebre les cendres d’un ésser estimat és un moment sagrat i exigeix molta sensibilitat». El virus ha arrasat el dret al dol.

Montse Robles és una de les autores de la guia Acompanyament en el dol a persones que han perdut un ésser estimat per la Covid-19. Així mateix, com a responsable assistencial del Servei de Suport al Dol de Ponent, ha estat fent acompanyament a grups de dol via telemàtica.

«Les famílies agraeixen molt que els donin veu perquè se senten silenciades i desautoritzades –explica–. Una de les necessitats fonamentals de qualsevol persona de dol és que l’escoltin i la creguin, però en la societat hi ha molt pocs espais lliures de prejudici, on enfadar-se o plorar sigui ben acollit. El dol continua sent un tabú i poder posar el tema sobre la taula i parlar sense prejudicis i amb naturalitat d’una realitat de la vida serveix per normalitzar-lo. Tant de bo a partir d’ara la societat vegi la mort més pròxima i els processos del dol com una cosa més natural».

Sobre la conveniència d’organitzar cerimònies públiques en memòria dels morts, els experts consultats coincideixen que es tracta d’una qüestió ambivalent, perquè depèn del moment en què es trobi cada persona i de la cultura familiar. En tot cas coincideixen que, en cas de fer-se, haurien d’estar dedicades a tots els morts durant la pandèmia i no només als diagnosticats amb el virus.

Adela Torras, presidenta i cofundadora d’Aves, té l’experiència del grup de dol format a Girona arran de l’accident de German Wings, el 2015: «Una cosa que la companyia va fer bé va ser crear un espai físic [un memorial als peus dels Alps] on les famílies poden anar i trobar la pau, perquè a aquestes persones no els va quedar res dels seus éssers estimats. Hi ha gent a qui tenir aquests espais físics els va bé i a d’altres, no».

Notícies relacionades

Mireia Miralpeix, mestra d’Infantil: «Els nens agraeixen els límits, no poden carregar amb el pes de decidir quan es treuen el bolquer»

Anar al col·le amb bolquers, pijama o talons de ‘Frozen’: la falta de límits familiars tensa la gestió de l’aula a infantil

Per a Torras, la impossibilitat d’acomiadar-se dels morts no impedeix elaborar el dol: «Al final, el comiat l’ha de fer cadascú amb si mateix –afirma–. Fer el dol significa obrir-se a un mateix i entrar en un espai desconegut de llum. Després de 30 anys, sé que després d’un bon treball de dol sorgeix una persona nova».

Com apuntava a l’inici del text Víctor Amat, a aquest dolor íntim s’hi suma l’angoixa col·lectiva: «En una situació d’alarma, el teu sistema neurològic es dispara per fugir o lluitar, però el confinament obligat ha impedit aquesta reacció natural. Durant dos mesos aquest ha sigut el substrat col·lectiu i la por terrible ha quedat instal·lada de manera insidiosa en la nostra quotidianitat. Ni la feina ni l’escola seran com abans i aquest dol serà molt més sostingut perquè és menys natural.