La crisi del coronavirus aboca els més vulnerables a l'ocupació

Alguns estan penjats des de fa poques hores: internet es comença a omplir d’anuncis de persones que busquen un pis per ocupar. «Sisplau necessito un pis okupa que sigui del banc, per a la meva dona, el meu nen i per a mi. ¡Ens urgeix! Som gairebé al carrer», diu un d’ells. Qui ho escriu és un equatorià que prefereix no revelar la seva identitat. «Estem els dos sense papers, jo treballava de paleta i ella, netejant. Ens hem quedat sense res i fa mesos que no paguem el lloguer». Abonen 400 euros per viure en una habitació d’un pis a Badalona amb el seu fill, de vuit anys, i altres famílies. «El propietari ens està pressionat perquè sortim, vol algú que li pugui pagar l’habitació», diu amb la veu entretallada. «Jo no vull ser okupa, no ho he fet mai a la vida, em fa moltíssima por, però és que no tenim cap alternativa, faré el que sigui per no acabar al carrer», lamenta.

Aquest és el mateix relat d’un altre matrimoni d’immigrants que, amb una nena de cinc anys, viuen amuntegats en una habitació de relloguer a Barcelona. «Som tres famílies, però nosaltres hem perdut la feina, jo treballava en la construcció», explica el pare. «¿Quina alternativa ens queda? Si no paguem ens fan fora, i ja fa tres mesos que estem així. Mengem del banc d’aliments, però necessitem un sostre», diu. 

Anuncis des de la desesperació

També la Mónica s’anuncia a la xarxa a la recerca de vivenda. «Estem vivint a casa d’una amiga a Nou Barris, la meva filla està embarassada, necessitem anar a viure a algun lloc, no ens podem quedar aquí», explica entre sanglots. Ella assegura que vivia en un alberg per a dones maltractades, d’on va ser expulsada per una confusió. «Ens hem quedat sense res, i busco sostre com sigui, només espero que no ens estafin, perquè darrere hi ha un negoci molt brut», augura. 

Però la necessitat s’estén per tot el territori espanyol. «Jo treballava al Zara amb un contracte a mitja jornada, però ara m’han acomiadat i els ajuts de l’erto no li arriben per pagar els 430 euros de lloguer», relata Antonio, que viu a Madrid. «El propietari em va fer fora, així de simple», diu amb indignació. Ara viu a Vallecas, a casa d’uns familiars, però també busca alternatives entre les màfies de la vivenda. «Jo cuido sol dels meus dos fills, la meva dona se’n va anar. Em fa molta por això d’okupar, però és que no tinc cap altra opció», explica. 

Naus, oficines abandonades

Alguns moviments socials apunten que les ocupacions tornen a estar a l’ordre del dia, si alguna vegada ho van deixar d’estar. «La gent sense papers, que no poden accedir a cap ajuda pública, van a la desesperada, es fiquen on poden: naus, oficines abandonades, pisos buits. La situació és molt greu», lamenta Enrique Mosquea, de l’associació Papers Per Tothom. Mentre els desnonaments per ordre judicial estan paralitzats, els anomenats desnonaments invisibles no cessen: aquells que viuen rellogats, amuntegats i que no tenen cap document que demostri que el lloc en el qual viuen és seu, no tenen res que pugui paralitzar l’expulsió. 

L’associació Prohabitatge, que proporciona vivenda social a col·lectius en risc, assenyala que hi ha centenars de famílies que estan perdent la vivenda. «Demandes d’ocupar n’hi ha moltes i cada dia hi haurà més; sabem també de persones que estan rellogant les seves habitacions rellogades amb algun matalàs que tinguin de més», assegura la gestora de l’entitat, Carolina Palas. Tot i així, creu que l’estat d’alarma ha reduït les ocupacions ‘exitoses’: «Els veïns són molt més a casa, poden denunciar abans, hi ha més policia als carrers i menys gent, les ocupacions són massa visibles i difícils de dur a terme. Diguem que hi ha molta demanda, però poca oferta». Tot i que afegeix que, després de la pandèmia, els equipaments de persones sense llar, que acullen moltes d’aquestes famílies, tancaran i la situació canviarà radicalment.

«Ens dutxem amb cubells»

Els que aconsegueixin ocupar, probablement gaudiran d’un sostre, però estaran obligats a viure en condicions deplorables, al mancar de subministraments bàsics. És el que ve denunciant l’Aliança Contra la Pobresa Energètica, que afirma que durant el confinament la situació s’ha agreujat. «Constantment tenim trucades de famílies que han ocupat i que no tenen aigua: aquí les empreses s’han d’implicar ja instal·lant comptadors socials», es queixa la portaveu María Campuzano, que insisteix: «Estem parlant de famílies que ocupen per necessitat, que no tenen on anar a viure».

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

És, per exemple, el que li passa a Loli Jiménez i al seu fill de 13 anys. El menor no té ordinador ni internet per fer els deures, però aquest és el problema que menys preocupa la família. Fa ja sis mesos que tots dos van ocupar un pis al barri de la Mariola, a Lleida, després d’un desnonament per no poder pagar el lloguer. La llum la tenen punxada, amb el risc d’incendi que això comporta. «I amb l’aigua, anem amb galledes i amb ampolles». Les normes de l’estat d’alarma eren clares: cal netejar les mans tantes vegades com sigui possible. «Doncs nosaltres ens quedem sense aigua per rentar-nos, perquè la recollim de la font i aquells dies ens la van tallar», assegura la mare. Acostumats a dutxar-se a casa d’amics o familiars, van haver d’utilitzar els cubells i garrafes que els deixaven els veïns. «Mai a la vida em vaig imaginar que acabaria així», respon la mare entre sanglots. 

Aquest no és l’únic cas a Catalunya. Segons L’Aliança, hi ha empreses municipals d’aigua, entre elles Aqualia, que no permeten instal·lar comptadors d’aigua en pisos ocupats, encara que sigui en casos d’extrema necessitat. En alguns casos, el problema s’agreuja quan els ajuntaments no permeten empadronar els ocupes.  «En plena pandèmia hi ha famílies amb fills que no podien rentar-se, que no es podien dutxar, això és impensable», es queixa Campuzano. Un problema que, si no es resol, es farà més gran dia rere dia.