Historiadors espanyols, contra el llenguatge bèl·lic

Historiadors espanyols com Carmen Iglesias, Gonzalo Pontón o Xosé Manoel Núñez Seixas han analitzat la utilització d’un llenguatge bèl·lic per referir-se a la crisi sanitària generada pel coronavirus, recordant que la situació actual «no té res a veure amb una guerra».

«Ho estic combatent des del principi, això no té res a veure amb una guerra. A les guerres se suposa que hi ha enemics físics i hi ha voluntat de guerra en els que decideixen i, mirant l’actual pandèmia, no respon a l’evidència dels fets», ha assenyalat a Europa Press la directora de la Reial Acadèmia de la Història, Carmen Iglesias.

«Una tragèdia amb molts morts»

Per a Iglesias, l’actual crisi sanitària és «una tragèdia amb molts morts», que, no obstant, comparada amb les guerres mundials del segle XX «pot semblar menys». «Però, per a nosaltres, que tenim altres mitjans, és molt. I, sobretot, les morts que estem presenciant, amb gent que mor sola: el que ha passat amb la gent gran ha sigut terrorífic», ha lamentat.

Mentrestant, Seixas, en al·lusió al llenguatge bèl·lic, entén que «s’està buscant una certa èpica, perquè la població l’has de mobilitzar». No obstant, el Premio Nacional de Ensayo 2019 entén que aquesta ‘èpica’ pot tornar-se «contraproduent» i tenir l’efecte contrari al desitjat.

«No és el mateix que estar en una trinxera contra l’enemic»

«Es vol aprofitar la crisi per reforçar valors de la solidaritat, però és peculiar, perquè estem cada un a casa nostra. No és el mateix que estar en una trinxera contra l’enemic: ara també hi ha por que el veí et pugui encomanar. És una èpica que pot tornar-se contraproduent, perquè de vegades la frontera entre el que és sublim i el que és ridícul és molt tènue», ha afirmat l’historiador.

Pontón, que va guanyar el 2017 el Premio Nacional de Ensayo per la seva obra ‘La lucha por la desigualdad’, difereix una mica d’aquesta opinió, recordant que el llenguatge «és lliure i permet tota mena de metàfores», a més de matisar que referir-se a la malaltia com una guerra no va dirigit a «la lluita d’uns quants especialistes, sinó a conseqüències: el que passarà quan acabi».

«Pensament raonable»

«S’està parlant també d’un Pla Marshall, les elits estan més preocupades per com ens refarem de la guerra, tot i que no es fabriquin canons ni es reclutin persones ni s’emmagatzemin armes. Aquest pensament és raonable, perquè si es manté la situació, les conseqüències portaran a una situació molt tràgica», ha alertat Pontón, per a qui aquest pensament ve d’«una situació sobrevinguda per a la qual no s’estava preparat».

Seixas, resident a Alemanya durant diversos anys, apunta també una altra situació relacionada amb el tema bèl·lic que li ha cridat l’atenció: la presència de militars o alts càrrecs de forces de l’Estat a les rodes de premsa. «Això és una cosa bastant específica d’Espanya. A Alemanya crida l’atenció que surti un senyor uniformat a explicar quantes infraccions hi ha hagut», ha comentat.

¿La història es repeteix?

La manera en què s’està tractant de controlar aquesta pandèmia pot deixar escenes d’una similitud sorprenent amb altres exemples del passat. Així ho confirma, per exemple, el mateix Pontón, recordant com la Magistratura de Sanitat de la Toscana –la millor d’Europa llavors–, a principis del segle XVII allotja una epidèmia de la qual ho desconeixen tot.

«Per raons econòmiques, el gran duc havia obligat retallades i han d’inventar-se hospitals on no n’hi ha. A més, en aquests hospitals tenen grandíssims problemes, perquè no troben metges especialistes que puguin fer sagnies ni donar els emètics necessaris a tothom», destaca.

Reaccions semblants

Per a Pontón, «salvant totes les distàncies dels enormes coneixements científics» de l’època actual, les reaccions psicològiques de polítics i autoritats sanitàries «són molt semblants». De fet, apunta com la Toscana tenia un empleat que reportava diàriament al gran duc tant sobre el nombre nou de malalts com el de recuperats, així com el de morts, també.

A més, es van instaurar protocols per a atenció sanitària, amb preferència per a la gent per edats –a partir dels 57 anys era l’edat presa de més risc, mentre que la franja d’edat dels 40 a 27 anys havia d’esperar a ser atesa–.

Conseqüències de la pandèmia

De cara a les conseqüències de la pandèmia, atenent altres malalties passades, Carmen Iglesias ha recordat que el paper dels historiadors no és el de «futuròlegs», però insisteix que s’està «vivint una tragèdia que cal afrontar amb coratge, valentia i solidaritat».

Notícies relacionades

El Jemad, sobre el coronavirus: «No hi ha caps de setmana en la guerra»

El virus de la guerra

«També, defensant les coses bones que tenim, com la llibertat. Espero que això ens serveixi perquè els règims autoritaris, dels quals tenim exemples a tot el globus, no serveixin com a base per danyar les llibertats individuals dels països democràtics», ha alertat la historiadora.

Conseqüències menys letals

Per la seva banda, Seixas ha recordat com les pandèmies «han colpejat la humanitat durant molts segles», si bé amb una morbiditat cada vegada més baixa. «No seria alarmista, ens enfrontem a una pandèmia que ningú podia preveure, tret dels típics escenaris futuristes com que també ens podia caure un meteorit. Si comparem aquesta malaltia amb l’última pandèmia global –la grip espanyola–, el coronavirus és molt més suau, amb conseqüències menys letals però probablement una influència més gran en l’economia», ha conclòs.