Diari d'un infectat: «'Siempre sale el sol, chipirón'»

«¡Tot anirà bé!. Com es diu a la meva terra (Andalusia), ‘¡siempre sale el sol chipirón!’». Aquestes paraules les va escriure Mónica Pascual Almagro, una noia de 30 anys que viu a Espeluy, un petit poble de Jaén. Als dos dies d’estar ingressat a l’hospital Sagrat Cor de Barcelona pel coronavirus (ara estic millor i em recupero a casa meva), una infermera es va acostar al meu box per preguntar-me si em venia de gust llegir una carta i em va explicar la campanya que un grup de sanitàries de quiròfan del centre sanitari (Marta García López, Ares, Minaia i quatre més) havien posat en marxa. La iniciativa es va anar propagant per tot Espanya. 

Va ser la Marta, la jove infermera malaguenya establerta a Barcelona, qui va explicar el projecte a la seva amiga Mónica. I la Mónica no va dubtar ni un segon a posar-se davant de l’ordinador, escriure una carta i enviar-la al correu que els sanitaris van habilitar per rebre les missives (esperanzahusc@gmail.com) «És tan estrany escriure sense saber qui serà el destinatari... és estrany no saber com serà la teva reacció...és tan estrany tot en aquests últims temps que ja amb prou feines es diferencia el que és realitat i ficció [...] Vull que sàpigues que no estàs sol, sempre hi haurà algú darrere... Només has d’obrir bé els ulls i ho veuràs. A prop hi haurà enfermers, auxiliars d’infermeria, metges, netejadors, zeladors [...]. Ànim, amic, avui no és un dia més, sinó un dia menys per a la teva recuperació. Des d’aquí només puc desitjar que aviat surtis, que et recuperis i que passat tot això, poder conèixer-te... estaria encantada d’abraçar-te». Després de llegir la carta el meu estat d’ànim (sempre alt pels missatges dels meus companys, amics i família) es va disparar.

Al cap de pocs dies, es va acostar una altra infermera i em va donar una altra carta. Aquesta vegada, de María Jesús Lapiedra, una dona de 41 anys que viu en un petit poble de València. «Sé molt bé el gran esforç que estàs fent a l’estar allunyat dels teus éssers estimats, ja siguin familiars, amics i fins i tot mascota [...]. Vull dir-te que això s’acabarà [...]. Estimat desconegut, és la primera carta que t’escric i no serà l’última. Penso donar-te ànim perquè tinguis força per aguantar una miqueta més. Perquè ja falta poc perquè tornis a envoltar-te amb els que estimes». L’emoció va tornar a inundar-me. Vaig rebre un tercer escrit d’una altra Mónica, de Barcelona, una mare que va superar un càncer en el passat.

A la recerca de les meves noves amigues

Després de vuit dies ingressat, vaig tornar a casa. El meu objectiu era localitzar aquestes persones que generosament m’havien brindat el seu recolzament i la seva amistat sense conèixer-me de res. Per mitjà de les xarxes socials vaig trobar la Mónica de Jaén. Li vaig enviar un missatge i li vaig donar el meu telèfon. Al cap d’una estona em va trucar. Estava emocionada. Li vaig agrair la seva missiva i el bé que m’havia fet. «Quina il·lusió. M’has trobat. Quina sorpresa. No sabia a qui arribaria la meva carta ni si es posaria bé. I tu t’estàs recuperant», em va explicar aquesta noia, dedicada a estudiar per presentar-se a unes oposicions a Hisenda. De tant en tant, se li escapava un somriure nerviós. «Escrivia la carta per dos motius: donar força, tant mental com moral, transmetre que tot i que estiguessis sol físicament, estaves envoltat d’amics, de família, del personal sanitari i de gent anònima que us enviàvem tota la força. I el segon motiu: donar força al personal sanitari», afirma.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

A María Jesús Lapiedra la vaig trobar a través del seu pare. Per les xarxes socials, va ser impossible. Vaig recórrer a la guia telefònica i a la petita població de València on viu només figura una persona amb aquest cognom. A l’home que va despenjar el telèfon li vaig detallar qui era i que la seva filla havia redactat una carta que va caure a les meves mans, una acció que desconeixia. «És que tinc una filla meravellosa», repetia. Va tenir l’amabilitat de donar-li el meu número a la María Jesús i aquesta em va enviar un missatge al mòbil.

«El dia que vas rebre la carta, imagino que et va arribar a l’ànima, com a mi m’ha arribat al cor saber que has sortit d’aquesta situació i que has intentat contactar amb mi [...] T’escric perquè vaig prometre que no seria l’última carta que rebries meva, i vull complir la meva paraula». Li vaig trucar de seguida. Ella em va dir que es va animar a escriure arran d’un missatge que li va arribar d’unes infermeres de Barcelona. «Vaig pensar que algú s’alegraria de rebre ànim i força a través d’unes paraules», afirma. La María Jesús i les dues Móniques (a una no l’he pogut trobar) han entrat a formar part de la meva vida.