25 maig 2020

Anar al contingut

PANDÈMIA

«Bosses d'escombraries, ferides a la pell i mascaretes de pintor»

Una infermera de l'Hospital del Mar relata les greus mancances del personal sanitari que lluita contra el coronavirus

Olga Pereda

«Bosses d'escombraries, ferides a la pell i mascaretes de pintor»

DAVID CASTRO

Amb bosses d’escombraries per tapar-se el cos. Amb ferides a la pell de tant utilitzar ulleres. Amb vestits de protecció que no estan homologats. Amb jornades maratonianes. Amb aglomeracions als vestidors. Amb parades de deu minuts per menjar un menú infame. Amb mascaretes més pròpies de pintors que de personal sanitari. Amb companyonia, però amb tensió. Amb voluntaris que al cap de poques hores desapareixen de l’hospital, espantats pel que veuen. Amb por al cos. Amb llàgrimes al sentir que els pacients els pregunten si moriran. Amb pànic a l’arribar a casa per por d’encomanar la família. Després de 20 minuts de conversa telefònica amb aquest diari, una infermera de l’Hospital del Mar (Barcelona) es posa a plorar. «Així estem; aquesta és la nostra realitat. Ens falta de tot. També, organització. Les coses es fan corrents i de qualsevol manera. Ens demanen més i més i més. La factura física i emocional del personal sanitari és i serà tremenda. Estem molt tocats. Les infermeres semblem màquines. No ens estan cuidant».

Quan l’Anna –nom fictici– arriba a casa seva es treu la roba a la porta i es fica a la dutxa. Frega i frega amb aigua i sabó. No s’atreveix a fer un petó al seu fill per por del contagi. Sap que té unes quantes hores per descansar i que ha de tornar al front. Sí, front. Perquè el que explica és el que hem vist tantes vegades a les pel·lícules de guerra.

L’Anna, i tot el personal, hauria de portar vestits homologats. No estan disponibles, així que es posen el que poden. Bosses d’escombraries de plàstic o unes bates verdes que cobreixen abdomen i tòrax, però que no són impermeables del tot. «Ens diuen que no coincidim gaires a la cuina per menjar, però després hauries de veure les cues que hi ha per a les dutxes. I als vestidors tampoc tenim espai», explica.

Tornar a treballar

A l’Anna li fa gràcia que les autoritats governamentals diguin en les rodes de premsa que quan un membre sanitari dona positiu es fa el test als que treballen amb ell o ella. «És mentida; només ens el fan si tenim símptomes. Quan un de nosaltres dona positiu, no et tracten com un pacient; et diuen que et confinis a casa. Si al cap de 15 dies ets asimptomàtic, tornes a treballar», revela.

A l’hospital van tots a una. La companyonia està vorejant rècord absolut. És igual l’especialitat que cada professional tingui. Tots a una contra el coronavirus. «Estem donant tot el que podem i més», explica.

«Ens pregunten si moriran»

Els pacients estan espantats. Si algun tus, demana sisplau a les infermeres que s’apartin. Alguns els miren i els pregunten si es moriran. «¿I què fem nosaltres? Doncs intentar no plorar. Els avis no tenen mòbils amb càmera per fer una videotrucada amb els seus familiars. L’altre dia, una companya li va posar el seu mòbil a un pacient perquè s’acomiadés de la seva dona i el seu fill. Va morir al cap de dues hores».

Tampoc hi ha sudaris reglamentaris d’alta protecció (més adequats per al Covid-19) per embolicar els cadàvers. De vegades n’han de posar dos dels normals. Quan el pacient mor, el personal de la recepció de l’hospital és el que entrega als familiars la bossa amb els estris del difunt. Així de dur. Així de real. «Així estem», conclou l’Anna.

Temes: Coronavirus