Aniversari en temps de coronavirus

Al matí, ella li diu a Bruno:

-Avui és el teu aniversari. ¿Tens algun capritx?

Ell contesta:

-‘Mollejas’.

«‘Mollejas’», pensa ella. Potser no és tan fàcil, tenint en compte... les circumstàncies. O potser sí. Cal provar-ho. Al migdia es posa qualsevol cosa i es dirigeix al mercat. ¿‘Mollejas’? ¿‘Mollejas’? Ningú té ‘mollejas’. Què puc fer... És un aniversari especial. Tots ho són, però aquest any l’atmosfera és estranya. El virus campa per aquí, la ciutat està buida, tot està tancat. Tot és incert. La gent s’infecta i alguns moren. ‘Mollejas’.

Al mercat, ella té un moment d’inspiració i decideix comprar un petit pot de caviar. Caviar, per què no. És una ocasió. La família recordarà aquest aniversari, i tots recordaran que van menjar caviar. Després, tot sembla més fàcil: una mica de foie... i aquestes hamburgueses de peus de porc, que a Bruno li agraden molt. De segon, secret ibèric. De tornada a casa passa per un supermercat i compra un test de flors. Petit, i no gaire esplendorós, però les floristeries estan tancades. El que importa és el detall.

És 25 de març. L’any, 2020. Ningú oblidarà aquestes dates.

A casa, un espaiós pis en uns baixos del carrer de Torrent de l’Olla, a Gràcia, el Bruno i els nens –Ivo, de 14 anys, i Tomás, de 12– treballen o fan els deures al menjador, centre de gravetat de la llar en aquests dies de confinament. El lloc on passa gairebé tot. Hi ha ordinadors, tauletes, mòbils, llibres... Un desordre infantil i adult, barreja de casa i oficina. Ella i els nens intercanvien mirades. Han decidit mantenir certes coses en secret –la celebració ha de tenir un ingredient sorpresa–, i han creat un xat entre ells per comunicar-se al marge. Tot i que no va del tot bé. El Tomás està especialment agitat. L’Ivo sempre ha tingut un toc senyorial.

El Bruno fa 51 anys.

Preparatius

Cap a les cinc, el Bruno anuncia que ha d’anar a l’oficina. Té feina pendent, però també vol deixar espai. Ella li pregunta si aquesta nit vol alguna cosa de postres. Una cosa especial.

–Torrades –diu ell.

Sembla tan difícil com les ‘mollejas’.

El Bruno marxa i un moderat frenesí s’apodera del lloc. Hi ha coses per fer. Cal cuinar i ordenar el pis, que aquests dies té aspecte de confinament. Cal aclarir la taula. Ella talla unes margarides del jardí i les posa en un gerro, i s’oblida del test. Els nens s’ofereixen a preparar el pastís. Per moments s’obliden del que passa fora. Que no hi ha ningú al carrer, de la saturació dels hospitals. Cal continuar vivint.

És un aniversari fora del comú i tots volen que es noti. Els nens recuperen la roba que van lluir la nit de Nadal i ella opta per un vestit que va dissenyar la seva germana, pel qual sent debilitat. Al tornar, cap a les nou, el Bruno es treu el jersei i es posa una jaqueta de vellut. L’elegància és un anhel compartit.

El Bruno es diu Rosal de cognom i és arquitecte. Ella es diu Marieta, es diu Cavero i treballa al Consorci de la Zona Franca. Aquests dies, en realitat, teletreballa.

Durant el sopar, l’ambient és festiu. Els grans beuen vi, dues ampolles en total. No hi ha ‘mollejas’, i quan arriba l’hora de les torrades tots han menjat massa, així que prefereixen passar directament al pastís. Ella i els nens canten: «Aniversari feliç, aniversari feliç...». Ell bufa les espelmes, diverses vegades. Es fan fotos. Pel mòbil, ella li n’envia una a una amiga. La resposta no triga a arribar: «Bonic. Estrany, però bonic». Així ho recordaran segurament: estrany, però bonic. D’aquí a un any i també d'aquí a molts miraran les fotos i recordaran que aquell dia estaven confinats, i que no hi havia ningú al carrer, i que les notícies que arribaven de tot arreu eren difícils de suportar. Recordaran com d’excepcional i estrany que era tot. A ningú li passava pel cap que un dia celebraria el seu aniversari confinat perquè fora hi havia un virus perillós i mortal.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

–Ho recordarem al llarg dels anys –diu el Bruno. Si és que això dura poc. Si és que no es torna normal passar-nos la vida tancats.

La nit s’acaba amb una partida de dards.