El Dia C: Espanya, confinada pel coronavirus

Pedro Sánchez no té l’oratòria de Winston Churchill. Al seu discurs per anunciar l’estat d’alarma i les mesures de confinament pel coronavirus li haurien anat bé les paraules que el primer ministre britànic va dedicar al poble britànic el juny de 1940, en el més dur de la Segona Guerra Mundial: «Lluitarem a les platges, lluitarem a les pistes d’aterratge, lluitarem als camps i als carrers, lluitarem als turons».

En platges, pistes d’aterratge, camps, carrers i turons; en parcs infantils, escoles, fàbriques i oficines; en bars, restaurants, gimnasos i transport públic. Després d’un cap de setmana estrany, avui és el Dia C a Espanya, la primera jornada laborable de confinament de la població del país per intentar trencar la cadena de contagi del coronavirus, evitar el col·lapse del sistema sanitari i salvar vides, sobretot la d’aquells que formen part dels denominats grups de risc. És el primer dia amb els nens sense escola; el primer dia en què moltes empreses assajaran sense xarxa el teletreball; el primer dia d’aturada econòmica per a molts autònoms i petits empresaris. És el primer dia feiner de confinament sense que se sàpiga quants més en vindran: l’estat d’alarma dura 15 dies però és prorrogable; la lluita contra el virus no té un final marcat en vermell al calendari. Només es pot confiar en els herois de bata blanca. I lluitar a cada platja.

L’«ENEMIC»

El sentit del deure cívic de la ciutadania es posarà a prova després d’un cap de setmana en què el confinament ha sigut seguit de forma majoritària (el trànsit de sortida i entrada de Barcelona es va reduir ahir en un 75%) però amb excepcions molt enlletgides en unes xarxes socials en què la informació i les falòrnies es transmeten més ràpidament que el virus. La llista de prohibicions és llarga, els poders atribuïts a les forces de seguretat (inclòs l’Exèrcit) sota el reial decret de l’estat d’alarma són amplis, i les multes decidides pel Ministeri de l’Interior poden ser abundants, a l’empara de la denominada ‘llei mordassa’. El ministre de sanitat, Salvador Illa, disposa de poders excepcionals per lluitar contra l’«enemic», com va anomenar ahir el virus. En aquesta guerra, el front està als hospitals, les trinxeres a les cases i l’única vacuna disponible, com diuen alguns experts, és cadascun dels ciutadans amb una actitud cívica i responsable. Tots a casa.

CRISI TAMBÉ SOCIAL

A Sánchez i el seu Govern de coalició la legislatura els ha saltat pels aires just quan arrencava. Després de tants anys en què la paraula «crisi» ha sigut la més utilitzada en la conversa política, Sánchez ha de gestionar ara una emergència amb majúscules. Si el confinament s’allarga, es corre el risc que a l’emergència sanitària i econòmica se’n sumi una de social: la dels que, sense feina, clients, consumidors i usuaris, no puguin pagar els lloguers o les hipoteques. Davant això, Sánchez no compta amb el suport incondicional de l’oposició i, malgrat les seves crides a la unitat, veu com el coronavirus es converteix en una arma llancívola per a l’enfrontament polític en termes territorials, amb crítiques de la Comunitat de Madrid, el País Basc i Catalunya. Això sí, les reaccions del ‘lehendakari’, Iñigo Urkullu, i del president Quim Torra han sigut molt diferents.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

A Catalunya, l’independentisme veu en el decret de l’estat d’alarma greuges territorials i terreny fèrtil per marcar perfil polític i agitar la confrontació, arribant a uns extrems intolerables a les xarxes (Clara Ponsatí i el seu «De Madrid al cel» retuitejat per Carles Puigdemont).  Entre criticar les mesures del Govern per lentes o poc dràstiques i convertir el coronavirus en un assumpte de sobirania hi ha una tirada que l’Executiu català ja ha fet. L’absència de la firma de Torra en el comunicat conjunt de la conferència de presidents no obre una crisi perquè la situació d’emergència és massa greu, però sí que retrata el sentit de la responsabilitat de cada dirigent davant d’aquests ciutadans a qui es demana civisme.

Ni Sánchez té l’oratòria de Churchill, ni el coronavirus equival a la invasió nazi, però l’impacte que el Covid-19 ha tingut sobre l’economia espanyola és similar al d’un conflicte bèl·lic: dur i immediat. L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) preveu conseqüències demolidores aquest any sobre l’economia espanyola. Tots els agents econòmics exigeixen al Govern mesures pal·liatives: la patronal, els sindicats, els autònoms, les pimes, els hotelers, els restauradors... L’epidèmia és global, com també ho és el seu impacte econòmic, i la forma amb què Espanya surti del túnel dependrà en gran manera de les mesures que prengui la Comissió Europea respecte a la disciplina pressupostària. En aquesta epidèmia global, les solucions són individuals i també globals.  La lluita s’entaula a les platges i als despatxos. «És en els pitjors moments quan es demostra qui som en realitat». No ho va dir Churchill, sinó que ho escriu en una carta a aquest diari la lectora Cristina Gutiérrez.