El carrer manté el pols contra el masclisme el 8-M

Milers de dones van sortir al carrer a tot Espanya per reclamar la igualtat de drets efectiva entre homes i dones. Tot i que hi va haver menys afluència a les manifestacions que en anys anteriors, es va mantenir la flama contra el masclisme en una jornada poc propícia: es tractava d’un  diumenge i portava afegit el temor de les aglomeracions per la por del contagi de coronavirus. Malgrat això, un any més, unes 50.000 persones a Barcelona i 120.000 a Madrid van clamar a l’uníson contra les violacions, la bretxa salarial, els assassinats masclistes i la precarització en què viuen immerses les dones pel simple fet de ser-ho.

«Abans, si omplíem la plaça de Sant Jaume, que fóssim unes 5.000 persones ja era tot un èxit», recordava Montse Cervera, una feminista de les històriques, «de tota la vida». «Durant un temps, moltes pensaven que s’havia aconseguit la igualtat, però les més joves s’han adonat que encara queda massa per fer», avisava. Ho confirmaven la Gina i l’Helena, dos adolescents de 14 anys que van ser per primera vegada a la manifestació feminista. «L’altre dia una persona que no coneixia de res em va tocar el cul. Estic farta de tenir por quan torno a casa; no vull ser la següent», explicava la Gina. L’Helena, a més, clamava contra les imposicions al seu cos. «Hem d’estar primes, ser altes, boniques... Ja n’hi ha prou que ens valorin per això», criticava.

Elles eren només tres persones de les desenes de milers de persones que van omplir els carrers de Barcelona, des de la plaça de la Universitat fins a Arc de Triomf, en la tercera protesta més massiva del 8 de març. A diferència dels partits polítics, la societat va sortir al carrer de forma unitària. A Catalunya es van comptar centenars d’actes en més de 200 pobles i ciutats, i a tot Espanya s’eleven a més de 1.000 els esdeveniments de reivindicació. Les manifestacions més nombroses, a Madrid i a Barcelona, van sumar 170.000 persones, lluny de la xifres del mig milió d’assistents de l’any passat. La vaga laboral va tenir escàs seguiment, al ser diumenge. No obstant, el clamor feminista es va continuar emetent des dels petits pobles del Pirineu fins a la costa andalusa.

N’hi ha per a això i per a molt més. Les dones treballadores cobren un 23% menys que els homes, i entre les pensionistes la bretxa és del 35%. A Espanya hi ha més de mig milió de dones amb mesures de protecció policial per estar en risc d’agressions masclistes per part de les seves parelles o exparelles. Cada dia es denuncien cinc violacions i 36 casos d’agressions i assetjament sexual, segons les dades del Ministeri de l’Interior. I 1.047 dones han sigut assassinades a mans de les seves parelles o exparelles des que hi ha registres, 14 des de començament d’any. «Exigim polítiques públiques, recursos i mitjans suficients: volem protocols i circuits diversos. ¡No Som víctimes! ¡Som supervivents!», clamava el manifest unitari de la marxa a Barcelona.

Notícies relacionades

"Abans hi veníem de barbacoa; ara vivim aquí"

Les barraques de Montcada pugen un 25% després de dos anys d’oblit

Aquest any el feminisme també volia donar veu a totes aquelles dones immigrants que treballen en llocs de treball precaritzats i que no poden acudir a les protestes. Per això la capçalera de la marxa a Barcelona va portar per lema «Juntes i diverses per una vida digna». «Les dones que treballem a la llar i als hotels estem invisibilitzades i esclavitzades, moltes no tenen drets, contracte ni papers», explicava la Isabel, una dona xilena que amb el seu davantal volia visibilitzar totes les seves companyes que no podien sortir al carrer. «Dona’m gasolina per a la llei d’estrangeria», corejaven les seves companyes del Sindicat de Dones de la Llar, SindiHogar a la manifestació.

L’ambient va ser festiu i no es va registrar cap incident greu. Es va cantar i es va ballar, especialment la cançó d’‘El Violador Eres Tú’. Una coreografia que va néixer a Xile i que ha donat la volta al món per denunciar les agressions sexuals i la visió «masclista» de la justícia i el poder. Leónida i Pastora González, dues germanes de 66 i 76 anys, miraven com les noies ballaven des del seu seient improvisat en una marquesina de l’autobús. «Estem esgotades, però molt contentes de ser aquí», deien somrients. «L’any passat el meu marit no em va deixar venir, però aquest any no hi he volgut faltar», explicava la més gran. Tot just van poder estudiar, i sempre s’han hagut de relegar als sous més baixos en els seus llocs de feina, una cosa que ara noten en les seves «pírriques» pensions. «Abans no ens n’adonàvem, però estem molt discriminades per ser dones, i no vull que elles hagin de passar per això», sentenciava la Leónida. La Pastora, orgullosa, la va agafar de la mà. «Hem posat el nostre gra de sorra, ara només falta que ens escoltin i que canviï alguna cosa».