«¡El feminisme és això, ¡tu ets feminista!»

Tot el que passa en aquesta casa lluminosa al cor del castigat Gòtic, a dos passos de la Rambla, sembla un miratge. Gairebé un miracle. El que passa a fora –els turistes, les cadenes de roba, els patinets, les presses – sembla una altra galàxia al comparar-ho amb el que passa a dins. Un menjador folrat de centenars de llibres en els quals una àvia i una neta comparteixen cafè i confidències mentre desborden complicitat i amor. Dues galàxies que xoquen gairebé tant com les vivències dels 17 anys d’una –l’edat actual de la Nico, que ha crescut entre el Gòtic i el Raval– i els de la seva àvia, educada en una escola de monges de Madrid als anys 50. 

-¿Recordes la teva primera regla, Toto?

-¡Clar! Pensava que em moria. Només pensava com li explicaria el disgust a la mare, quins pecats hauria de confessar per si de cas... De fet, a la primera, no li vaig dir res. Al veure que em tornava a passar li vaig dir «ho sento, t’he de donar un disgust».

-¿Però com pot ser, Toto? ¡Si vivies envoltada de dones! ¿Ni les teves germanes, ni les monges... ningú te n’havia dit res?

La primera regla de la Nico va ser una experiència molt diferent. «Era la Nit de Nadal. Estàvem totes les cosines tancades al lavabo. L’endemà, en comptes de dir-me bon Nadal, tots em deien ‘felicitaaaats’...», comparteix la noia, a qui no li va afectar tenir la regla, sinó que els nois sexualitzessin el seu cos abans que ella mateixa. 

-Aquell estiu ho vaig passar fatal. Tu et continues veient com una nena, però els altres no et veuen així. Odies el teu cos, els teus pits, el teu cul, els teus malucs. Em venien ganes de plorar. Tot això et pesa, et molesta. Passes dels tops, que no aguanten res, a haver de posar-te uns sostenidors, que et fa una mica d’il·lusió, però no gaire Necessites el teu temps per mirar-te i dir ‘que sexi que soc’. En el sentit de ‘m’agraden els meus pits’, ‘m’agrada el meu cul’... Fins que t’apoderes i et sents superpoderosa i t’encanten el teu cul i les teves tetes. És molt important l’educació sexual per fomentar el respecte, que et donin temps fins que diguis ‘aquí estem el meu cos i jo’».

-Bé, tampoc et passis...

-No em passo. ¡En això no hi ha límit, Toto!

Les rialles tornen a omplir la sala càlida. 

«I parlem dels cabells –prossegueix Nico. ¿Per què en els nois és guai, de mascles, i en nosaltres és negatiu i ens hem de depilar?». Mentre l’escolta, la seva àvia no amaga l’orgull. 

A l’enorme prestatgeria que els fa d’escenari, entre les memòries de Frank Zappa i les obres completes de Goethe, hi ha una foto preciosa en blanc i negre del casament de la Toto i l’Enrique, l’avi de la Nico, avui en un respectuós segon pla. «Ens vam casar perquè les nenes ja eren grans, perquè els feia il·lusió anar a un casament», explica la Toto, feminista molt més pràctica que teòrica, que no s’ha perdut ni una sola manifestació del 8 de març. «Els primers anys hi vam anar juntes. La Toto va teixir centenars de gorrets roses, dels de Women’s March», explica la Nico, ella també visiblement orgullosa de la seva àvia. L’any passat no es van trobar –«hi havia moltíssima gent»–, però es van trucar. Es van buscar. Sabien que eren allà. També hi havia la mare de la Nico, la seva germana, la seva tieta i el seu cosí.

Els 17 de Toto, van coincidir amb l’eclosió del ‘hippisme’. «Es començaven a escoltar els Beatles, es notava que alguna cosa que es movia, malgrat que Espanya vivia emmurallada... Recordo el primer diumenge que em vaig atrevir a no anar a missa», explica. Va estudiar batxillerat laboral i es va posar a treballar aviat,  cosa que també la va ajudar a obrir-se, malgrat que "els caps eren tot homes i les noies érem les que obríem la porta, servíem els cafès, agafàvem el telèfon i escrivíem a màquina; i això entrava dintre la normalitat Ni em passava pel cap que podia ser d’una altra manera».

L’empremta del masclisme

Aquests dies la Nico està una mica més tranquil·la. Ha acabat els exàmens i ha entregat el treball de recerca, que ha fet a partir d’un voluntariat al Casal dels Infants del Raval. Li agradaria estudiar Educació Infantil i Educació Social. La seva àvia també va estudiar a la universitat, tot i que ja de gran, «després de tenir les nenes». Les nenes són, per descomptat, la mare i la tia de la Nico. 

La Toto va ser conscient de com el masclisme havia marcat la seva vida de manera gradual. «Per mi, la societat en la qual em vaig criar era ‘el natural’. És amb el temps que te’n vas adonant...», assenyala la dona, a qui les monges la van educar dient-li que els nois eren «el mal». «Hi havia una monja que els anomenava ‘pollos’. Ens havia arribat a tenir tancades a l’escola fins a dos quarts de nou del vespre perquè hi havia nois a la porta», li explica a la seva neta, que obre els ulls com taronges. 

L’àvia sap que a la seva neta li encanta escoltar les seves batalletes i a ella encara li agrada més explicar-les. També li explica aquella vegada en què una monja els estava advertint que havien d’anar molt amb compte amb els nois, perquè «si els dones un dit i t’agafen la mà, i els dones la mà i t’agafen el braç» , i ella va aixecar la mà i va preguntar: «¿I si els dones un braç, què t’agafen?». Totes les seves companyes es van posar a riure i va acabar expulsada. «¡Però jo ho preguntava de debò! ¡En aquella època era molt imbècil i tenia curiositat!», afegeix entre rialles. «Imbècil, no, Toto, ¡feta a l’antiga!», li diu la Nico agafant-la de la mà, aquesta vegada de manera literal i consentida.

I continua. Amb 15 anys, la seva millor amiga, que tenia germans més grans, la va convidar un estiu a casa seva, a l’Escorial. Dormien en una habitació amb lliteres i els seus germans es posaven a sota per mirar-los les calces: «Jo només pensava que allò era pecat i que s’havien de confessar. També recordo un dia que era l’aniversari d’un dels seus germans. Va ser la primera vegada que un noi em va demanar per ballar. Per descomptat jo no sabia ballar, però no sabia ni el que sentia... Em va semblar meravellosa, aquell ‘guateque’.» 

Notícies relacionades

Un dels "jardins de marihuana" d’Europa

Reinventar el periodisme

-¿Guateque?

La Toto no és l’única que desconeix paraules de la galàxia de l’altra; però això no és un problema en l’univers propi i preciós de la Nico i la Toto.