L'Iván Lerman, empresari marihuaner: «El consumidor ocasional demana marihuana forta»

Amb 34 anys té a les seves mans més plantes de marihuana que les que poden caure en qualsevol operació policial. I totes legals. Aquesta temporada en plantarà 76.500 en les 17 hectàrees que controla a Canelones, no lluny de Montevideo, la capital de l’Uruguai, on, en època de «zafra», dona feina a 30 recol·lectors.

L’Iván Lerman, propietari de Vira Vira Cannabis Company, dedicada a la marihuana tova (de mínima concentració de THC), és un dels marihuaners més experts del primer país del món a legalitzar les plantacions i el consum. El 2009 va començar al seu país d’origen, l’Argentina, elaborant substrats i muntant llums per a cultius domèstics, i després fabricant El Marroquito, una màquina per a l’extracció d’haixix.

Provenia de temps, l’any 2000, en què els marihuaners argentins xatejaven en un fòrum espanyol d’internet, Cannabis Café, «en què ens vam començar a trobar plantadors argentins –explica– i a enviar-nos missatges, sempre dubtant de qui hi havia a l’altra computadora, si era un cultivador o si era un policia».

El 2015, quan va arribar a l’Uruguai, va fundar el club cannàbic Mota Rica. Ja llavors assessorava la firma The New Agro, de capital austríac, per produir CBD (Cannabidiol, ingredient del cànnabis, d’ús bàsicament mèdic) d’exportació, i va viatjar als Estats Units com a assessor de cultius. «Allà hi ha molts petits cultivadors, principalment mexicans, que planten perquè no troben cap altra feina», diu.

Avui, Lerman, titular d’una llicència per exportar CBD, opera en un mercat lliure, però vigilat. A l’Uruguai hi ha tres camins per obtenir marihuana legal. Un és inscriure’s com a consumidor davant l’Estat i comprar-la a la farmàcia. És una marihuana amb poc THC i barata, a 265 pesos (6,36 euros el paquet de cinc grams de cabdell), segons la taula de preus del febrer. Només s’hi poden inscriure uruguaians i residents amb permís.

Una altra via passa per entrar en un club cannàbic, sota regulació de l’Institut de Regulació i Control del Cànnabis (IRCCA), i amb un màxim de 45 socis. Tant a les farmàcies com als clubs només es poden comprar 40 grams de cànnabis al mes.

El tercer camí és inscriure’s com a «autocultivador». Es fa a qualsevol oficina de Correus. L’Estat permet tenir un màxim de sis plantes per vivenda i recollir no més de 520 grams a l’any. «O sigui, si la planta li va donar tres quilos, ha d’agafar dos quilos i mig i, suposadament, llençar-los, cosa que no passa», explica Lerman. La realitat és que el que sobra va al mercat negre del cànnabis, «que està ajudant un munt de famílies pobres a sobreviure».

Si una flor de marihuana tova costa a les farmàcies 1,27 euros el gram, un cabdell potent es ven al carrer de Montevideo a fins a 14 euros (al canvi pes/euro).

– Les forces de seguretat a Espanya diuen que la concentració de THC en la marihuana s’ha multiplicat...

– Sí, totalment.

– ... i que una concentració tan alta provoca danys neurològics i cognitius.

– La marihuana té coses a favor i en contra. I pel que té en contra crec que, si es consumeix, s’ha de consumir quan un ja ha desenvolupat la seva intel·lectualitat i ha acabat els seus estudis primaris i secundaris, i té clar què vol de la vida. És que la marihuana té un efecte: t’aparta del que estàs fent i no t’agrada fer.  I a la majoria dels consumidors adolescents, d’entre 14 i 18 anys, els costa molt perseverar en els estudis. Jo soc marihuaner des dels 14 anys, i el que he pogut veure en el meu cas va ser que em va desconnectar de la monotonia en què vivia, de l’estudi, de les obligacions... Jo vaig abusar de substàncies quan era menor, i li puc dir que no és recomanable.

– Els cultivadors de marihuana, ¿no són rebutjats per la dreta a l’Uruguai?

– Soc argentí, i vaig venir a viure aquí quan em vaig sentir expulsat del meu país per l’innombrable Mauricio Macri. Ara aquí pot passar el mateix amb Luis Lacalle Pou, un titella neoliberal. Ara estan en perill drets que es van guanyar amb el govern del Frente Amplio, com l’avortament, el matrimoni igualitari... i la legalització de la marihuana. Però la marihuana corre menys risc: està inserida socialment, i avui calma el dolor als conservadors, a la gent de diners.

– Entenc que considera la marihuana una planta d’esquerres.

– Totalment. Tot i que l’esquerra de vegades és conservadora.

– Però en alguns estats dels EUA és una indústria, i que enriqueix els seus components més addictius. Això és més aviat neoliberal.

– Doncs vist des d’aquest punt de vista, sí. Aquesta és una planta que creix a casa teva, a casa de la teva àvia, que pot tenir qualsevol... Però ara és un gran negoci, una gran onada verda pel món, sense precedents després d’estar amagada 80 anys.

– ¿I per què surt marihuana cada vegada més alta en THC? ¿Ho decideix el plantador o ho exigeix el consumidor?

– Clarament, per exigència del consumidor.

– ¿És que és més agradable la planta amb més THC?

– La veritat, i l’hi dic jo que soc molt fumeta, és que per a un fumador diari una alta concentració no suposa gaire. Aquesta alta concentració la busca el consumidor ocasional i social, que és qui la vol forta.

– ¿Vostè va pensar mai plantar a Europa?

– L’any passat vaig anar a Europa. Espanya té molts anys de cultiu, però vaig anar a Itàlia. Volia avaluar un projecte d’empresa cannàbica amb un soci. I el nostre estudi de com estava el negoci a Europa va ser descoratjador. Vam optar per esperar. Itàlia està molt poblada de cultivadors. A Europa, l’agricultor que cultivava tomàquets en un hivernacle deixa els tomàquets. Està anant gent a arrendar-li l’hivernacle i li diuen: «Amb el tomàquet guanyava vostè 80 cèntims per quilo; amb el cànnabis guanyarà un euro per gram».

– ¿No va passar això mateix a l’Uruguai?

– A l’Uruguai van començar a aparèixer empreses, grans firmes estrangeres, diverses espanyoles, a invertir en investigació i producció de marihuana. I es van trobar que aquí no és tot de color rosa. Les autoritats miren molt a fons els diners que s’inverteixen, si venen o no del blanqueig. A més, el banc central no permet bancaritzar les empreses de la marihuana. L’any passat se’n va vendre una, Aurora, de capital canadenc, per 220 milions de dòlars. Doncs bé, aquí bancàriament és un fantasma.

Notícies relacionades

El cànnabis ja rivalitza amb la cocaïna a urgències hospitalàries

Noves normes en el negoci de la 'maria'

– ¿Quina és la seva recepta contra la màfia en aquest sector?

– La violència entra en el sector pels robatoris. Les plantacions han hagut de posar mesures de seguretat. Als cultivadors domèstics els entren a casa els cabdellaires. I no és estrany veure’ls córrer havent agafat una planta, saltant de terrat en terrat, deixant un rastre de fulles per les terrasses.