07 d’ag 2020

Anar al contingut

DEBAT AL CONGRÉS

Pacients i eutanàsia: esperant la llei (i la mort)

Malalts i familiars sol·licitants de suïcidi assistit confien que la tramitació parlamentària del text sigui ràpida

Fa 36 anys que la lluita per la legalització de l'eutanàsia modula la percepció pública a cop de cas mediàtic

Juan Fernández

Pacients i eutanàsia: esperant la llei (i la mort)

DMD

A casa d’Ana Moskera, el debat sobre la regulació de l’eutanàsia que ha començat al Congrés aquest dimarts es viu entre l’expectació i la desídia. Aquesta veïna de Zarautz (Guipúscoa) de 52 anys porta gairebé una dècada i mitja afectada d’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) i ha anunciat al seu marit i a les seves dues filles que no desitja viure les últimes fases d’una malaltia incapacitant que la conduirà sense remei a la mort. Els ha demanat que quan no pugui valer-se per si mateixa ni per beure un vas d’aigua, l’ajudin a acabar amb la seva vida. «Tant de bo la llei arribi a temps, però si no ho fa, m’és igual, compliré el seu desig i no la deixaré patir. I si algú em qüestiona, que tanqui els ulls uns segons i pensi què faria en el meu lloc», afirma Juanjo Uría, el seu marit.

El sempre incòmode assumpte de l’eutanàsia gira aquests dies al voltant de dos rellotges que es mouen a velocitats diferents. Un, públic i amb accent polític, el planifiquen els terminis de la tramitació parlamentària de la llei. Un altre, privat i dolorós, el marca l’avenç de la malaltia que pateix cada pacient desesperat que desitja, però no pot, deslliurar-se de l’agonia que l’espera. Entre tots dos, els familiars assisteixen amb angoixa a la negociació d’un reglament que podria facultar-los per ajudar a morir els seus éssers estimats sense acabar ells mateixos a la presó, que és on els envia ara mateix l’article 143 del Codi Penal.

Reclamada des de 1984

«El més dur és no saber què respondre quan ens truquen preguntant: ‘¿La llei estarà llesta aviat o em moriré abans?’. O quan ens demanen consells per anar a Suïssa a practicar-se un suïcidi assistit igual que abans viatjaven les dones a Londres per avortar», explica Isabel Alonso, presidenta de Dret a Morir Dignament, la federació catalana de l’associació que reclama la legalització de l’eutanàsia des de 1984.

«Hi ha malalts desesperats que se suïciden quan encara poden valer-se per si mateixos per temor que després sigui tard»

En aquests 36 anys, la percepció pública d’aquesta controvertida qüestió ha anat evolucionant a cop de cas mediàtic. El més recordat és el de Ramón Sampedro, el tetraplègic el drama del qual va portar al cine Alejandro Amenábar a ‘Mar adentro’, però després hi va haver altres protagonistes d’històries similars que van posar nom i rostre a la tragèdia de saber que t’espera una expiració dolorosa i ningú pot donar-te un cop de mà per evitar-la.

Alguns de tan recents com Antoni Monguilod, de Malgrat de Mar, que va morir l’octubre de l’any passat després batallar durant una dècada amb el parkinson i de cansar-se de suplicar, en privat amb la seva família i en públic davant dels mitjans i els polítics, que l’ajudessin a morir. O Fernando Cuesta, l’asturià afectat d’ELA que fa cinc mesos va deixar el seu testimoni gravat en un commovedor vídeo abans de viatjar a Suïssa per sotmetre’s a un suïcidi assistit.

Primer detingut

María José Carrasco, la malalta d’esclerosi múltiple el marit de la qual, Ángel Hernández, es va convertir l’any passat en el primer familiar d’afectat que és detingut a Espanya per practicar una eutanàsia. En el seu cas, va consistir a acostar-li als llavis a la seva dona la palla amb què va ingerir el compost químic letal que va acabar amb la seva vida després d’esperar inútilment que arribés el reglament que des d’aquest dimarts es discuteix al Congrés.

Si s’aprova ara, la llei també arribarà massa tard per a Maribel Tellaetxe, que va morir d’Alzheimer en un hospital de Santurtzi (Biscaia) el març del 2019 amb 52 anys. D’aquests, almenys els tres últims van estar de més. «De viva veu i per escrit, ens va demanar que l’ajudéssim a morir quan tingués dolors severs i no ens pogués reconèixer ni valer-se per si mateixa. Aquestes condicions ja es donaven el 2016, però no vam poder complir el seu desig, per més que el vam reclamar», es lamenta el seu fill, David Lorenzo.

Suïcidis anticipats

La implicació que ell, el seu germà i el seu pare han mantingut en els últims anys amb la reivindicació del dret a morir dignament –van arribar a reunir 350.000 firmes en recolzament d’aquesta demanda–, els ha portat a conèixer de prop altres casos similars al de la seva mare, però que mai van transcendir als mitjans. La conclusió que extreu d’aquesta immersió al món dels pacients terminals és un torpede a la línia de flotació del discurs que equipara l’eutanàsia amb una aposta per la mort. «Hi ha malalts desesperats que s’estan suïcidant quan encara poden valer-se per si mateixos per temor que després sigui massa tard i ningú pugui ajudar-los, tot i que això els faci renunciar a diversos anys de vida en condicions acceptables», afirma.

«Aquesta llei no obliga ningú, només dona pau i seguretat als qui no ho tenen clar en el moment més difícil»

José Tarriza, veí de Madrid de 65 anys, no contempla veure’s en aquesta situació, tot i que el seu futur no és gaire més esperançador. Des de fa set anys pateix ELA i l’únic que ha demanat als seus familiars és que no el connectin a una màquina quan la malaltia li impedeixi respirar. Que el sedin i deixin que se’n vagi tranquil·lament.

Perquè es compleixi el seu pla no fa falta cap llei d’eutanàsia, ja podria fer-ho amb el testament vital i l’oferta de cures pal·liatives que actualment s’apliquen als hospitals. «Però hi ha pacients que no volen arribar a aquest escenari i tenen dret a què es compleixin els seus desitjos de morir abans. Aquesta llei no obliga ningú, només dona pau i seguretat als qui no ho tenen clar en el moment més difícil de les seves vides», recorda.

Temes: Eutanàsia