«Hauríem de fomentar que els nostres fills fossin valents»

Això no acaba de començar. Això ja fa anys que està en marxa. Aquest no és el primer llibre de Cristina Gutiérrez, educadora emocional i directora de La Granja, tant a Santa Maria de Palautordera (Barcelona) com a Fuentidueña de Tajo (Madrid), centres on, anualment, 19.000 nens i joves, d’entre 3 i 18 anys, conviuen amb animals i educadors, a l’aire lliure, en una complicitat fantàstica per provar d’aconseguir el millor llibre d’estil de la vida.

La Cristina acaba de publicar ‘Crecer con valentía’, el seu quart llibre guia, més per a pares, sí, que per a nens i/o joves. Abans va aparèixer ‘Entrénalo para la vida’, que versava sobre la sobreprotecció que els pares tenen amb els seus fills. Després es va publicar ‘Palabras de niños’, on centenars de nens demostraven amb la seva xerrameca que pensen molt més del que creuen els seus pares i són molt més brillants del que intueixen els adults. I, abans de ‘Crecer con valentía’, hi va haver ‘Emocuaderno’, una recopilació de pràctiques d’educació emocional per fer a casa o a l’escola.

Cristina Gutiérrez té 52 anys i dos fills enormes, el Sergi, de 20, i l’Alexandra, de 24. I és, creguin-me, una d’aquestes persones sàvies que proven de dissimular els seus extraordinaris coneixements i consells, que ajuden a encarrilar la vida dels més joves, posant tot el seu saber i experiència a disposició d’aquells que volen una orientació per millorar l’educació de nens, xavals i adolescents.

Donar més llibertat als fills

«Jo, l’únic que demano, que reivindico, després de 37 anys vivint, convivint, treballant, estudiant, investigant, els nostres nens i joves, és que els adults, especialment els pares, els deixem ser com són, els deixem créixer, el deixem ensopegar, caure i aixecar-se. Perquè, contràriament al que pensem els adults, els nens se saben aixecar sols, ¡i tant que en saben!», assenyala la Cristina, al seu discret despatx de La Granja catalana.

Per això, en aquest últim llibre, la Cristina aixeca la veu perquè els adults deixem, una vegada per sempre, de protegir, «de sobreprotegir», els nostres fills, els joves. A la Cristina li dol que estiguem fomentant la generació ‘jo-jo’ ‘ja-ja’. És a dir, jo per sobre de tots i tot ho vull ¡ja! ¡ja! ¡fàcil!

«Nens, joves, adolescents, gairebé adults, de 7 a 18 anys, als quals hem sobreprotegits entre tots», va començar explicant-me la Cristina. «Per la manera de tractar-los, d’educar-los, de conviure-hi, els hem fet creure, i a ells els ha encantat i s’han agafat a la idea que són el més important que tenim. Ja veus, aquella mare, aquell pare, que va de cap pel seu fill, per tot el del seu fill, que si s’oblida el quadern de deures a l’escola, o tornen a buscar-lo, o troben el truc, amb la complicitat d’altres pares de la mateixa classe, de solucionar-li el problema al nen perquè faci els deures que no podia fer pel seu mal cap». I aquests nens, insisteix la Cristina, van per la vida amb el ‘jo-jo’ per davant: jo primer, jo soc abans que ningú. Per descomptat abans que la seva mare, que corre amb tot el desgast.

Nens i pares amb por

La Cristina reivindica que la valentia formi part de l’educació dels nostres fills, dels joves, «perquè desenvolupar la valentia és vital per sobreviure com a espècie, és vital per avançar». La valentia és la capacitat d’afrontar les pors. «Si no tinc por, no hi ha valentia. Hi haurà temeritat, inconsciència, gosadia, atreviment. Ser valent és tenir por, sí, però, encara així, fer-ho, tirar-te en paracaigudes, pujar al cavall, el que sigui».

La directora de La Granja assegura, després de 37 de docència i investigació: «Mai m’havia trobat tants nens amb tantes pors i tants pares i mares tan espantats». Quan els pares tenim por és impossible no sobreprotegir els nostres fills i el que estem fent és desprotegir-los.

«No té sentit que els pares els portem la motxilla, no té sentit que els fem els deures, no té sentit que li pugem la cremallera de la jaqueta, que li cordem les sabates... perquè tot això l’únic que fa és entrenar-los en la passivitat, en la covardia. La valentia és acció, és a dir, soc capaç d’afrontar la por; la covardia és passivitat, no l’afronto, m’espanto», insisteix la Cristina, mentre acaricia la versió catalana del seu llibre amb les dues mans.

Quan fem totes aquestes coses, quan creiem que actuem en benefici del nostre fill, el que estem fent, segons relata Cristina Gutiérrez al seu llibre, és enviar-li un missatge molt nociu: faig tot això perquè tu no pots, perquè tu no pots portar la motxilla, lligar-te les sabates, pujar-te la cremallera, fer els deures... «Li transmetem inseguretat. Li estem dient que no confiem en ell i el nen acaba creient-se que no pot. ¡Els nens tenen les butxaques atapeïdes de valentia, deixem-li que la treguin!»

Temor tot just néixer

La Cristina creu saber, després de milers i milers d’hores de xerrades amb pares i nens, per què es produeix aquesta sobreprotecció i, sobretot, perquè no deixem que els nostres nens siguin valents, ho intentin per ells mateixos. «Primer, perquè quan neix el teu fill ja comences a patir, a tenir por. Hem d’evitar que la por es converteixi en un sentiment i viure eternament amb por. Per exemple, no vull que vagi de colònies, de campament, perquè ¿i si no li agraden els companys? ¿i si no li agrada el menjar? ¿i si em troba a faltar? Al final la pregunta que ens hem de fer és ¿qui vols que eduqui el teu fill, tu o les teves pors?».

El segon motiu que justifica aquest comportament és l’acceleració amb la qual vivim. «Anem tan ràpids fent coses, que ens oblidem de ser. Tenim molta pressa. És més fàcil i ràpid defensar-lo jo, que aprengui a defensar-se ell solet. Escullo la solució ràpida i menys adequada per a la seva educació i evolució perquè és la que m’interessa a mi. I tot sense adonar-me’n».

I, finalment, el que la Cristina anomena «la família perfecta». Cos perfecte, carrera perfecta, parella perfecta, casa perfecta, dentadura perfecta i, per descomptat, fill perfecte. «Hi ha molts nens, no es pot imaginar quants, d’entre 6 i 10 anys, que solen dir-me que la felicitat dels seus pares depèn que ells se sentin orgullosos d’ell. Tenen la sensació que la seva missió en aquesta vida és fer feliços els seus pares i, en aquest sentit, viuen amb una tremenda pressió per por de decebre’ls. N’hi ha que quan fan un gol saben que els seus pares se n’alegraran més que ell».

Acostant-los a la covardia

La Cristina creu que és vital confiar en els nostres fills, en els nens, en els joves, en els adolescents. Sobretot perquè, després, quan hagin d’afrontar els autèntics problemes, a la universitat, en la vida quotidiana, en els seus treballs, amb els companys, amb els amics, amb la seva parella, no ens tindran a nosaltres al seu costat.

Notícies relacionades

Vaga a l'educació a Catalunya: ¿On és avui dimarts i on toca demà dimecres?

Milers de professors lliuren un nou pols al Govern a Barcelona: «Qualsevol que trepitgi un institut sap que el conflicte no ha acabat»

«El que hem de fer és generar oportunitats perquè entrenin la seva valentia. I, en aquest sentit, hem de deixar-los que solucionin els seus problemes, que s’hi enfrontin, que ensopeguin, caiguin i s’aixequin sols. Si no poden, llavors els ajudem», insisteix la Cristina, que afegeix: «Si no els deixem ser valents, els estem acostant a la covardia. I la covardia només t’immobilitza. Això és el que passa quan estem tan, tan, tan a sobre d’ells, els paralitzem».

Cristina Gutiérrez demana que els pares siguin valents. «Menja’t les teves pors, però que no siguin les seves. Deixem de donar ordres als nostres fills i fem-los preguntes perquè contestin, s’entrenin, parlin, s’expressin, encertin i s’equivoquin, amb nosaltres al costat».