El flagell del 'Gloria' deixa un delta de l'Ebre encara més fràgil

La fletxa que dibuixa el delta de l’Ebre, que penetra uns 22 quilòmetres en el mar, s’ha desdibuixat després del temporal ‘Gloria’. La falta de sorra provinent del riu Ebre per la construcció dels embassaments, que dificulten el transport de sediments aigua avall, està darrere d’aquesta desaparició. L’única resposta, coincideixen els experts, és posar en marxa urgentment un pla de sediments que inclogui un canvi en la gestió dels pantans de Riba-Roja i Mequinensa. Fonts de la Generalitat ja han fet balanç. En total, el temporal ha negat amb aigua 3.200 hectàrees de cultiu d’arròs, 2.500 al marge esquerre del riu Ebre i 800 més al marge dret.

La salinitat d’aquesta inundació, no obstant, fluctua des de l’aigua del mar a l’aigua dolça en funció de la proximitat dels camps al mar o al riu. L’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) considera que avaluar els danys del temporal provocats al Delta és complicat mentre no baixi el nivell del mar.

No només hi ha arròs al Delta. Moltes famílies viuen dels mol·luscos. «Ara mateix hi ha uns 50 propietaris de vivers a què s’han de sumar tots els empleats i treballs indirectes», afirma a aquest diari el president de l’associació de productors de musclos de la Badia de Fangar, Ramon Carles, que ha vist com aquests dies els forts corrents s’han emportat mar endins nombroses cordes i malles amb la collita. A la seva zona hi ha 77 vivers, dels quals nou han quedat destruïts i 22 més han quedat bastant tocats. A la badia dels Alfacs, el ‘Gloria’ ha sigut una mica més benèvol: dels 90 vivers només quatre han quedat parcialment afectats.

Flora i fauna en perill

El mol·lusc nacrat, un bivalve en risc d’extinció, podria haver quedat molt afectat pel temporal ‘Gloria’ al seu pas pel delta de l’Ebre. És només una de les moltes espècies, entre flora i fauna, que ara estan en perill. Moltes es concentraven a l’illa de Buda, al terme municipal de Sant Jaume d’Enveja.  Aquest espai protegit és una de les zones més valuoses del litoral i del Mediterrani en general.

L’entrada d’aigua del mar després de trencar-se la prima barra de sorra que protegia les llacunes d’aigua dolça del seu interior sense cap dubte pertorbarà l’illa de Buda, un ecosistema on habiten espècies protegides. Aquesta zona humida és «el tresor del delta de l’Ebre», assegura el coordinador tècnic de la Taula del Consens del Delta, Rafa Sánchez, preocupat per les conseqüències del temporal a les comunitats vegetals. «A l’entrar tanta aigua de mar les condicions de salinitat han canviat de manera dràstica. Algunes s’adaptaran, però moltes altres segurament desapareixeran», diu a aquest diari Sánchez, expert en conservació d’ecosistemes aquàtics.

Sense anar més lluny, en aquest punt del Delta hi ha un tipus de limònium en perill d’extinció que pràcticament només s’ha vist a l’illa, ara inundada d’aigua salada. «Pot passar desapercebuda però és una planta molt valuosa pel que fa a la conservació.

Les llacunes, conegudes com a ‘calaixos’, han acollit durant anys una gran quantitat d’ocells aquàtics que trobaven en aquest punt del delta un bon lloc per nidificar i hibernar. De fet, al voltant d’un 60% de tots els ocells aquàtics del delta de l’Ebre es concentrava a l’illa de Buda. Si no troben refugi o menjar, explica Sánchez, volaran cap a altres zones i la pèrdua per al parc natural serà incalculable.

La inundació dels arrossars passarà factura a una comunitat d’ocells molt concreta, en què destaquen el martinet menut comú i la polla d’aigua, aus amb predilecció per les desembocadures de rius litorals i tota mena d’aiguamolls.

Més enllà de la salinitat més elevada de les llacunes i arrossars, la regressió de les platges també suposa un problema capital per a les aus. «Al Delta s’han vist més de 300 espècies [d’aus], s’ha convertit en un dels més diversos d’Europa. Si cada vegada tenen menys espai no podran fer la seva vida aquí i hauran de buscar-se la vida en altres parts», afirma un ambientòleg i doctorat en aus marines del delta de l’Ebre, Albert Cama, que tem que espècies com la gavina corsa o la gavina capblanca vagin perdent llocs de reproducció perquè crien a primera línia. Els que arriben a l’hivern, continua, es podran adaptar millor, tot i que les condicions seran pitjors.

L’acció (i la inacció) humana

L’acció humana, amb la construcció d’unes 70 preses a tota la conca, la majoria entre els anys 1950 i 1970, està destruint el delta de l’Ebre. Però també la seva inacció posterior.  «Tots els deltes són estructures dinàmiques que es van adequant a l’onatge i els corrents marins. Si no arriben sediments cada vegada hi haurà més espais inundats», diu un dels investigadors del Center for Climate Change (C3) de la Universitat Rovira i Virgili (URV), Javier Sigró, que recorda que fa més d’una dècada la Generalitat va presentar un informe en què preveia una pujada del nivell del mar de fins a 15 centímetres el 2050. L’escenari més pessimista, detalla aquest informe presentat per una empresa d’ingenieria ambiental el 2008, pronostica un augment del nivell del mar d’un metre el 2100. 

La pujada del nivell del mar, vinculada al canvi climàtic, és només un factor més per a l’investigador. Al problema se suma la subsidència natural del Delta –l’enfonsament del terreny– principalment per la compactació de la sorra.

El canvi climàtic està intensificant fenòmens que ja es produïen. L’investigador de la URV explica la relació entre l’escalfament global i temporals com el ‘Gloria’, cada vegada més freqüents: «A temperatures més altes, més calor al Mediterrani i, per tant, més evaporació. Això implica més massa d’aigua i, en definitiva, més energia». En els últims anys, continua, s’han registrat rècords d’intensitat de precipitacions i sobretot de persistència.

Alguns estudis detallen que es necessitarien almenys 1,2 milions de tones anuals de sediments perquè el Delta deixi de retrocedir.  «L’existència de platges àmplies amb sistemes dunars i basses o pantans amb abundant vegetació haurien atenuat els efectes del temporal», afirma Nuno Caiola, investigador del programa d’Aigües Marines i Continentals de l’IRTA, que entén que «el cop ha sigut molt dur» i ara és el moment de prendre decisions «amb el cap fred».

Reclamació gairebé històrica

Els pantans es queden amb els sediments que va crear de manera natural el Delta i que ara alimentarien la zona. Abans de la construcció d’aquestes grans instal·lacions, a mitjans del segle XX, el Delta rebia uns 20 milions de tones a l’any, mentre que ara només n’arriben 90.000 tones. En altres paraules, els embassaments retenen pràcticament el 99% dels sediments que aportaria de manera natural el curs del riu.  Són càlculs de l’IRTA, un centre de recerca adscrit al Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya. «Fenòmens com el ‘Gloria’ demostren que és necessari implantar solucions que fa anys que demanem, com és la recuperació dels sediments fluvials», ha dit a aquest diari Caiola.

Notícies relacionades

El Govern: la inundació del Delta d'Ebre supera «el pitjor dels escenaris»

El temporal 'Gloria' a la costa de Catalunya, en vídeos

Els sediments fluvials són «el material constructiu dels deltes», afirma Caiola, que considera fonamental fer una mena de bypass aigua avall.  Els embassaments de Riba-Roja i Mequinensa són els més grans i els que retenen més sediments, perquè estan situats al tram final. Aquesta transferència no es faria amb grans camions, cosa que encariria moltíssim la solució, sinó augmentant «la força del riu» perquè els sediments tornessin a arribar a la desembocadura.

L’aigua baixa tèrbola per la sorra i es queda al fons dels embassaments. I per recuperar aquests sediments hi ha diverses alternatives. La més viable i segurament desitjable, afirma l’expert de l’IRTA, seria instal·lar un sistema d’aspiració en aquestes preses: «Unes grans tuberies transportarien l’aigua amb sediments a la desembocadura i el mar faria la funció de distribuir la sorra amb els seus hidrodinamismes».