La mediació amb la família, clau en la reinserció

-Estàs guapo.

-¿Sí?

–De veritat; se’t veu bé.

-És que soc un altre. Ja ho veuràs. He canviat. ¿Com estan els cosins? ¿I l’avi?

-Bé; tots bé.

–Tinc ganes de veure’ls.

–Ells també de veure’t a tu. Aviadet.

La conversa tenia lloc fa diverses setmanes a la porta d’un casal de barri al centre de Barcelona. Els protagonistes són el  Sergioi la seva tieta. Feia gairebé dos anys que no es veien i tots dos estan una mica nerviosos. Fa fred i tenen les mans a les butxaques. La por per com anirà és inevitable. El Sergio té 35 anys –«el 31 de desembre en faig 36», matisa–, i des dels 18 «entra i surt de la presó». Li queda poc més d’un any per complir condemna i és un dels interns del Departament d’Atenció Especialitzada (DAE) de Brians 2 que participa en el projecte pilot ‘Diàlegs i acords prellibertat; espais de mediació i reparació familiar i comunitària per a interns en centres penitenciaris’.

Poques setmanes després d’aquesta primera trobada al carrer, Sergio va passar 48 hores a casa dels seus oncles. «Dormir, vaig dormir a casa d’un capellà, perquè la meva tieta encara no se’n refia. És normal, la vaig cagar moltes vegades. Han sigut moltes recaigudes, ja. Però el cap de setmana junts va anar molt i molt bé. Amb tots, amb el meu avi, els meus oncles, els meus cosins... Vaig anar a buscar el meu nen i vam estar tots junts, com una família», explica el Sergio en una altra sortida, dies més tard, aquesta vegada per visitar el Servei de Mediació Comunitària de l’Hospitalet –un referent– ubicat al barri de la Torrassa. La «casa del capellà» a què es refereix és un recurs residencial per als permisos dels interns sense xarxa o amb una xarxa extremadament feble fora de la presó, als quals es dirigeix precisament aquest projecte pilot. «Un dels principals indicadors de protecció de la reincidència delictiva és l’arrelament familiar i social; identificar-se amb el seu entorn, vincular-se i poder disfrutar de les relacions i els recolzaments necessaris per fer un procés positiu de reinserció social», resumeix Aidà, mediador que treballa en el projecte, desenvolupat per EsMediacio i finançat pel Departament de Justícia.

«Soc conscient que m’he de guanyar la confiança de la meva tieta i comprenc perfectament que vulgui anar amb peus de plom. L’he cagat moltes vegades. I, a més, té els seus fills, els meus cosins, que estan en una edat complicada. L’entenc perfectament. Des que soc pare, ho tinc claríssim, i també sé que no vull per al meu nen el que el meu pare va fer amb mi», insisteix el Sergio. Parla assegut a la terrassa d’un bar de barri, el més pròxim al servei de Mediació Comunitària de l’Hospitalet, i somriu malgrat la duresa del relat. Al carrer tot es veu amb altres ulls. Explica també que el seu pare el va abandonar quan era un nen, després que la seva mare morís molt jove. «Em va deixar tirat amb 11 anys, a Girona, lluny del meu entorn. Me’n vaig anar caminant sol fins a Barcelona a buscar la meva tieta. Tot i que té només 10 anys més que jo, ella és qui em va acabar fent una mica de mare», recorda. «Ara el meu pare ha tornat a aparèixer, després de tants anys... Sortiré amb ell, per Nadal –afegeix sense rancor, sense esborrar el somriure del seu rostre; mai no és tard i al cap i a la fi és el meu pare».

Això va de segones –terceres, quartes i fins i tot cinquenes– oportunitats, no només per al Sergio (i molt més enllà de la conjuntura nadalenca).

Tornar 24 anys després

Notícies relacionades

'Lisístrata' a la presó

Ciència i entranyes contra l'estigma

El Sergio forma part d’aquest projecte de mediació des del principi. S’hi va apuntar perquè sap ben bé el buit que se sent quan se surt sense res. «Surts de la presó només amb una motxilla i te’n vas a casa d’un amic, i d’aquí a la d’un altre amic... I la situació és insostenible, i una cosa et porta a l’altra i tot es torça aviat una altra vegada. I una altra...», explica. «Vaig passar dues vegades per La Trinitat abans d’entrar a Brians 2, però tot això és passat. Ara el que vull és acabar la condemna i estar al costat del meu fill, que és el més important», acaba mentre travessa un dels ponts sobre les vies del tren al seu pas per aquest racó de l’Hospitalet. Ho fa al costat del Ginés i el Jordi, companys de mòdul i de projecte. Fill de la Torrassa, el Ginés «al·lucina» veient com ha canviat el seu barri. «Tots aquests edificis no existien, ni aquells ni aquest parc. I aquest carrer estava sense asfaltar», recorda l’home, de 53 anys que ha passat els últims 24 entre reixes, on també ha patit un ictus. «Aquí hi havia el cine Estadio, que després va ser una discoteca», li explica al seu company. «I mira, allà hi havia la piscina. ¡Per aquest mur ens colàvem de petits!», prossegueix acostant-se, abans de comprovar que, gairebé un quart de segle després, allà segueix, i plena de nedadors malgrat ser a les portes de l’hivern.

El context del Ginés i del Jordi és molt diferent al del Sergio. Ells es van afegir al projecte «per aprendre». «Una cosa és la teoria i una altra, la pràctica. El projecte va néixer per treballar casos com el del Sergio, però la realitat als centres penitenciaris és molt complexa», argumenta l’Aidà, que remarca que la finalitat del programa és «respondre a la necessitat de restablir els vincles entre els penats i el seu entorn». El mediador apunta que, en paral·lel a la feina feta a la presó amb els interns, la feina amb l’entorn és també clau. «És imprescindible reparar els danys causats en la família per preparar el retorn amb uns nous marcs relacionals i acords cap a la nova situació de llibertat», conclou l’Aidà. Per aquest camí també van amb la tieta del Sergio. A poc a poc.