'Lisístrata' a la presó

El Miguel es mor de ganes que arribi diumenge i actuar per a la seva mare i la seva germana. "Una germana ve segur, i potser l’altra també, encara no ho sé", explica als peus de l’escenari amb un somriure a la cara i una llarga perruca albina en una de les seves tatuades mans. És dimarts al migdia i acaba de superar l’estrena amb nota. El públic posat dempeus. El text és un homenatge a elles, a totes les dones que viuen amb un ésser estimat privat de llibertat; i la seva mare hi té un paper important. Les paraules de la María Carmen ressonen a la sala en boca del seu fill i tallen la respiració de l’espectador, al seu torn protagonista. Aquesta reinterpretació de 'Lisístrata', que s’acaba d’estrenar, tindrà tres úniques funcions, totes intramurs. Dues per als interns i la tercera, diumenge, per als seus familiars.

"Hola, fill. Quan et van empresonar, el meu món es va ensorrar...". 

Fa sis mesos, quan va començar a gestar-se, elMiguel era fora, preparant un altre espectacle que no va arribar a estrenar al Forn de Teatre Pa’Tothom del Raval. El fiscal va recórrer el tercer grau i aquest home de 33 anys i braços robustos va tornar a Brians 2 a mitjans de juny. Va ser llavors i així com ‘Miguelito l’afectuós’ –com el presenta el seu company Luis– va arribar a la companyia Sota Mínims Teatre, que aquest dimarts va estrenar una colpidora i a estones hilarant versió del clàssic grec aldur teatre del centre penitenciarimés gran de Catalunya.

Malgrat el cop de veure’s de nou entre reixes i arribar amb el procés de creació bastant avançat, el Miguel es va submergir en el projecte amb ganes.  

"Complint la condemna, els minuts passen lents, però no miro enrere. El passat és una malaltia que no té cura". La presentació del Miguel és una de les més aplaudides.L’espectacle  combina amb perícia realitat –la carta d’una mare i la d’una filla i les mateixes paraules dels presos– amb ficció, tres fragments de la comèdia d’Aristòfanes.

A la perifèria brillant...

Poc abans de les 10 del matí, just una hora abans de l’estrena, els vuit interns que finalment –aquí la gent entra i surt i hi va haver baixes fins al cap de setmana anterior– conformen el repartiment ultimen els detalls. L’actriu, directora i professora de teatre del centre penitenciari, Xantal Gabarró, baixa de l’escenari i agafa el micròfon. Assegut a la vora, l’Erik, un dels homes que forma part de la companyia, fa sonar la guitarra, i el món, que ja sembla parar-se al creuar les una, dues, tres, quatre portes de seguretat que blinden l’espai, s’atura aquesta vegada de veritat. "A la perifèria brillant, d’una galàxia mitjana, en mig d’un mar fosc, on flota el nostre món...", canta.

Tot i que parla a tota hora de creació col·lectiva, ja que així ha sigut –en aquesta 'Lisístrata' hi ha molt del Miguel, el Luis, l’Erik i de la resta–, Gabarró és i ha deixat l’ànima en aquest projecte a estones esquinçador. El repte no era petit: donar veu als presos i les seves circumstàncies sense fer pornografia emocional i posar al centre les dones que, des de fora, paguen una doble i triple pena. "Fer-los ‘performar’ els posava en escac. La masculinitat aquí dins és molt bèstia", apunta l’actriu, per a qui aquest és el tercer projecte a la presó. El primer va ser a partir d’uns contes que van escriure els mateixos presos per a la festa de la tardor i el segon, una obra de teatre el dia de Reis per als seus fills.

Després de dos espectacles tan seguits, Gabarró, especialitzada en teatre social, tenia ganes de treballar alguna cosa amb una mica més de temps. La idea se li va ocórrer després de visitar una exposició en la ja expresó Model sobre els danys col·laterals del sistema penitenciari. Va pensar en la vida de les dones dels seus alumnes. De totes, més enllà de les seves parelles o exparelles. Les mares. Les filles. Les amigues. ¿Què representa per a aquestes dones que ells siguin allà dins? La pregunta no només se la va fer ella, sinó que els la va fer a ells. Van reflexionar durant diverses sessions, compartint experiències i mirades. I van decidir anar més enllà. Les van convidar a parlar a elles. La professora d’interpretació va demanar als interns que els demanessin a aquestes dones que escriguessin els seus sentiments sobre això. El (llarg i moltes vegades difícil) recorregut que feien cada vegada que acudien a un vis a vis. Com vivien les hores d’espera a les portes de la presó. Què sentien al creuar els filats del fortí de Sant Esteve Sesrovires.

"El procés de reflexió prèvia va ser molt bèstia. El debat anava més enllà, també des del punt de vista social: ¿quin tipus d’homes són aquí? ¿De quins barris venen? ¿Per què passa, això? Era una cosa conduïda, òbviament, però es tractava d’anar generant l’espai perquè la discussió es produís de manera sana, sent conscient de les limitacions d’una monitora de teatre que els veu tres dies a la setmana," assenyala Gabarró. 

El José i el Moisés, dos dels membres de Sota Mínims, es coneixien de vista abans d’entrar a la presó. "Del barri". Sobra dir quin barri, per no aprofundir en l’estigma.

Vincles dins i fora

Una de les coses que va portar l’actriu i activista fins a 'Lisístrata' va ser, en una d’aquestes converses, adonar-se que a la presó hi havia moltes persones amb vincles entre elles. "El meu cosí és a Brians 1, el meu germà a Lledoners... Tots aquests homes, dins, i les dones, fora, fent el rol d’home i de dona, en un patriarcat que ho travessa tot, com passa durant les guerres", segueix. 

Notícies relacionades

Els reptes de transitar a l'edat adulta amb un trastorn de salut mental: gairebé el 60% dels joves reconeix tenir problemes

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

"Em dic Luis i no vull sortir mai d’aquí". La presentació del reu, en un escenari gairebé a les fosques, commou el públic. "Tinc 66 anys i una condemna de 25. Sé que no sortiré d’aquí", explica l’home després de l’actuació, sense cap dramatisme i gairebé sense necessitat de ser preguntat. “‘Pessimisme’ és una paraula que no existeix al meu diccionari. Em vaig equivocar i ho he de pagar, però es tracta d’estar aquí de la millor manera possible. Això és com un institut, sobretot el mòdul de preventius", continua el veterà, que no deixa de fer bromes amb companys durant els minuts previs a l’estrena. Porta les ungles pintades de vermell "per l’espectacle, ¿eh?, me les va pintar laXantal". "Ahir en feien broma al mòdul", fa broma. 

En el procés previ van parlar també sobre la responsabilitat individual –als seus mateixos barris hi ha moltes persones que no delinqueixen– i la col·lectiva, la de la societat. I ho van fer amb dades, que es projecten en l’espectacle. Xifres que revelen que Sant Cugat, el tercer municipi més ric de Catalunya, té una taxa de 39 d’empresonats per cada 100.000 habitants mentre que Santa Margarida de Montbui, la tercera localitat més pobra, en té en canvi 101,8 per cada 100.000. O que a la comarca del Barcelonès, l’Hospitalet de Llobregat gairebé duplica la taxa d’empresonats en relació amb Barcelona.