El 'simpa' d'un sacerdot costa un milió d'euros a l'Arquebisbat de València

L’Arquebisbat de València s’ha tornat a veure enredat en una polèmica judicial pel particular acord al qual va arribar un dels seus sacerdots, ja mort, amb un empresari que li va deixar diners per rehabilitar la seva parròquia per motius espirituals. Un ‘simpa’ que li costarà a la institució religiosa més d’un milió d’euros.

Segons consta en la documentació a què ha tingut accés Levante-EMV, l’Audiència Provincial de València ha ratificat la condemna imposada en primera instància a la parròquia Nostra Senyora del Pilar de Catarroja, i l’Arquebisbat de València haurà d’abonar 1.112.039,39 euros a l’empresari que va deixar els diners a l’anterior rector per reformar el temple.

La peça separada oberta per les costes judicials continua oberta, per la qual cosa la indemnització que haurà d’afrontar l’Arquebisbat de València es podria elevar encara més, ja que en principi els honoraris que han presentat els advocats s’eleven a més de 300.000 euros.

L’arquebisbat ha confirmat a aquest diari del grup Prensa Ibérica que ha presentat un recurs perquè es revisi el cost de les minutes i intentar rebaixar la quantia final. No obstant, aquestes fonts van matisar que respecten la decisió judicial i respondran econòmicament per la reforma de la parròquia del Pilar de Catarroja.

Aquesta història es remunta a l’any 2008, i la sentència dictada per l’Audiència estima la demanda que va presentar al seu dia Transportes Alfonso Zamorano, una empresa amb seu a Picanya. El propietari va portar l’assumpte al jutjat i va demandar a la parròquia després que l’acord quedés bloquejat i deixés de percebre els diners. Del total, només es van abonar 793.126,26 euros. El rector es va jubilar el 2011 i l’empresari es va quedar sense els diners que havia deixat. El sacerdot va morir anys després.

Préstec sense autorització

El jutjat que va analitzar aquest assumpte va donar la raó a l’empresari i va estimar la demanda que va presentar «en reclamació de la quantitat al seu dia deixada i en compliment del contracte subscrit amb qui va ser rector de Nostra Senyora del Pilar de Catarroja, així com els interessos meritats i liquidats conforme al pactat».

L’Arquebisbat de València, que dirigeix el cardenal Antonio Cañizares, va presentar un recurs contra la sentència al considerar que «és incongruent al no resoldre sobre la falta d’autorització o llicència del superior competent per a l’atorgament del contracte pel rector».

Va traslladar a l’Audiència que aquest sacerdot no tenia capacitat i els coneixements financers necessaris per valorar l’abast del que estava firmant. Segons l’arquebisbat, les condicions que va imposar aquesta empresa de transport eren «abusives» i interpretava que el contracte era nul.

Però la secció onzena de l’Audiència ha rebutjat cada un dels arguments i ha conclòs que la sentència «és congruent». L’Arquebisbat de València va al·legar que, conforme al que estableixen els cànons 1.291 i 1.295 del Codi de Dret Canònic, el rector necessitava una llicència específica de l’arquebisbat per subscriure el contracte i la preceptiva llicència per alienar béns.

Però en aquest cas, el sacerdot ja havia tornat 793.126,26 euros mitjançant pagaments successius de quantitats deixades a la parròquia com a conseqüència de les obres que es van fer «sense tenir liquiditat per abonar-les». En conseqüència, diu l’Audiència, no es pot estimar que aquest acord fos «perjudicial per a la situació patrimonial de la persona jurídica», en aquest cas la parròquia del Pilar de Catarroja.

Per tant, la sala considera que no ha quedat acreditat que l’empresari que va fer de prestador «s’hagi enriquit pel fet de pactar un tipus d’interès superior en un punt percentual a les pòlisses» que l’arquebisbat té subscrites amb entitats bancàries.

És més, relata la sentència, «encara que s’estimés que sí que el rector necessitava la llicència del seu superior per obligar la parròquia, l’acció de nul·litat que ara s’oposa estaria extingida per la confirmació del contracte [...] considerant que necessàriament el superior que havia d’atorgar la llicència va conèixer que el preu de les obres executades havia sigut satisfet per un tercer i no per la mateixa parròquia, que no havia obtingut finançament, i que aquest tercer el novembre del 2014 va requerir de pagament a qui va haver d’atorgar la llicència, que no hi va oposar res a l’efecte».

Per acreditar que l’empresari de Picanya s’estava enriquint amb el negoci que va pactar amb el sacerdot, l’

Arquebisbat de València va citar un pèrit per demostrar que l’acord era abusiu. Però aquest testimoni «tan sols aboca a concloure que considera que es produeix un enriquiment de l’actora amb el préstec atorgat, enriquiment que la sala no comparteix», reitera la sentència.

¿Per què? Rebutja que els interessos pactats amb el rector siguin elevats «considerant l’absència en el contracte els efectes obligacionals del qual aquí es discuteixen d’altres conceptes costosos per als prestataris que sí que inclouen les pòlisses que serveixen de base per a l’obtenció del tipus d’interès aplicable, com les comissions d’estudi i d’obertura i els interessos moratoris», entre d’altres.

«Vinculació espiritual»

Notícies relacionades

Una allau de tomàquets cobreix Bunyol de vermell

L’escola catalana tanca in extremis les plantilles de professors amb les últimes adjudicacions

La sentència també destaca que l’empresari no es dedica professionalment al mercat de diners, és a dir, «a convenir l’entrega de diners a canvi de la seva devolució més un preu, sinó que la seva activitat social és el transport, havent deixat els diners a la demandada per la vinculació espiritual que tant el seu gerent com la dona» tenien amb la parròquia.

Per tant, al no tractar-se d’una relació de consum, rebutja tots els arguments defensats per l’Arquebisbat de València durant el judici. Només queda per determinar la quantitat final a pagar per les costes.