Refugiats a la intempèrie de Barcelona per la falta de places d'asil

La guerra del Donbass va atrapar la família Chupryn. Vivien a Makiivka, una ciutat de la regió est d’Ucraïna, la zona que el 2014 es va independitzar de la resta del país per autoproclamar la República Popular de Donetsk, no reconeguda internacionalment. L’escissió va desencadenar un conflicte, més o menys explícit, del qual Andrey i Elena van decidir que havien de fugir. Van agafar els seus dos fills, Valeria i Artur, i van volar fins a Barcelona. Artur només té 10 anys i, tot i que no diu res mentre dura l’entrevista amb EL PERIÓDICO –que fa possible una traductora de rus–, és el protagonista d’aquesta història trista que no té un mal final. 

Artur, o, més ben dit, la seva mirada inquieta, incapaç de comprendre la cruesa de l’exili, va vèncer qualsevol distància política que hi pogués haver entre la seva família ucraïnesa i la traductora de rus que els va atendre a l’arribar a Barcelona, la mateixa que ara els acompanya en la trobada amb aquest diari. Potser russos i ucraïnesos estan enfrontats en el rerefons del conflicte del Donbass, però per a aquesta treballadora això no li va suposar un obstacle per estovar-se quan va veure aquesta família i, sobretot, Artur. Tots quatre dormien en un banc d’una platja de Barcelona, abraçats i agafats a les maletes mentre esperaven que sortís el sol.

Cadena solidària

Fa un mes, la família d’Artur va emprendre la fugida de Donetsk, però a Espanya va topar de cara amb uns serveis socials col·lapsats. Com ells, 10.979 persones han demanat asil a la província de Barcelona fins al 30 de novembre, segons consta al registre del Ministeri de l’Interior. Un augment que dobla la demanda del 2018 i triplica la de fa dos anys. Però segons dades del Ministeri d’Assumptes Socials, a Barcelona només hi ha 2.247 places per acollir refugiats. «El que abans era un cas urgent, com presentar-se amb menors a càrrec, ara ja no ho és», reconeixen fonts policials i de la mateixa Creu Roja, que gestiona la primera acollida per als sol·licitants més vulnerables del Govern central.  El problema és que la xifra de demandes ha crescut, però el nombre de places per a l’acollida no ho ha fet, confirma l’entitat. Ara l’urgent ja no és albergar dones o famílies amb fills. Ara ho és únicament tenir una malaltia molt greu. Tot i que, oficialment, el ministeri diu que «no hi ha constància que s’estiguin quedant famílies amb menors en situació de carrer».

Però és el que va passar amb la família d’Artur. Havien sol·licitat un sostre a la Creu Roja, però l’entitat els va citar per al 30 de desembre. El Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona, l’últim recurs municipal, els va poder cobrir tres dies. Després, només els va quedar la platja. Fins que la traductora russa, que els va conèixer a l’assistir-los per presentar la seva sol·licitud d’asil, els va treure del carrer i els va començar a pagar un apartament turístic. «És que el noi em feia molta pena», admet la treballadora. La cadena solidària amb aquesta família no es va aturar en la traductora perquè alguns agents del Cos Nacional de Policia (CNP) també es van rascar la butxaca per pagar-los més nits a cobert.

Col·lapse a tot Espanya

La situació de col·lapse es viu a tot Espanya. El sistema té 10.000 places per acollir refugiats i a prop de la meitat estan pensades per a la primera fase, després de l’arribada. El primer semestre d’aquest any, en total, el ministeri va albergar 18.000 persones, les mateixes que totes les de l’any passat. Aquest 2019 es tanca amb 30.000 persones ateses, tot i que les sol·licituds superen les 100.000. «Estem ampliant aquest sistema d’acollida perquè el nombre de sol·licitants d’asil està creixent exponencialment», expliquen des del Ministeri d’Assumptes Socials. Aquest desembre el Consell de Ministres va aprovar una inversió de 146,5 milions d’euros per al pla de refugi, amb una aportació extra de 25 milions procedents de fons europeus.

Amb la família d’Artur, aflora de nou un problema que està lluny de trobar solució. L’allau de peticionaris d’asil, sobretot procedents d’Amèrica del Sud  (Veneçuela, principalment), ha fet que el sistema d’atenció al refugiat pateixi una «sobrecàrrega a tot Espanya», en paraules del Ministeri de Seguretat Social. Particularment, a Madrid i Barcelona. Hi ha un procediment d’urgència, per als casos més greus. Però el cas d’aquesta família demostra que ara, fins i tot aquesta via, està saturada. Les 1.300 places que gestiona la Creu Roja per a la primera atenció als refugiats no són suficients. I aquestes persones es converteixen en ciutadans sense llar en una Barcelona d’albergs socials col·lapsats. 

Fins no fa gaire, quan una persona aterrava a Espanya i afirmava ser un ciutadà perseguit al seu país d’origen per raons polítiques, religioses o d’orientació sexual, s’activava el procediment perquè aconseguís l’estatus de refugiat. Mentre els funcionaris espanyols dirimien si concedir-lo o no, les diferents entitats que acullen els refugiats per ordre de l’Estat li proporcionaven un sostre, i la seva situació de peticionari li permetia buscar una feina legalment.

Ara, segons subratllen fonts policials, molts dels anomenats ‘immigrants econòmics’ també han optat per sol·licitar una petició d’asil perquè és una manera eficaç d’acabar aconseguint un permís de residència, ja que mentre el Govern central l’estudia –pot tardar anys a pronunciar-se–, els peticionaris són inexpulsables i acumulen temps en terra espanyol que després els ajudarà a regularitzar la seva situació. La tendència ha motivat que famílies com les d’Artur, que s’ajusten més a la condició de refugiats, es quedin al final de la cua. 

La història d’Artur 

Fins al 2014 Artur i la seva família eren ucraïnesos. En la matriu del conflicte ucraïnès de què van fugir, segons expliquen ells, hi havia també una disputa entre partidaris de Rússia i d’Europa. En els extrems més calents dels dos sectors es van alterar, d’una banda, els més prorussos i, de l’altra, nostàlgics d’un heroi local alineat amb Hitler –amb qui simpatitza també Zozulya, el jugador de l’Albacete acusat de nazi–. Entre els dos pols més alterats, ciutadans d’una zona de Donetsk com els pares d’Artur que no tenien res a veure amb els uns ni amb els altres.

Elena, la mare, va perdre la feina de secretària en un hospital quan es va negar a entregar el seu passaport ucraïnès per fer-se el de la nova república. Andrey, el pare, sí que va mantenir el seu lloc, escalfant ferro en una empresa metal·lúrgica estatal que va canviar de mans i va deixar de ser ucraïnesa per ser del nou Govern. Durant els últims cinc anys, han passat per «bombardejos, trets i tocs de queda». «Els militars et tanquen als calabossos si et veuen pel carrer tres vegades durant un toc de queda», afirmen. Valeria, la germana, havia acabat l’institut quan la guerra va començar. Va poder cursar la carrera, de Medicina Esportiva, a través de cursos a distància. Però el seu títol l’expedeix la República Popular de Donestk, i no està reconegut i no pot exercir fora d’aquesta regió.

Al febrer i a l’agost, Andrey va rebre pallisses per part dels militars de la nova república. Aquestes tropes estan integrades sobretot per voluntaris que reben el recolzament –no confés– de Rússia. Al veure els soldats prorussos que al seu passaport constava que havia nascut en una zona ucraïnesa allunyada del territori independent, van colpejar Andrey.

El desencadenant

A Andrey no li fa cap gràcia haver d’explicar com el van pegar davant d’Artur. Només diu que el van treure del cotxe, el van tirar a terra i li van donar puntades de peu. Allà van prendre la decisió de fugir. Van aconseguir a través d’una xarxa irregular documentació ucraïnesa per a tots quatre. Van pagar l’equivalent a 1.300 euros, una suma que van aconseguir empenyorant els objectes de valor que els quedaven a casa. Les àvies, les mares d’Andrey i d’Elena, es van quedar juntes a la seva antiga casa per cuidar-se mútuament. Només al parlar-ne, a Elena se li nega la mirada. 

Notícies relacionades

Una allau de tomàquets cobreix Bunyol de vermell

L’escola catalana tanca in extremis les plantilles de professors amb les últimes adjudicacions

A l’aeroport de Kíev, van escollir un vol a Barcelona com ho podrien haver fet a qualsevol altre lloc. «Sabíem que hi havia bona gent aquí i els diners que teníem ens arribaven per a Barcelona», raonen. La primera nit la van passar en un hotel, els va costar 85 euros. Allà es van acabar tots els diners. No tenen ni targetes de crèdit ni papers.

L’Ajuntament de Barcelona, consultat per aquest diari sobre la situació de la família d’Artur abans de publicar aquesta notícia, hi ha contactat i els ha ofert un sostre. Artur tornarà a classe, en alguna escola de Barcelona, després del Nadal.