Anar al contingut

La lluita contra la discriminació

Mares contra el racisme

Una entitat nova afirma que no es tracta d'actituds puntuals sinó d'un problema de caràcter estructural

Les impulsores afirmen que l'escola no reconeix o, en el millor dels casos, minimitza el dolor dels seus fills

Gemma Tramullas

Mares contra el racisme

Que són unes exagerades, que tenen la pell molt fina, que no n’hi ha per a tant... Aquestes són algunes de les respostes que obtenen les mares quan van a l’escola a exposar experiències de racisme explicades pels seus fills. El col·lectiu Mares contra el Racisme es va crear precisament quan diverses dones amb fills racialitzats i escolaritzats a diferents centres es van adonar que les seves experiències eren semblants. Més enllà d’actituds puntuals, s’enfrontaven a un racisme estructural que, segons elles, l’escola no reconeix o, en el millor dels casos, minimitza. I van decidir passar a l’acció.

«No ens hem associat per defensar els drets dels nostres fills i filles, sinó perquè tots els nens i nenes racialitzats tinguin l’oportunitat de viure com els altres –explica Fatiha el Mouali. No ens sentim víctimes, sinó responsables.  Estem posant sobre la taula una realitat que vivim de primera mà i intentem conscienciar la societat del que representa viure en una societat amb una ideologia blanca».

Primeres fites

Fatiha el Mouali, Montse Félez, Àngels Arnau i Esther Duaigües formen la junta de la nova entitat i entre totes tenen set fills. El seu primer acte oficial es va celebrar el mes passat, però algunes ja formaven part del col·lectiu Mares blanques amb fills negres i des de fa temps venien recollint proves de les seves denúncies. Entre altres objectius, ja han aconseguit que una editorial es comprometi a modificar el contingut d’un llibre infantil que inclou l’ofici d’«esclau de color» i que el Museu Egipci de Barcelona modifiqui una animació en què els antics egipcis es representaven amb trets blancs.

«Abans creia que jo no era racista; vaig descobrir que ho era a través de la meva filla», reconeix Esther Duaigües

El llenguatge és clau en aquest debat i hi ha dos conceptes que val la pena aclarir abans de seguir endavant. Un és el de persona ‘racialitzada’, un terme que descriu algú pertanyent a una minoria, però que té una càrrega política: una persona racialitzada és aquella que és assenyalada i jerarquitzada no només per la seva raça (entesa no biològicament, sinó com a construcció social), sinó per la seva religió, el seu origen o la seva cultura. Una altra paraula és ‘blanquitud’, que es refereix al sistema de privilegis i pensament basat en el color de la pell.

«Picades de mosquit»

Quan a la classe es refereixen a la teva filla com «la negra», en lloc de pel seu nom. Quan veus que el teu fill té capacitat per estudiar però els seus professors donen per fet que mai podrà arribar a la universitat pel seu aspecte o els seus cognoms. O quan un nen de quatre anys diu assenyalant el teu fill: «¿Oi que no sembla moro?». Aquestes «petites picades de mosquit», com les anomena Esther Duaigües, es produeixen un dia rere l’altre i van fent efecte.

Costa que aquestes dones posin un nom als seus sentiments, perquè no es volen presentar com a víctimes. Però a base d’insistir finalment n’esmenten tres: ràbia, culpabilitat i agraïment. «Com una persona blanca que va decidir adoptar una nena de pell negra a Mali el primer que vaig sentir va ser ràbia, per no haver-me adonat abans del que passava –diu Duaigües–. Abans creia que jo no era racista; vaig descobrir que ho era a través de la meva filla, gairebé des del minut zero. Immediatament em vaig sentir culpable per haver-la posat en aquesta situació».

Montse Félez explica per què se senten també agraïdes: «Sense les meves filles segurament no hauria descobert el que significa la blanquitud i per això els estic agraïda.  Sí, hi ha un dolor, però no el canviaria per res del món, perquè no sé si ara soc millor persona però segur que sí que soc una mica més conscient».

Continua sent un tabú

Mentre a les escoles abunden els tallers de gènere, el racisme continua sent tabú, a excepció d’algunes sessions organitzades en primera persona per les entitats Espai de l’Immigrant i el Sindicat de Manters. De vegades, ni tan sols els mateixos menors afectats saben posar nom al seu malestar perquè mai els han parlat del tema.

Segons l’antropòleg Carles Serra, «després de molts anys de lluita de les feministes, que inicialment també estaven soles, hem arribat a un cert consens social que vivim en una societat patriarcal i les institucions han passat a combatre la desigualtat i sobretot la violència de gènere». En canvi, continua, «sembla que la lluita contra el racisme només estigui en mans de les oenagés, perquè el racisme encara no ha guanyat un consens a la societat».

Víctimes diàriament

Fa 20 anys que Serra investiga la identitat, el racisme i la violència en l’àmbit escolar i afirma que el que més costa és «fer-nos càrrec del que representa per a una persona ser víctima del racisme de manera quotidiana». A aquest dolor se suma la insensibilitat d’alguns professionals que mai han viscut aquestes situacions a la seva pell i que les neguen o minimitzen.

«És un tema molt delicat per als professors, per això se senten atacats», afirma Fatiha el Mouali

«És un tema molt sensible per als professors perquè, a l’estar educats per transmetre valors, consideren que és impossible que siguin racistes –afirma El Mouali. Per això se senten atacats i la seva resposta és, sovint, agressiva. El que em fa més mal és que aquestes reaccions vinguin de dones, perquè venim d’una història de discriminació i haurien de ser més comprensives».

Les Mares contra el Racisme consideren que el primer pas per avançar cap a una societat més madura és «reconèixer el racisme que hi ha dins de cadascun de nosaltres» i, a continuació, escoltar i reconèixer el dolor de l’altre sense sentir-se atacat. Ja no estan tan soles. L’octubre passat, un jutjat va condemnar la Comunitat de Madrid a indemnitzar una família amb una filla que va patir assetjament escolar i agressions racistes en una escola pública. La sentència va veure provat que l’escola «va provar de relativitzar el problema com una cosa de nens». 

La pressió social obliga a fer canvis

Els menors racialitzats que creixen en una societat blanca pateixen una falta de referents a partir dels quals puguin construir la seva identitat i, quan els tenen, no sempre són precisament constructius. No obstant, sembla que la pressió social comença a donar els seus fruits. Aquest és el cas d’un llibre editat en ple segle XXI a Europa i dirigit a instruir el públic infantil que presenta «el treball dels esclaus de color» com una professió i un activitat humana com qualsevol altraIl·lustrat amb la imatge d’una dona negra somrient, el text de la prolífica autora italiana Eleonora Barsotti afirma que aquestes persones «tenien una vida molt dura», però les que estaven en el servei domèstic «rebien millor tracte». Quan Mares Blanques amb Fills Negres (l’embrió de Mares contra el Racisme) va denunciar el llibre per «racista», l’editorial Edimat va assumir el seu error i es va comprometre a suggerir a l’empresa italiana propietària dels drets que elimini l’apartat dels esclaus o introdueixi una menció sobre com d’inhumana és aquesta condició.

Un altre dels casos detectats per les mares és una animació del Museu Egipci de Barcelona en què el procés d’embalsamament a l’Antic Egipte està representat per personatges que semblen blancs, obviant la diversitat de l’aspecte extern de la població de l’època. Les mares van escriure al museu per advertir que això suposava un «emblanquiment de la història» i per sol·licitar que l’animació s’ajustés a la realitat històrica. Un any després, i a preguntes d’EL PERIÓDICO, el museu va contestar que havia canviat l’animació per «provar d’evitar qualsevol microracisme que pogués existir».

Temes: Racisme