Llàgrimes de cocodril en la cimera del clima

Una vegada superada l’agonia de la pròrroga més llarga de la història de les cimeres del clima, alguns observadors i delegats de països europeus es preguntaven per què Xile va voler presidir la COP25 si ha demostrat tanta malaptesa i tan poc afany a tirar el seu contingut endavant.

Quan el vespre de dissabte semblava que tot se n’anava en orris, Carolina Schmidt va reconèixer entre llàgrimes diverses vegades la seva incapacitat i va traspassar a la seva homòloga espanyola, Teresa Ribera, la negociació que havia contribuït a enverinar. Llavors, diverses delegacions es negaven ja a parlar amb ella i el 90% dels països reclamaven participar en unes converses que havia limitat als grans.

Fins i tot la Unió Europea, la seva presumpta aliada en l’impuls d’una ambició climàtica més gran, es va sentir enganyada quan el vicepresident de la Comissió Europea, Frans Timmermans, va acabar entrant sense saber-ho en una sala on es va enfrontar tot sol davant dels grans països contaminants. ¿A què jugava exactament?

Per sortir viu d’un esdeveniment en el qual 196 països ho han d’aprovar tot per unanimitat, cal saber que el vot del més petit arxipèlag pot arribar a valer tant com del país més poderós. També s’ha de dominar mínimament l’endimoniat argot tècnic que de vegades converteix els documents en jeroglífics indesxifrables. No n’hi ha prou amb emportar-se un equip de solvents especialistes, que sí que els portava Xile.

Al tram final de la negociació, en la qual participen els ministres, la presidència ha d’implicar-se directament i es requereix un mínim d’experiència en la matèria. No és necessari haver viscut gairebé 20 cimeres com Ribera, però tampoc és gaire bon currículum portar tan sols un any mig al Ministeri de Medi Ambient, després d’haver passat pel de Dona i el d’Educació.

Els pobres, a casa

Si en alguna cosa ha contribuït la presidència xilena a l’acord final ha sigut a prolongar-la tant. És sabut que així que passen les hores de pròrroga i el cansament fa efecte en els negociadors, els menys avesats llancen la tovallola, però en el cas de les cimeres hi ha un altre factor afegit que aquesta vegada s’hi va sumar especialment. Moltes de les delegacions dels països més pobres no poden costejar un canvi de bitllets per retardar la tornada i ja no van poder participar en el tram final.

Periodistes xilens que han acompanyat la delegació recorden que el president Sebastián Piñeira va aprofitar que el seu homòleg brasiler, el negacionista Jair Bolsonaro, havia renunciat a acollir la cimera que preparava el seu antecessor per oferir el seu país i guanyar reputació internacional. Piñeira, una de les 10 primeres fortunes de Xile, es fa dir ‘conservacionista’ perquè va comprar 115.000 hectàrees d’un bosc reclamat pels nadius de l’illa Grande de Chiloé i les va obrir al públic com a parc natural. Aquesta és la seva vinculació al medi ambient.

Chiloé és també el nom amb què la presidència va batejar la sala de premsa de la cimera on es va anunciar una compareixença de Schmidt durant les negociacions que mai es va produir. La mateixa en la qual el seu immediat subordinat, Andrés Lanterretche, va donar la cara prometent l’arribada d’esborranys d’acord que mai van arribar a veure la llum.  «El fiasco de la negociació li costaria el lloc a qualsevol ministre de Medi Ambient», apuntava una altra periodista del país andí, convençuda que no «li passarà res». «La que ha muntat Piñera i allà segueix», conclou.