María Dolores Lozano: «El sistema judicial genera situacions de violència masclista»

María Dolores Lozano (Cieza, Múrcia, 1966) és presidenta de l’Associació Espanyola d’Advocats de Família (Aeafa) i parla alt i clar sobre els problemes del sistema de justícia. Defensa amb vehemència que es deslligui l’ús de la vivenda familiar de la custòdia dels fills per reduir l’alta conflictivitat de molts divorcis. Però fins ara cap partit s’ha fet ressò d’aquesta demanda.

¿Quins són els problemes familiars que més freqüentment es dirimeixen als tribunals?

Divorcis, separacions, modificacions de mesures, guarda i custòdia, filiacions, adopcions, liquidacions patrimonials, herències, el nomenament d’un tutor i després està la violència de gènere o domèstica.

¿I quins d’ells s’enverinen més?

El cessament de convivència de les parelles quan tenen fills, per la guàrdia i custòdia, lligat amb l’adjudicació de la vivenda familiar, que sol ser el bé patrimonial més important. Tot això dona lloc a conflictes perquè no tenim una regulació adequada a la realitat social. El Codi Civil estableix que qui té la custòdia, té l’ús de la vivenda familiar, però hi ha situacions en què és inviable que aquesta mesura s’apliqui de manera automàtica. I un altre dels temes molt conflictius és la violència.

¿Són conflictius la majoria dels divorcis?

No, tenim un bon índex de processos de mutu acord. El que passa és que els processos contenciosos tenen molta conflictivitat, per la falta d’una regulació específica de custòdia i ús de la vivenda familiar. L’advocacia i la magistratura especialitzada fa molt temps que sol·licitem aquesta reforma, però cap Govern posa les mans a la massa, perquè és una massa que ningú vol pastar; entre altres motius, per l’oposició d’un determinat sector de la població.

¿Quin sector?

El feminisme més radical, que té una idea equivocada sobre la custòdia compartida i la reforma de l’ús de la vivenda, perquè ho veu com una amenaça o una forma de maltractament a la dona, i no és així. Hi ha una contradicció en si mateixa. Es demana igualtat d’oportunitats, coparentalitat, repartiment de tasques... ¿Per què llavors aquesta mare s’oposa que un pare amb capacitat per cuidar els seus fills tingui els nens la meitat del temps? ¿Per què les dones s’han d’encarregar al 100% de la cura dels nens? Això disminueix les seves oportunitats. És tirar-nos pedres sobre nosaltres mateixes.

Però certs pares demanen la custòdia compartida per no passar una pensió o per fer ús de la vivenda familiar.

Sí. Hi ha molts pares i mares que ho fan, però també molts progenitors que s’oposen a la custòdia compartida precisament per no perdre la pensió o la vivenda. És a dir, es donen les dues situacions. El que s’ha de fer és que un jutge especialitzat estudiï la petició en concret i decideixi, desvinculant la custòdia de l’ús de la vivenda mecànicament, com ja passa en la legislació catalana, on es cobreix la necessitat de vivenda dels integrants de la família, però no necessàriament amb la vivenda familiar. Imaginem un pare que tingui la custòdia, però a més cinc cases més. En aplicació del Codi Civil espanyol, el jutge assignarà al pare l’ús d’aquesta vivenda i la mare se n’haurà d’anar a viure a un altre costat. Aquestes situacions són més usuals del que sembla.

Però en la majoria de les situacions la vivenda és per al progenitor que té la custòdia.

Depèn. Hi haurà moltes situacions en què efectivament serà així, però no es pot passar a tothom pel mateix arrasador. Una possible solució és que la vivenda es vengui i es reparteixi els diners entre els dos progenitors. Així, aquest nen tindrà una casa amb cadascun dels seus dos pares. El que va en contra de l’interès del menor és que amb un visqui en una casa gran i amb un altre sota d’un pont.

Cs proposa una llei que s’estableixi que la custòdia compartida sigui l’opció «preferent». ¿Hi està d’acord?

Tots els sistemes de custòdia són bons sempre que s’ajustin a aquests nens en concret. El quid de la qüestió no és donar preferència a un o un altre sistema, sinó agafar el toro per les banyes i modificar la legislació sobre la vivenda familiar, una cosa que no ha proposat cap partit. Si fos així, la discussió sobre la custòdia dels fills disminuiria un 80% tribunals. Tota la resta són posar en els programes electorals coses que criden l’atenció però que no resolen el problema.

En casos de maltractament, ¿és partidària que quan es presenti una denúncia es retiri la custòdia i la pàtria potestat?

No, tret que en la investigació es trobin indicis de risc per als nens. Llavors es poden adoptar mesures cautelars per protegir-los. Una altra cosa és si hi ha una sentència de culpabilitat, llavors el jutge pot retirar la custòdia i la pàtria potestat. La legislació ja ho permet, una altra cosa és que falten mitjans en tot el sistema de justícia.

¿Per què veu necessari crear una jurisdicció específica en família?

Perquè fins ara s’ha atribuït les competències a determinats jutjats de capitals i d’algunes localitats, però no hi ha jutjats exclusius als pobles o les audiències. Això suposa una discriminació del ciutadà, que fa que els processos durin molt temps, dilacions, falta de seguretat jurídica o d’equips psicosocials per a l’emissió d’informes. I això que hi ha pocs equips i tenen un retard mitjà d’any i mig. És un complet desastre perquè a més no hi ha una llei que reguli la seva formació i ingrés, més el que tarden.

Amb una jurisdicció específica, ¿baixaria el nombre de casos de violència de gènere?

Totalment. L’advocacia i la magistratura especialitzada ho hem dit molt temps. El mateix sistema provoca situacions de violència. Els diners que s’inverteixen en un costat, falten en un altre. És com si fas campanya contra el tabac però no poses mesures perquè se’n deixi de consumir.

Al Senat va denunciar que en el 95% dels litigis de família els fiscals no apareixen. ¿Per què?

Si hi ha un cos amb manca de mitjans, és la fiscalia. No arriben a tot però es continua el procés. En realitat aquests procediments són nuls de ple dret, però tanquem els ulls perquè, si no, la justícia es pararia.