«Un taxista em va dir: 'Sense cama i sense marit, ¿què serà de tu?'»

«Les dones amb discapacitat pateixen més discriminació que els homes. Em fa ràbia, perquè les dones ja per si mateix estem discriminades». Ho diu Lorena Blanco, de 39 anys, a qui el 2014 van amputar la cama dreta a causa d’un problema cardiovascular greu. Des d’aleshores la seva vida va canviar: «Va ser una hòstia de la realitat», assegura.

Lorena es queixa que les dones amb discapacitat «han de demostrar» que són «dones». «Se’ns infantilitza. De seguida surt el ’pobrissona’, el ’boniqueta’, tinguis 30 anys o 60. I ens pregunten coses que no preguntarien a un home. Per exemple, un taxista un dia em va preguntar si tenia marit i, quan li vaig respondre que no, em va dir: ’Sense cama i sense marit, llavors ¿què serà de tu?’. Al final me’n vaig atipar i li vaig dir: ‘No necessito un home per valer-me per mi mateixa. Perquè ho sàpigues, visc sola i m’espavilo sola’», relata la Lorena. «Parles amb els teus companys i a ells no els passen aquestes coses», afegeix.

La Lorena treballa com a voluntària a l’entitat Amputats Sant Jordi. «La meva actual parella no té cap discapacitat i moltes vegades em diuen: ’Que bo que és ell’. He d’aguantar la mirada de ‘quin sant, que està amb ella’», explica aquesta dona, a qui en diferents ocasions han parat al carrer persones que no coneixia de res només per preguntar-li què li havia passat. «En el cas de les dones hi ha molt paternalisme», denuncia.

Transport adaptat

Després que li amputessin la cama el 2014, la Lorena va decidir abandonar Sant Joan Despí (on vivia en un pis sense ascensor i regentava un local de xauarmes i pizzes) i anar-se’n a viure Barcelona, ja que la capital catalana és »de les millors ciutats d’Espanya» en el que a transport adaptat es refereix. «A Sant Joan Despí passa un sol tren adaptat cada hora. Recordo com em costava al principi la mobilitat: vaig passar de tardar 10 minuts a anar des de casa meva al tramvia a necessitar una hora i escaig».

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

Tot i així, la Lorena manté l’alegria i el coratge. «Jo continuo viatjant, no em fa por. He anat a la muntanya, al sud de França... Jo ho intento. Amb cadira, esclar. Una vegada algú va dir que no som persones amb discapacitat, sinó que som persones que es van trobant barreres al camí que fan que tinguem aquesta discapacitat».

Malgrat tot, la Lorena reivindica una societat que vetlli més i millor per les necessitats d’aquest col·lectiu. Segons la Confederació Espanyola de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica (COCEMFE), un 75% dels catalans amb mobilitat reduïda necessita ajuda  per sortir de casa. I més de 7.000 (un 2%) no ho fan mai.