28 febr 2020

Anar al contingut

EMERGÈNCIA HABITACIONAL

«No es pot fer negoci amb la misèria»

Assumpció Puig, degana dels arquitectes, afirma que el col·lectiu aposta per la innovació per resoldre el problema de vivenda i afirma que hi ha línies vermelles, com ara els pisos rusc, que no es poden traspassar

Natàlia Farré

«No es pot fer negoci amb la misèria»

Imatge cedida per l Ajuntament de Girona

Si hi ha un col·lectiu que sàpiga de vivendes, aquest és el d’arquitectes. Així que el més lògic és preguntar al gremi que els uneix, que, a Catalunya, no és cap altre que el COAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya), sobre on són les línies vermelles que no es poden traspassar a l’hora de construir per solucionar, o com a mínim suavitzar, l’emergència habitacional que pateix Barcelona. La resposta és clara i la seva degana, Assumpció Puig, no ho dubta: «No es pot fer negoci amb la misèria». Per aquesta professional, els pisos rusc són això, són «tornar a la infravivenda, però amb negoci pel mig, cosa que encara fa més mal. ¿1,2 metres d’altura? No és la solució».

Això no significa que els arquitectes estiguin en contra dels canvis, al contrari: «No estem en contra de cap forma innovadora, però, sí, d’aquelles fórmules que no permeten desenvolupar una vida amb normalitat». La normalitat no és cap altra que entendre el concepte bàsic de vivenda com «un lloc on poder desenvolupar un projecte de vida» i un espai que no ha d’«avergonyir». I entendre, també, que la vivenda és un dret: «No ens agrada que hagi passat a ser una mercaderia important a nivell d’inversió».

Per la degana, «hi hauria d’haver ajuts públics perquè la gent pugui viure amb dignitat». Manté, a més, que «des de l’Administració s’hauria d’apostar realment per la vivenda social i per la seva permanència». Un exemple que no afavoreix el tema és la caducitat dels pisos aixecats de manera pública anys enrere: «Està caducant la qualificació de vivenda social de moltes vivendes construïdes durant el franquisme i s’estan posant en el mercat lliure. Estem perdent».

Pisos contenidor

L’actitud del col·legi amb els pisos contenidor, l’última aposta de l’ajuntament per alleugerir l’emergència habitacional, es mou entre el sí i el no. La disjuntiva està relacionada amb el temps i el preu. «Era una prova per construir ràpid i amb estalvi de costos. El gener del 2018, van dir que en un any construirien 92 vivendes per a 250 famílies; som a l’octubre del 2019 i estan acabant les 12 primeres, un nombre que no és rendible per a aquest tipus de construcció. Potser haurien de replantejar-s’ho, perquè, al final, aixecar un edifici i fer vivendes mínimes que compleixin amb totes les normes és més digne». Puig recorda, a més, que el solar del Raval on s’han instal·lat els contenidors és «terreny municipal per a vivenda social» i puntualitza que el que afirma és dit «sense tenir res en contra dels contenidors», ja que reconeix que «estan ben acabats».  També apunta que a Europa i al Canadà el sistema s’ha utilitzat molt, però «construint en grans quantitats i per a un públic jove i estudiant».

‘Coliving’ i cooperatives

Des del col·legi no tenen una vareta màgica per solucionar el problema, però, sí, algunes idees que estan treballant amb el consistori, com ara la recuperació de locals d’eixos poc comercials. «Aquestes plantes baixes podrien convertir-se fàcilment en vivenda per a gent amb problemes d’accessibilitat». També s’està investigant en la prefabricació de cuines i banys per «poder fer reconversions ràpides». Una altra possibilitat per estudiar és com reconvertir les grans vivendes de l’Eixample pensades per a un mode de vida ja obsolet. «Les famílies estan canviant i la manera de viure també. Hi ha gent que treballa a casa perquè les noves tecnologies ho permeten, hi ha gent que viu en comunitat i gent que viu sola... Necessitem cada vegada més dissenyar les vivendes de manera flexible».

Sobre el tema hi ha més on explorar, segons el parer de Puig, com ara «el ‘coliving’ o les cooperatives». El primer, un concepte molt treballat en ciutats europees que no és cap altra cosa que un pis amb serveis comunitaris pensat per a residències temporals. El segon, una propietat compartida també amb serveis comuns, és una pràctica que en els anys 70 va tenir una certa prèdica a Espanya. En qualsevol cas, des del col·legi ho tenen clar: «L’Administració té un repte i és el repte de l’emergència habitacional, al qual s’ha de donar una solució».