Vuit milions d'espanyols pateixen un dolor crònic incapacitant

El dolor és intrínsec a l’humà. És aquella veu d’alarma que emet el nostre cos quan pateix una lesió o alguna cosa no funciona correctament. No obstant, hi ha dolors que duren mesos, anys, dècades, i fan la vida impossible a milions de persones. Es calcula que vuit milions d’espanyols (entre un 17% i un 20% de la població) pateixen dolor crònic. No obstant, no reben una resposta adequada de la medicina i la societat, cosa que empeny molts a patir en silenci, a aïllar-se del seu entorn, a deixar la feina i a viure pràcticament a les ordres del dolor, que passa a tenir el bastó de comandament de les seves vides.

I és que el patrimoni cultural marca que davant el dolor un s’ha d’aguantar. Algunes religions han instaurat que la vida és una vall de llàgrimes i que tot sofriment és redemptor. Els pares, als seus fills, quan els fa mal alguna cosa, els fan el «sana, sana» i els diuen que ja passarà. I els adults prenen un ibuprofèn i endavant. Fins i tot per als metges el dolor és útil, per saber quin és el problema del pacient i la seva intensitat. Fa anys era compartit que com més dolor, més vitalitat tenia el malalt. Per això no hi ha estudis clínics sobre aquest gran problema fins a la història recent, malgrat que la prevalença del dolor crònic, aquell que dura més de tres mesos, és superior a la d’altres malalties més conegudes i analitzades. De fet, és el primer motiu de consulta tant en atenció primària com especialitzada. I, entre les persones grans, més del 70% pateixen dolor persistent.

Alta prevalença

Però la medicina ha arribat tard a solucionar el dolor i, tot i que ara existeix un autèntic arsenal terapèutic per combatre’l i unitats del dolor a molts hospitals que aconsegueixen donar l’alta a molts dels seus pacients, això no és suficient per alleujar tots els afectats, ni evidentment ha aconseguit la cura per a les moltes malalties.

Es calcula que només el 50% dels pacients aconsegueixen més del 50% d’alleujament en atenció primària, segons explica Víctor Mayoral, secretari de la Societat Espanyola del Dolor, que davant el dilema ¿aguantar-se o queixar-se?, considera que «manifestar el dolor» davant un especialista «sempre és bo» i el més aconsellable. Com que els metges de família no aconsegueixen curar tots els dolors, l’especialista recomana que, quan el pacient estimi que l’«alleujament obtingut no és suficient», demani ser derivat a un metge d’atenció secundària o a les unitats de dolor.

De l’agut al crònic

I és que un dolor agut mal tractat freqüentment es cronifica, segons apunta Carlos Goicoechea, catedràtic de farmacologia de la Universitat Rei Joan Carles. En les jornades #NoHayDolor celebrades recentment, l’especialista va explicar que s’ha aconseguit, en ratolins, a través d’un estímul de llum, bloquejar les neurones que transmeten el sentiment dolorós al cervell. Si bé, requereix manipulació genètica, una tècnica que en humans desperta «reticències» i problemes ètics, que dificulten la seva aplicació. Per això, a curt termini els avenços científics passen per la medicina personalitzada i la immunoteràpia, dues de les grans tendències sanitàries. La primera, per establir el millor fàrmac per a cada pacient, perquè no hi ha dolors iguals; cada pacient l’experimenta d’una manera i metabolitza el tractament d’una forma paticular. I la segona, a fi de modular el sistema immune per intentar inferir en el senyal que s’envia el cervell.

Unitats del dolor

Notícies relacionades

«La meva malaltia és el dolor i la societat no està preparada per comprendre-ho»

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

El millor instrument per alleujar el dolor crònic avui dia són les unitats del dolor, on treballen equips multidisciplinaris, com ara anestesiòlegs, infermeres, psicòlegs, a més de metges. En aquestes unitats s’utilitza una àmplia gamma de tractaments, que van des de la medicació fins a injeccions, estimulació elèctrica, rehabilitació, recolzament psicològic... El problema, com altres serveis mèdics especialitzats, és que estan saturats i la llista d’espera és àmplia. Pot superar l’any, tot i que es prioritzen els malalts amb dolors oncològics i les malalties més greus.

La Societat Espanyola del Dolor calcula que per atendre l’alta demanda seria necessari crear 520 unitats més, per sumar-les a les 180 existents, de manera que n’hi hagués una a cada hospital públic i privat. A més, només una de cada quatre té un equip multidisciplinari complet, amb la qual cosa el camí per recórrer per millorar la resposta sanitària al dolor encara és llarg.