Encara no hi ha justícia per als nens i nenes rohingya

La Fàtima és conscient de com d’important és anar a l’escola. Fa dos anys va fugir de la violència de Birmània. Se’n va anar sense res. Ara viu al camp de refugiats més gran del món amb els seus pares, les seves dues germanes i el seu avi. Amb tan sols 13 anys s’ha enfrontat a una crua realitat que la majoria dels nens de la seva edat mai viuran. La Fàtima vol ser mestra, però no qualsevol mestra: vol ensenyar les nenes perquè, quan les nenes tenen educació, poden ensenyar altres nenes.

Ella vol tenir un futur, igual com centenars de milers de nens rohingya que van haver d’abandonar les seves llars. Dos anys després de la crisi, no obstant, encara viuen en condicions miserables. Tenen poques esperances, i els responsables de les atrocitats encara no han respost davant de la justícia. És hora que el món s’asseguri que aquests nens i nenes tinguin justícia pel que han patit. Això no només els protegiria (a ells i a altres nens) que això no torni a succeir, sinó que els donaria el futur que volen.

L’agost del 2017, més de mig milió de nens rohingya van ser obligats a abandonar casa seva. Va ser l’últim desplaçament de persones a gran escala des del genocidi de Rwanda el 1994. Molts d’ells van presenciar violacions, tortures i assassinats. Alguns el van patir en carn pròpia. Molts van veure com assassinaven amics i familiars. No podien fer cap altra cosa que córrer mentre a la llunyania veien com les seves cases cremaven.   

Van travessar la frontera des de Birmània fins a Bangladesh, emportant-se molt poques coses. En un notable acte de solidaritat, el poble de Bangladesh els va donar empara i una sensació de seguretat que no tenien. El món es va unir per recolzar les persones a Bangladesh: es va assegurar que els nens refugiats i les seves famílies tinguessin un lloc on viure i l’oportunitat d’exercir els seus drets bàsics.

A causa d’aquesta mobilització, la tragèdia d’un exili forçat no va conduir a un desastre humanitari secundari. Es va aclarir una gran àrea de selva a Cox’s Bazar, es van erigir refugis improvisats, es van alimentar els nens i es van controlar els brots de malalties. Tot i que es va evitar una emergència de salut important, avui dia gairebé un milió de refugiats continuen patint.

Save the Children ha estat treballant en Cox’s Bazar des del 2012 brindant suport a les persones més vulnerables, tant nens refugiats com bengalís, en salut, nutrició, higiene, educació i, potser sobretot, en protecció infantil. Fins ara, hem arribat a més de 400.000 nens.

Però la vida dels nens refugiats rohingya com la Fàtima segueix sent ombrívola. Ella vol aprendre, però no té opcions quan es tracta d’educació secundària o superior. Al proporcionar només una educació rudimentària de nivell primari als campaments, estem fallant als nens refugiats rohingya, robant-los l’oportunitat de servir a les seves comunitats i al món en general. I això no és acceptable.

Els refugis on viuen els nens són temporals, fets de làmines de bambú i plàstic. No sobreviurien a un vent fort, i encara menys a un cicló. Un de cada deu nens encara està desnodrit. La por del trànsit de persones, les drogues i els delictes violents als campaments fan que els nens se sentin insegurs. Les tasques simples com anar a buscar aigua o anar a la latrina quan es fa fosc poden ser perilloses, ja que els nens van pels campaments mal il·luminats amb poca seguretat. Això tampoc és acceptable.

No només els nens refugiats rohingya necessiten la nostra ajuda. També els nens de Bangladesh les comunitats del qual van acollir els rohingya. Una tranquil·la xarxa rural de pobles i petites ciutats de mercat ha hagut de bregar amb l’arribada d’un milió de persones. Les cases i els pobles ara són més susceptibles a les inundacions i els corriments de terra a causa de la degradació del bosc circumdant. Els serveis de salut que ja estaven plens ara estan sobrecarregats, i tot això fa que el ressentiment estigui augmentant, ja que els nens d’aquestes comunitats també tenen dubtes sobre el seu futur.

No obstant, dos anys després no estem més prop d’una solució, no hi ha sortida per als més de 500.000 nens que viuen als campaments a Cox’s Bazar. La perspectiva d’una tornada segura, voluntària i digna a Birmània és remota i cap tercer país es presenta per oferir el reassentament. No hi ha perspectives d’una reubicació significativa i establerta dins de Bangladesh.

El clixé, tristament sovint associat amb els refugiats, s’està començant a sentir: els nens rohingya són una generació perduda. Però no estan perduts. El món sap on són. Només necessiten recolzament perquè puguin aprendre, estar segurs, sans i tenir tenir justícia. No han de ser oblidats.

El Govern i el poble de Bangladesh han fet un gran ben global al protegir la població rohingya en els últims dos anys. Però no n’hi ha prou, ja que necessiten recolzament continu de tot el món. Però la solució a llarg termini és a Birmània. S’han de crear condicions per recolzar la tornada voluntària i assegurança dels rohingya al seu país, on el Govern ha de complir una de les responsabilitats més bàsiques de qualsevol govern: garantir el mateix nivell de seguretat i humanitat per a totes les persones del país. I els responsables dels crims han de retre comptes pel que han fet.

Notícies relacionades

¿Qui va matar els guàrdies civils?

Catalunya va imposar sis sancions per LGTBI-fòbia el 2023

Als rohingya se’ls ha d’atorgar la ciutadania del país on van néixer i on van créixer. De conformitat amb la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets del Nen, tots els nens tenen dret a una nacionalitat. Aquest dret és clar i inequívoc. El Govern de Birmània ha de deixar d’emetre documents sense sentit que no garanteixin drets, i actuar immediatament per atorgar-los la ciutadania.

L’hi devem a la Fàtima per donar-li una oportunitat en la vida, perquè pugui complir els seus somnis i perquè ella no continuï sent víctima d’un conflicte en què no va participar.