La piràmide invisible del Yucatán

Quanta raó tenia el raret cineasta John Waters quan deia que aquesta vida no val un pebrot si no tens una obsessió, i la de Joan Garcia Targa, arqueòleg de la Universitat de Barcelona, és una piràmide engolida per la selva del Yucatán, que en la seva època d’esplendor, entre els segles quart i desè de l’era cristiana a aquest costat de l’Atlàntic, era un vistós poble de l’àrea metropolitana maia. Xbaatun. Així s’anomena l’obsessió de Garcia Taga, establert postalment a Sitges, però sentimentalment, a Mèxic.

El 1980 (Garcia Targa era llavors només un adolescent addicte a les classes d’història del professor Cruells) es va publicar a Mèxic un mapa inèdit, el resultat d’un treball de camp esgotador, l’Atlas Arqueológico de Yucatán, un cens detallat de les ciutats i ciutadelles precolombines d’aquella enorme península que s’endinsa en el Carib. No existia res així abans d’aquesta data. Va ser com mirar per primera vegada a través d’un telescopi i descobrir un firmament d’estrelles. Va ser una fortuna, perquè va retratar com d’extensa va arribar a ser la civilització maia, va posar al descobert un miler de jaciments, però va ser també, ¡ai!, un infortuni, segons es miri, ja que va assenyalar amb una ics sobre el mapa per als saquejadors. Això sembla que va passar a Xbaatun.

Dalt d’aquesta invisible piràmide, de 15 metres d’alt, poca altura, però un excel·lent mirador en un lloc tan pla com el Yucatán, hi ha excavat un pou d’aspecte realment sospitós. “És probable que sigui recent”, accepta Garcia Targa. La societat maia va col·lapsar fa segles i els tresors que allà hi va poder haver pot ser que continuessin adormits durant centenars d’anys fins a la publicació d’aquell atles. La determinació dels saquejadors mai pot ser aplaudida, però sí caldrà reconèixer-los l’esforç, ja que l’accés a Xbaatun és una catarsi de suor, mosquits i un eixordador silenci que pertorba l’ànima, a més del mai descartable risc de trobar entre les pedres de la piràmide una serp de cascavell o la temible coral, amb un dels verins més punyeters del regne animal, ja que al principi sembla que ni fu ni fa, però a les hores, amb la víctima ja confiada, ataca el sistema nerviós.

La selva és un lloc hostil. Queda dit per afegir-li mèrits a la tasca de tot arqueòleg, com és aquest el cas, que s’enamora d’una ciutadella maia en ruïnes i a la vista només d’ulls experts. La piràmide, en realitat ha perdut la seva silueta perfecta i bé podria confondre’s amb un monticle natural. Està tot per fer. És com buidar sobre la taula la caixa del puzle i mirar les peces. Pot resultar emocionant.

Xbaatun és al sud-oest de la capital de l’estat, Mèrida, i, per situar els més viatgers, a l’oest de la impactant Chichén Itzá i a només 70 quilòmetres d’Izamel, la Nostra Senyora de Lourdes dels maies, un lloc gairebé de peregrinació, amb la segona plaça més gran del món, només per darrere de la de Sant Pere del Vaticà. Xbaatun, al costat d’aquestes meravelles, semblarà només un clauer, però Garcia Targa parla amb emoció d’aquell lloc. Li agrada. Als maies els va passar el mateix.

El sentit que allà hi hagués una petita ciutat no té més explicació que la presència d’aigua, en aquest cas, el vistós cenote de Xbaatun, una piscina natural que es proveeix de cristal·lines aigües subterrànies, que a les xarxes socials fotogràfiques eclipsa qualsevol altra recerca, com si no hi hagués allà un jaciment arqueològic.

El dit, aquest treball de camp avança amb comptagotes. Garcia Targa compta amb el suport econòmic d’un mecenes de Sitges, Sunway S.L., el permís, per descomptat, de l’Institut Nacional d’Antropologia i Història de Mèxic, l’ajuda de la Diputació de Barcelona i la col·laboració de tres universitats (Politècnica de Madrid, Europea de l’Atlàntic i la Internacional Iberoamericana).

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

El propòsit no és treure a la llum ràpidament la malmesa piràmide i la resta d’edificis adjacents, sinó primer documentar bé la zona, buscar restes de ceràmiques per datar bé la ciutadella, realitzar un treball d’agrimensor del terreny, però fer-ho també de la societat. “Ara anem rere el relat oral dels habitants de la zona, com el de Teresa Uicab, maia parlant, que cal entrevistar amb traductor, que de petita jugava a l’amagatall en aquelles ruïnes,”explica Garcia Targa. És ella la que recorda que hi havia allà, en algun lloc, una pedra amb un bonic gravat. A saber on deu ser ara.

A Garcia Targa toca preguntar-li per si en aquell lloc cal imaginar, com van relatar el conquistadors espanyols, aquests sacrificis en què tant es va recrear Mel Gibson amb ‘Apocalypto’, en què amb pedrenyal s’obria el pit de la víctima i el cor era exhibit encara bategant. És clar, cal recordar abans que Gibson ja va ser capaç de convertir la passió de Jesucrist en una pel·lícula bastant ‘gore’, però sense negar la major, García Tarda puntualitza: “Això era més dels asteques”.