Anar al contingut

Javier García Pajares, el sordcec que escala muntanyes

Un jove extremeny que no veu ni sent rep el Premi Nacional de Joventut per les seves gestes esportives

Té un doble grau universitari, va aprendre anglès sense sentir-lo, va estar d'Erasmus i va guanyar la batalla a una aerolínia

Patricia Martín

Javier García Pajares, el sordcec que escala muntanyes

La majoria de paraules que descriuen una persona excepcional i capaç de sobreposar-se a qualsevol adversitat podrien aplicar-se a Javier García Pajares: fortalesa, intel·ligència, determinació, exemple de superació, i moltes més. Amb 28 anys i una sordceguesa que va esfondrar el seu món a partir dels 12 anys, ha aconseguit superar un dels cops més forts, en forma de malaltia, que et pugui oferir el destí i demostrar que a la vida es pot arribar tan alt com es vulgui si tens prou ganes i els recolzaments necessaris. De fet, el Govern li ha concedit el Premi Nacional de Joventut 2019, en la categoria de l’esport, pel projecte Un món amb sentit, un blog en què explica les seves experiències vitals des del punt de vista de la superació sense límits.

Entre aquestes experiències destaca la iniciativa Vull tocar el cel a través de la qual, l’any passat, el Javier –natural de Plasencia (Càceres) i resident a Madrid, on viu sol i sense necessitat d’ajuda tret de per anar al metge o fer algun tràmit– va pujar i va coronar més de 16 cims, 9 de més de 4.000 metres d’altura, demostrant així que les barreres físiques i psicològiques es poden trencar, en una gesta que pot servir de paradigma per a altres persones amb discapacitat. A Espanya es calcula que hi ha 6.000 persones sordcegues.

Javier García Pajares, en un moment de l’entrevista / DAVID CASTRO

Assetjament escolar

Per al Javier el muntanyisme va ser un dels antídots que el va ajudar a sortir de l’aïllament que li va provocar la seva brutal malaltia, ja que en cosa de dos o tres anys va veure com perdia l’oïda i pràcticament tota la visió i, després de patir el cruel i dur assetjament escolar a què molts professors i alumnes sotmeten els diferents, es va tancar a casa seva, sense voler saber res. Els seus amics, la seva vida, la seva manera de comunicar-se amb l’entorn, tot es va evaporar en poc temps. Però el seu pare el va apuntar a l’ONCE i allà la seva vida va fer un gir quan va conèixer José Antonio García Regaña, psicòleg de l’organització i president de la Federació Extremenya de Muntanya, que el va animar a practicar aquest esport i demostrar que podia arribar fins on es proposés.

Al Javier se li va encomanar aquest esperit optimista i en el dia d’avui minimitza els anys durs i diu que es queda amb els aspectes positius. En una entrevista amb EL PERIÓDICO a la seu d’Ilunion, del grup ONCE, on treballa com a assessor jurídic, va explicar que “va ser un temps complicat però l’important és que de tot se surt i, tot i que la vida de vegades et dona cops durs, pots tirar endavant i aconseguir el que et proposes si hi ha persones disposades a recolzar-te”, com en el seu cas va ser el José Antonio, qui en el dia d’avui, és una peça fonamental de l’equip  que l’ajuda a coronar muntanyes.

‘Abraçar les estrelles’

Tots dos van agafats de la  i el president de la federació de muntanya, segons col·loca la seva extremitat, l’adverteix si no hi ha perill, si cal anar amb precaució, saltar, etc., i així fins als cims, no sense esforç, segons relata: “De vegades és molt difícil, un està esgotat, sembla que no pots més, però segueixes endavant perquè tens un equip que és genial i quan arribo a dalt percebo l’alegria de tots i comencem a abraçar-nos, a cridar, ens sentim eufòrics, i per a mi aquesta sensació és una emoció molt important”.

Aquest any, el seu repte personal es titula ‘Abraçar les estrelles’, i a més del muntanyisme contempla la pràctica d’altres esports com el salt en paracaigudes, que ja ha fet i “va ser perfecte, una experiència increïble”.

Javier García Pajares i l’equip de ‘Tocar el cel’ en una de les seves escalades.

Primer erasmus

Però la seva trajectòria no només despunta en l’àmbit esportiu. Després de passar un temps en un internat de l’ONCE, aprendre braille i comunicar-se pel llenguatge dactilològic, que consta d’un signe per cada lletra i es transmet al palmell de la mà, es va graduar en el doble grau de Dret i Direcció d’Empreses a la Universitat Autònoma de Madrid. I, una altra de les grans fites de la seva vida, va aprendre anglès sense sentir-lo, per arribar així a ser el primer sordcec en participar en un programa d’Erasmus, en el seu cas a Londres.

Javier García Pajares, durant la seva estada al Regne Unit.

L’entrevista s’efectua gràcies a l’ajuda d’una intèrpret, Cristina, de la Federació d’Associacions de Persones Sordcegues FASOCIDE l’entitat que el va proposar per al Premi Nacional de Joventut, que li va traduir les preguntes al llenguatge dactilològic. Sense perdre en cap moment el somriure, el Javier aclareix que circula a internet que va aprendre anglès en 54 hores. “És fals”, assenyala i de fet el van rebutjar en diverses acadèmies perquè els semblava “estrany” que un sordcec es proposés aprendre un altre idioma. Fins que va trobar una professora, l’Alex, també psicòloga com el José Antonio –“jo és que tinc alguna cosa amb els psicòlegs”, fa broma–, que el va ensenyar escrivint a l’ordinador les paraules en anglès i la seva pronunciació i el sistema el traduïa al braile. “Al final és memoritzar les pronunciacions, que és el que fa tothom”, assenyala restant importància a la seva gesta.

Lluita contra les companyies aèries

En un dels seus viatges al Regne Unit, una companyia aèria li va impedir volar sol i va emprendre una lluita que va donar com a resultat que la Comissió Europea aprovés un codi de conducta contra la discriminació dels passatgers amb discapacitat. En el context interior, “si hi hagués Govern a Espanya al setembre”, diu amb sorna amb referència al bloqueig polític, li agradaria que el futur Executiu generalitzés els serveis de guia intèrpret per a aquest col·lectiu i que aprovi ajuts econòmics perquè els sordcecs puguin adquirir el material tecnològic que els facilita la comunicació i, amb això, espavilar-se en la vida. “Jo sempre dic que si he arribat fins on he arribat és perquè he tingut moltíssims recolzaments, dels meus amics i de les entitats que treballen amb persones sordcegues”, afirma amb humilitat.

Quant al debat entorn de si els discapacitats haurien d’estudiar o no a escoles ordinàries amb els recursos necessaris, Javier opina que depèn de cada cas, però lamenta que algunes persones no puguin formar-se en centres comuns perquè aquests manquen del personal i el material necessari.

La setmana que ve té previst viatjar fins a Rússia, a pujar la muntanya Elbrús, la més alta d’Europa. Els seus plans no tenen final. Tret de l’Everest, “hi ha massa cua”, assenyala amb sorna. Serà difícil aturar-lo perquè la seva filosofia de vida consisteix a perseguir el que vol i ja està”, sense pensar “que serà difícil per ser una persona sordcega”. “Ho faig i punt”, afirma.

Els deures del futur Govern 

En les passades eleccions generals, les persones amb discapacitat però impossibilitades legalment, uns 100.000 electors, van poder votar per primera vegada gràcies una reforma de la llei del règim electoral general que es va aprovar per unanimitat l’octubre passat. Tot i així, l’avançament electoral va provocar que dues modificacions legals de pes més, velles reivindicacions del col·lectiu, es quedessin aparcades i figuren, per tant, entre els deures del pròxim Govern, es formi quan es formi.

La primera fa referència a la reforma de l’article 49 de la Constitució Espanyola per substituir les paraules “minusvàlid o disminuït” per “persona amb discapacitat”. “Es tracta d’un projecte que no és merament terminològic i que ha de consagrar la discapacitat com una qüestió de drets humans”, reclama el Comitè Español de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI), entitat que agraeix a Pedro Sánchez que en el seu discurs d’investidura mostrés la seva disposició a culminar la reforma, que ni tan sols va arribar a començar la seva tramitació en el Congrés.

La segona és la reforma destinada a eliminar la possibilitat que les persones amb discapacitat siguin impossibilitades legalment, tal com exigeix la Convenció de l’ONU, que Espanya va ratificar el 2008 i encara no ha complert. L’avantprojecte aprovat pel Govern al setembre, que modificava diverses lleis, sí que va arribar a la cambra baixa, però es va quedar en el tràmit d’esmenes. El Cermi demana que es recuperi per canviar l’“esquema paternalista” de l’actual dret civil i garantir així la mateixa capacitat jurídica de les persones amb discapacitat, amb els recolzaments necessaris quan calgui.

Finalment, el col·lectiu reclama que s’impedeixin les esterilitzacions que, des de l’any 2005, han patit més de 1.000 dones i nenes. Es promou a aquesta pràctica per protegir-les d’embarassos no desitjats, però així es vulneren els seus drets sexuals i reproductius.

Temes: Discapacitats