Anar al contingut

LA XACRA DE LA INSEGURETAT

Un jove mor en el cinquè homidici del mes a Barcelona

La víctima va rebre una pallissa d'un grup amb accent rus a la zona de lleure del Port Olímpic

La crònica negra de juliol es completa amb dos morts per arma de foc i dos apunyalats

El Periódico

Un jove mor en el cinquè homidici del mes a Barcelona

Gerard Artigas

Amb cinc homicidis en un mes, Barcelona es confirma com la ciutat més inquietant (per no dir encara perillosa) d’Espanya. L’últim crim va ocórrer diumenge a la matinada en una zona amb no pocs antecedents històrics en les estadístiques del crim, el Port Olímpic. Un jove xinès de 25 anys va rebre una pallissa mortal enmig del carrer. Es va resoldre així una discussió que minuts abans la víctima, en companyia d’un altre amic que va resultar ferit en un ull, havia mantingut dins d’una discoteca amb un grup de joves, segons va informar la SER, d’origen rus.

A falta de dos dies perquè conclogui el mes, les xifres de juliol són estremidores. Es cometen més de 20 delictes per hora, la majoria, com és obvi, no cruents, furts i estrebades a desenes, però que l’estadística vagi coronada per cinc homicidis (dos amb pistola, dos amb punyal i un, el d’ahir, a cops de puny) avala la decisió de la Conselleria d’Interior de destinar un plus de 320 mossos d’esquadra a Barcelona.

El problema (sempre n’hi ha) és que no està prevista la seva arribada fins a finals d’estiu, quan els indicis que la ciutat pateix una metàstasi delictiva són clars des de fa un parell d’anys, com a mínim. Ahir, amb prou feines mig dia després del crim, el regidor de Seguretat de Barcelona, Albert Batlle, va demanar una reunió d’urgència amb la cúpula dels Mossos per tractar específicament sobre el Port Olímpic com a punt de zona conflictiva, sobre la qual l’ajuntament en reclama la gestió.

La discussió que va desencadenar la posterior baralla al carrer va ocórrer a la sala Zich del Port Olímpic. La policia busca ara aquests quatre o cinc homes amb accent rus o similar que van atacar amb extrema violència els dos joves xinesos al carrer. Un d’ells, testimoni crucial ara per tenir pistes, es va endur un cop de puny a l’ull. El seu amic en va sortir pitjor parat. Va viatjar encara amb vida a l’ambulància cap a l’Hospital Clínic, però hi va arribar ja amb mort cerebral.

La dissecció dels cinc homicidis comesos aquest mes permet treure, d’entrada, un parell de conclusions clares. Cap de bona, per cert. La primera és que només hi ha un detingut, i no fruit d’una pacient investigació policial, sinó perquè l’autor de la mort d’una altra persona va quedar ferit al lloc dels fets. Va ocórrer a última hora del capvespre del passat 11 de juliol, a la confluència de Consell de Cent i Entença. Va ser el final d’una baralla que va començar dins d’un locutori. La víctima mortal va rebre una ganivetada a l’abdomen. També va morir a l’Hospital Clínic. 

El primer homicidi

La segona conclusió evident és que, malgrat que és el Raval el barri amb l’etiqueta de zona zero de la inseguretat, el mapa d’aquests cinc homicidis ofereix un altre retrat ben diferent. El 6 de juliol va morir el marit d’una perruquera al passeig de Manuel GironaVa anar a recollir-la al final de la seva jornada laboral i un jove d’uns 20 anys va entrar a l’establiment, li va disparar cinc bales i va fugir. Això va ser a Sarrià-Sant Gervasi. Les pistoles van tornar a ser l’arma homicida cinc dies després a l’extrem contrari de la ciutat, a Poblenou. Va ser a l’hora del sopar, a la tranquil·la plaça de Prim, en presència dels clients que ocupaven les taules de la terrassa d’un popular restaurant d’aquella plaça. Un home encaputxat va disparar a una altra persona i va escapar a bord d’un patinet. Tan insòlit va ser tot que els qui van presenciar el crim no van creure en un primer moment que fos veritat.

Quatre hores més tard, en un esdeveniment que no es descarta que sigui un ressò del primer, hi va haver un altre tiroteig, a Collblanc, tot i que sense víctimes mortals. Però l’antecedent més recent d’aquesta cadena d’homicidis va tenir lloc divendres passat, aquesta vegada sí, al Raval. Un home va morir d’una ganivetada a la plaça de Folch i Torres. Va passar després d’una discussió que cap dels presents, entre ells diversos nens, va imaginar que acabaria de forma mortal. El crim va ocórrer enmig d’una zona de joc infantil. 

20 delictes per hora

Abans, aquests repunts de la crònica negra eren motiu de conversa l’endemà durant l’esmorzar a la cafeteria o en el lloc de treball, però ara es retransmeten gairebé en directe a través de les xarxes socials. Si no és exactament aquest el cas de les cinc morts violentes de juliol, sí que ho és d’aquesta incessant sèrie de més de 20 delictes per hora que constaten les estadístiques. La presència dels carteristes al metro, per exemple, gairebé es pot geolocalitzar a través dels comptes de Twitter dels qui de forma sistemàtica dediquen unes hores del dia a buscar-los per fer-los fora del suburbà. Són patrulles ciutadanes, la simple existència de les quals és ja tot un termòmetre de la situació. 

També ho és la recent presentació en societat d’una plataforma difícil de catalogar, Salvalona, que es declara apartidista i que en essència exigeix mà dura policial i judicial. Una de les seves cares visibles és Tito Álvarez, el taxista que es va donar conèixer durant les agres protestes contra el negoci d’Uber i altres operadors del lloguer de vehicles amb xofer a la ciutat. No és un Travis Bickle solitari en lluita contra la delinqüència. Salvalona no només presumeix de comptar amb el suport de 40.000 ciutadans, sinó que fins i tot disposa d’un gabinet de comunicació extern que dona veu a les seves reivindicacions. La plataforma ofereix una recepta de vuit punts per revertir la situació, alguns d’una solidesa pètria, com que es posi fi a l’anomenada llei Montoro que impedeix a les administracions públiques incrementar les seves plantilles (més agents, reclamen), però el simple fet que s’arroguin un paper protagonista en una qüestió tan delicada com la seguretat preocupa les autoritats públiques.

La pregunta lògica que molts es fan és si la situació ha tocat fons. La pregunta, no obstant, potser és una altra. ¿Com s’ha arribat fins aquí?