¿Violència masclista, de gènere, domèstica, intrafamiliar...?

Les paraules importen. Algunes amaguen realitats socials i d’altres les posen davant els ulls. És el que va passar quan la violència de gènere va aflorar sobre la violència domèstica. Va suposar assumir que havia de veure amb el qui, amb homes matant dones pel fet de ser-ho, i no amb l’on. Perquè quan la violència es quedava en l’àmbit del privat, la norma era la impunitat, com apunta María Ángeles Jaime, presidenta de l’Associació de Dones Juristes Themis. També perquè el que no s’anomena no existeix, com assenyala Helena Gil, de l’Associació de Dones Jutges d’Espanya (AMJE) i responsable de l’àrea d’igualtat de Jutgesses i Jutges per a la Democràcia (JJpD).

"Les dones moren per violència de gènere, no per violència intrafamiliar". És el comunicat amb el qual Jutges per a la Democràcia mostrava la seva preocupació pel fet que l’acord amb què el Govern andalús de PP i Ciutadans tirava endavant els seus Pressupostos incloïa un "telèfon de violència intrafamiliar", afavorit per Vox. Tot i que la Junta d’Andalusia insisteix que no substitueix el dedicat a la violència masclista, les alarmes s’han activat perquè la mesura prové d’un partit ultradretà que proposa derogar la llei orgànica integral contra la violència de gènere i substituir-la per una llei de violència intrafamiliar.

Canvi d’àmbit

"Com anomenem els diferents processos socials té una clara incidència en com els abordem després i en el tipus de mesures i recursos que els proporcionem des de l’àmbit institucional". La doctora en Sociologia María Silvestre recorda que un dels assoliments més grans dels últims anys ha sigut "desplaçar la violència patida per les dones de l’àmbit privat i familiar a l’àmbit públic". Perquè definir-la i concebre-la com un problema social i polític obligava a donar-hi una resposta com a societat.

"La violència de gènere és diferent de la violència domèstica o intrafamiliar", assenyala María Auxiliadora Díaz, jutge del grup d’experts de l’Observatori del CGPJ, que recorda que aquesta última ja està recollida al Codi Penal. L’article 173.2 protegeix les víctimes de violència física o psíquica habituals l’agressor de les quals formi part del "nucli de la seva convivència familiar", protegint menors, avis, parelles del mateix sexe i tota la sèrie de col·lectius que els partits enumeren per justificar la seva aposta per posar el focus en la violència intrafamiliar. "Qualsevol persona que pateix una vulneració dels seus drets en l’àmbit familiar, sigui el que sigui, ja té aquesta protecció. Fins i tot per als menors n’hi ha de forma específica", assenyala María Ángeles Jaime.

Masclisme endèmic

Que es millori la protecció de les víctimes de violència intrafamiliar no és el problema. Sí que ho és si s’utilitza com a pretext per apartar la vista de la violència que pateixen les dones pel fet de ser-ho. Sense assumir aquest diagnòstic previ, que aquesta violència l’exerceixen homes que enfonsen les seves arrels en un masclisme endèmic de la societat, "és molt difícil aturar un problema la manifestació més visible, i més terrible del qual, són les més de 1.000 dones assassinades per les seves parelles o exparelles" des del 2003, com indica Silvestre. "La violència de gènere requereix una regulació específica perquè té unes característica pròpies, és estructural", assenyala Díaz. I fins ara era també un debat superat.

El 1993, l’ONU ja havia definit aquest tipus de violència "basada en el gènere" i "ja sigui que tingui lloc en la vida pública o en la vida privada". "És terrible que comencem a aixecar la pols d’algunes coses que ja estaven superades", es queixa Díaz. "La ultradreta, juntament amb algunes ambigüitats reprotxables a grups que fins ara no les havien tingut, defensa un ordre passat i patriarcal", coincideix Jaime. Perquè tal com adverteix Gil, la violència masclista és la causa de més de la meitat dels homicidis en què la víctima és dona. "Posar aquesta violència al mateix sac que d’altres és una forma de silenciar-la", avisa.

El Conveni d’Istanbul del 2011 va suposar la introducció al Codi Penal espanyol (article 22.4) de l’agreujant de gènere, tot i que en la llei integral del 2004 va quedar limitada als casos en els quals l’agressor havia mantingut o mantenia una relació de parella amb la víctima. A finals de l’any passat, el Tribunal Suprem va concloure que l’agreujant de gènere s’ha d’aplicar en tots els casos en què s’actuï contra la dona pel mer fet de ser-ho, encara que entre agressor i víctima no hi hagi cap tipus de relació.   

Pas enrere

Notícies relacionades

Davant el temporal, Protecció Civil apel·la a l’"autoprotecció"

Catalunya injecta 231 milions a l’escola inclusiva

"El concepte ja era limitat, no té l’amplitud que hauria de tenir", indica Gil. I quan semblava que el debat es dirigia a com eixamplar i millorar la protecció de les dones, que continuen sent assassinades per homes diàriament i no només en l’àmbit de la parella, hi ha qui "pretén fer un pas gegant cap enrere". A Andalusia, la llei autonòmica sobre violència de gènere no s’ha tocat encara, i en territoris com Catalunya ja s’han aprovat textos que amplien el concepte a violències masclistes. Però el perill d’involució és important.

"Ens hem de preocupar", sentencia Gil. Encara que la protecció estatal continuï vigent, les autonomies tenen moltes competències i manegen gran part del pressupost en polítiques contra la violència masclista. Silvestre creu que "el que es pretén és negar la fonamentació de la violència masclista, diluir-la en altres formes de violència que per descomptat existeixen i ja tenen els seus propis recursos". Per això s’han activat les alertes. Perquè no s’acabi imposant una manera de denominar la violència contra les dones que oblidi el qui masculí de l’agressor i el qui femení de la víctima. Perquè el que ha tardat segles a sortir a la llum no torni a ocultar-se a les ombres.