Catalunya ingressaria 10 milions al mes si regularitzés immigrants sense papers, i la resta d'Espanya, 50

La Seguretat Social podria estar perdent desenes de milions d’euros per no regularitzar els immigrants sense papers. Tenint en compte les dades oficials de recaptació i la dada aproximada de persones que estan en aquesta situació, a Catalunya la suma seria de 10 milions mensuals, que en la resta d’Espanya ascendiria a 50 si totes tinguessin una feina completament legal. La realitat és que hi ha centenars de persones vivint en la inseguretat jurídica i posant-se en risc almenys durant tres anys. Com Erikson, que va estar diversos mesos netejant vidres en un gratacel de Barcelona amb un sou en negre i sense assegurança mèdica.

De mitjana, cada treballador a Espanya aporta 102,50 euros al mes a la Seguretat Social tenint en compte les dades del mes d’abril. Segons la Generalitat, hi ha aproximadament 100.000 immigrants sense papers a Catalunya, que suposen el 10% del total d’estrangers. Si tots treballessin amb contracte, la Seguretat Social podria ingressar al voltant de 10 milions de mitjana al mes. I si aquesta correlació fos la mateixa a tot l’Estat, serien uns 51 milions d’euros que engrandirien, cada mes, les arques públiques. Unes dades, no obstant, que són aproximades, perquè es desconeix quantes persones en situació irregular viuen i treballen a Espanya. I encara menys quin podria ser el seu sou.

Segons els experts, el problema és en la legislació. La llei d’estrangeria només permet regularitzar l’immigrant que aconsegueixi una feina d’un any a jornada completa acceptada per l’Estat. "Aquests criteris no hi ajuden, serien necessaris instruments més flexibles", indica Sònia Parella, professora de Sociologia a la UAB i coordinadora del CER-Migracions UAB-UB, un grup de recerca que estudia les migracions.

I és que, en realitat, la majoria de les persones que arriben a Espanya sense una oferta laboral i sense ser refugiades estan pràcticament obligades a treballar en negre durant tres anys. És el temps pel qual es poden aconseguir permisos de residència i de treball, a través de l’"arrelament social". Moltes vegades, confirmat a través del padró municipal. Altres alternatives són els matrimonis amb nacionals.

Parella indica que hi ha diversos perfils de migrants que acaben en aquesta situació. En primer lloc, els que entren per "llocs no habilitats", bé creuant l’Estret en pastera o bé superant les fronteres de Ceuta i Melilla. 

En segon lloc, hi ha les persones que han arribat a Espanya com a turistes i als 90 dies es converteixen en irregulars. "Acostumen a venir de països centreamericans, com Hondures", explica la sociòloga. Finalment, hi ha els migrants que, de sobte, es queden sense res, la coneguda "irregularitat sobrevinguda". Alguns no poden renovar la residència per haver-se quedat sense feina. D’altres, perquè la seva sol·licitud d’asil ha sigut denegada i deixen d’estar protegits.

Mentrestant, les entitats socials continuen veient persones immigrants extorsionades a causa de la seva situació administrativa com a "irregular". "És pràcticament impossible ajudar-los a trobar feina sense el permís de l’Administració", assenyala Laura Candelario, responsable d’inserció laboral de l’Associació Educativa Ítaca de l’Hospitalet de Llobregat.

Erikson: "Vaig netejar vidres en un gratacel sense assegurança mèdica"

Té 31 anys i a finals del 2016 va deixar el seu país, la República Dominicana, per aterrar a Espanya amb la dona i la filla. No té permís per poder treballar, però això no evita que hagi tingut diversos llocs de treball al llarg d’aquests anys. "T’agafes al que sigui, d’alguna cosa has de menjar, no?", explica.

Un d’aquests llocs, peó d’obres. No obstant, les hores que li dedicava a la seva ocupació no constaven en cap registre, no podia reclamar res ni tenir assegurança mèdica. "Tu treballes i punt, és el que desitges, no estàs per reivindicar res", reflexiona. ¿Quantes hores seguides? "Quinze, 16 o infinit, les que facin falta".

Erikson era membre de la Brigada Paracaigudista del seu país. "L’hi vaig dir a un patró, i em va donar feina per netejar gratacels penjat d’un arnès", diu amb un somriure. La feina li agradava, però el risc era elevadíssim. Si una corda s’hagués destensat i hagués patit algun mal, no tindria dret a res. Ni a assegurança mèdica, ni a possibilitat d’indemnització.

Tot i que el que pitjor recorda és la feina en una polleria del seu barri. "Treballava de les 10 del matí a les nou de la nit, sense parar, i a més aguantant una calor insuportable. ¿Saps quant cobrava? 600 euros al mes". Tampoc té l’opció de formar-se de manera reglada en cursos de formació professional o oficis. "És frustrant, no pots fer res", es queixa. Per no poder, no pot ni obrir un compte corrent al banc. "Estem fora del sistema, però som persones", diu.

Paola: "T’empasses l’orgull i et dediques a sobreviure"

Paola és colombiana, tot i que la major part de la seva vida l’ha passat a Veneçuela. És graduada universitària en gestió d’empreses i tota la seva vida ha treballat en oficines. El 2 de febrer del 2018 va fugir del seu país. "Les medecines eren caríssimes i si algun dels meus fills emmalaltia, sabia que allà es moriria", explica. Tenen 6 i 4 anyets, i ara tots tres viuen al pis de la seva mare, que sí que té la nacionalitat espanyola.

A l’arribar a Espanya, Paola va començar a enviar currículums. Li va anar bé, li van trucar de diverses empreses. Va fer entrevistes i la que més li va agradar va ser per a una ocupació en una companyia d’assegurances. El problema era sempre el mateix: "No tens papers, no et podem contractar". I així unes quantes vegades fins que va veure que no hi havia cap altra sortida. "Em vaig empassar l’orgull i em vaig posar a netejar cases. D’alguna cosa havien de menjar els meus fills", relata.

Al mes pot guanyar entre 300 o 500 euros. "Depèn de les hores que em donin, jo intento fer les màximes", assegura. La seva feina no està regulada, no té horaris i depèn, en exclusiva, del que li manin les persones que la contracten en negre. La inseguretat és total. "Amb aquests diners, sobrevius, sort que tinc la meva mare, que m’ajuda quan pot, però de feliç ara no ho estic", diu. "Els immigrants sense papers estem sols", es queixa.

No està clar que Paola aconsegueixi regularitzar la seva situació quan passin tres anys de la seva arribada. "L’amo del pis no ens vol empadronar", assegura. I sense aquest document, és pràcticament impossible demostrar l’arrelament social de tres anys en la societat espanyola.

Jonathan: "Robar o fer coses il·legals seria deshonrar-me"

Aquest jove colombià, de tot just 26 anys, va aterrar a Barcelona fa poc més de dos anys. Es considera autònom, però en realitat, no ho és. Té un negoci, però li falten els permisos de residència i de feina a Espanya. Així doncs, els seus projectes empresarials acaben sumits en la clandestinitat.

Jonathan va decidir venir a Espanya per buscar noves oportunitats, però també per deixar enrere una joventut massa dura. "He vist moltes morts a prop meu, vaig estar a punt de veure la meva", recorda. Va formar part de bandes juvenils al seu país. "Vaig entrar al món de les drogues i la violència, però vaig aconseguir sortir-ne", diu orgullós. Per tirar endavant, va voler crear una marca de roba urbana, una cosa que sempre l’ha apassionat. I va decidir impulsar-la a Barcelona.

Té un taller, ven la seva roba i es treuen uns diners a final de mes. "És tot clandestí, m’encantaria poder pagar impostos i poder contractar, però no em deixen", explica. Ha tingut molts problemes, però de moment segueix endavant. No és el seu únic projecte. Amb un grup d’amics, tenen un projecte de hip-hop per a joves. "Intentem ser un referent positiu, aconseguir que s’allunyin de les drogues i la delinqüència i optin per una vida sana i feliç", explica.

Notícies relacionades

¿Quan és el Dia de la Mare 2020? Dates de tots els països

Mor ofegat un menor al Bages al llançar-se a una bassa

Per a l’Administració, no obstant, ell no existeix. Està condemnat a la irregularitat i a ser tractat com un estrany. "Em van arribar a cobrar 500 euros per treure’m unes pedres al ronyó a l’hospital", es queixa.

Entén que hi hagi persones que, en la seva situació i davant de la falta d’oportunitats, optin per la via 'fàcil’: robar o traficar. Ell, diu, mai ho faria. "Posar-me a robar o vendre droga seria deshonrar-me i escopir-me a la cara". És feliç amb els seus projectes i espera que algun dia pugui dir que ja és, oficialment, un emprenedor.