L'alt consum d'antidepressius i tranquil·litzants es consolida a Espanya

Ja sigui pel nostre estil de vida o l’anomenada solitud no desitjada. Ja sigui per la crisi de la qual els espanyols no acaben de veure la porta de sortida. O perquè es recepten amb més alegria del convenient, davant la falta d’un altre tipus de recurs assistencial, el cert és que a Espanya continua l’alt i preocupant consumd’antidepressius i tranquil·litzants, un dels més elevats del món.

Ja ho va advertir l’Agència Espanyola del Medicament, que el 2013 va assenyalar que l’ús d’antidepressius havia augmentat exponencialment, ni més ni menys que el 200% des de l’any 2000, al passar de 26,5 dosis per cada mil habitants i dia a 79,5. I, recentment, el Cercle de Sanitat, integrat per empreses del sector sanitari, en l’última edició de l’informe ‘La sanitat en xifres’ avisa que la tendència a l’alça segueix, a un ritme –això sí– molt menor, ja que la venda d’antidepressius va créixer un 14,73% entre el 2012 i el 2016. Així mateix, l’administració de substàncies comunament conegudes com a tranquil·litzants, van augmentar un 9,37%.

Alhora, l’enquesta Edades avisa que els hipnosedants, el terme que engloba el grup de psicofàrmacs relaxants del sistema nerviós central com ara tranquil·litzants, sedants i somnífers, antidepressius o antihistamínics, que es poden trobar a les farmàcies sota noms de medicaments coneguts com ara Orfidal, Lexatin i Valium, es consolida com la tercera droga més consumida, per darrere de l’alcohol i el tabac. Segons aquesta enquesta, un 20,8% de la població els ha provat alguna vegada i un 11,1%, l’últim any.

Desena ‘potència’ mundial

Espanya ha seguit la línia ascendent que han protagonitzat altres països occidentals a partir dels anys 80 i 90, quan la indústria va ser capaç de fabricar antidepressius més eficaços i amb menys efectes secundaris. Si bé, la mitjana de consum als països de l’OCDE  era del 6,5 % el 2016 i a Espanya un punt per sobre: un 7,5% dels espanyols, segons aquestes dades, prenen una dosi diària per tractar la depressió. Això converteix Espanya en la desena ‘potència’ mundial, darrere d’Islàndia, Austràlia i el Regne Unit i davant de Noruega i Alemanya.

Però, més enllà que les farmacèutiques hagin sigut capaces de generar medicaments més eficaços, ¿què explica que molts espanyols tinguin Valium, el Prozac o el Lexatin com a companys de viatge? Els motius són variats. D’una banda, la població cada vegada està més ben assistida, acudeix abans al metge davant de qualsevol problema i té accés a millors diagnòstics, segons destaca Julio Bobes, president de la Societat Espanyola de Psiquiatria (SEP), qui ressalta que el 80% dels hiposedants són receptats pels metges d’atenció primària i només el 20% pels especialistes.

La solitud no desitjada

A això s’hi uneix que l’alta esperança de vida ha provocat un augment de la població gran, que pateix múltiples patologies, veu la mort propera i en molts casos no porta bé el que es coneix com a solitud no desitjada, provocada per la pèrdua dels seus familiars o amics més propers o el distanciament amb els seus fills.  Aquestes persones, segons el psiquiatre, “tendeixen a buscar més el recolzament en els fàrmacs” que en altres teràpies, ja no volen anar a l’origen dels problemes com els joves.

També té influència la crisi que en teoria Espanya ha deixat enrere, però no molts dels seus habitants, que continuen patint atur, llocs de treball precaris i una infinitat de dificultats per arribar a fi de mes, segons destaca Ángel Puente, president del Cercle de Sanitat. L’estudi ‘La sanitat en xifres’ alerta del fet que, tot i que “les seqüeles de la crisi es van diluint”, l’indicador del consum d’antidepressius “no acusa retrocessos, sinó tot el contrari”, una cosa que “convida a la reflexió i a l’anàlisi en profunditat”.

La prevalença de la depressió

L’envelliment, l’estil de vida actual o les dificultats econòmiques han provocat un augment de la depressió, que pateix un 15% de població en algun moment de la seva vida i 5% cada any. Segons les previsions, si es continua així, el 2020 serà el segon problema sanitari més important. “Afortunadament, sabem més i diagnostiquem millor la depressió; per això es diagnostica més.  Malgrat això, hi ha persones que no consulten per vergonya, temor de l’estigma  o por; i la pateixen en silenci. Es calcula que un 50% dels pacients no acudeixen al metge o no reben un tractament adequat”, apunten el psiquiatre José Manuel Montes i la psicòloga clínica Patricia Fernández, de l’Hospital Ramón y Cajal.

L’altra cara de la moneda són aquelles persones que demanen fàrmacs davant de qualsevol inconvenient i busquen“solucions ràpides, amb certa inconsistència al sofriment,” segons els dos doctors. Això té dues conseqüències “nefastes”: En primer lloc, que “sentiments normals derivats de l’exigència de més qualitat de vida, en persones amb estrès laboral, pèrdua d’éssers estimats, dificultats amb els fills o dolor crònic es classifiquin com ‘deprimits’ i se’ls recepti medicació, quan podria buscar-se un altre tipus de solucions". I, com a conseqüència, es “treu molt d’espai assistencial” a pacients amb un veritable trastorn mental, que sí que necessiten psicofàrmacs i més atenció.

Es prescriuen “a la lleugera”

La demanda del pacient que es doni solució al seu problema amb una ‘pastilleta’, s’uneix a la“cultura mèdica”,que ha prescrit “històricament amb excessiva lleugeresa, que ha medicalitzat el malestar i no ha sigut capaç d’oferir altres alternatives, com la psicoteràpia o més recolzament social”, afegeix Ermengol Sempere, de la societat de medicina de família SemFYC.

Notícies relacionades

Shôko Barcelona, reconegut internacionalment com a local sostenible

La UE amenaça de suspendre TikTok Lite, que paga per veure vídeos

Un cop conegudes algunes de les causes, toca parlar delsefectes secundaris personals i socials dels antidepressius, sobre els quals no hi ha consens. Així, els especialistes del Ramón y Cajal opinen que no generen inconvenients per a la salut ni dependència. Ermengol Sempere, però, sosté just el contrari: que és una “falsa creença” pensar que els psicofàrmacs són segurs i que la indústria farmacèutica ha tingut molt a veure en “aquesta imatge de falsa seguretat”. Segons la seva opinió, tot i que encara no es coneixen bé els efectes a llarg termini dels antidepressius, sí que provoquen síndrome d’abstinència. Bobes, per la seva banda, afegeix que en algunes ocasions generen problemes digestius i modifiquen la funció hepàtica.

En aquest context, altres dels grans problemes ésl’automedicació o l’anomenada falta d’adherència ja que es calcula que només el 28% dels pacients amb depressió prenen adequadament el tractament. En definitiva, tot un repte sanitari.