El Cercle d'Economia reclama més autonomia per a les escoles

Antón Costas forma part d’aquest reduït grup d’éssers humans que tenen la virtut de ser escoltats des de (gairebé) tots els grups ideològics. Aquest divendres ha volgut versar sobre educació, aprofitant que el Cercle d’Economia, del qual va ser president del 2013 al 2017 (ara ho és de la seva fundació), està a punt d’entregar el seu premi anual d’ensenyamenta l’escola més innovadora de Catalunya. Al marge d’elogiar els quatre finalistes, també ha deixat encàrrecs per als gestors públics. Com sol fer, amb una elegància contundent. Pot servir com a exemple aquest primer missatge: “Les escoles més innovadores han sabut desenvolupar les seves capacitats perquè s’han mogut per sota del radar de l’Administració”. 

La seva al·locució ha basculat entre dos conceptes:l’autonomia de les escoles i la necessitat de posar en valor públicament la bona feina delsequips docents. Qualsevol podria pensar que parlava sobre el món de l’empresa, ja que en el seu argumentari han abundat moltes de les premisses del món econòmic i financer. No en l’especulatiu. Sí en el que té a veure amb la cultura de l’esforç, l’autosuficiència, la gestió, els incentius no quantificables i el patrimoni humà. En tot això han sobresortit els quatre finalistes del guardó: l’institut Quatre Cantons (Barcelona) i les escoles Montserrat (Cornellà), Octavio Paz (Barcelona) i Mossèn Joan Batlle (Blanes). El guanyador es donarà a conèixer el 6 de maig. 

Un tòpic caigut

Notícies relacionades

Neixen tres cries de llop entre l'Empordà i la Garrotxa: és la primera reproducció a Catalunya gairebé 100 anys després

Les famílies de l'escola d'educació especial de Blanes retreuen a la direcció que no els informés de la investigació

Aquest premi d’ensenyament del Cercle d’Economia –van per la 12a edició– ha servit a Costas per adonar-se “del tòpic que suposa dir que l’educació està antiquada i anquilosada”. “En el món empresarial no hi ha 50 o 70 projectes d’innovació anuals, i aquesta és la xifra d’escoles que cada any es presenten”. Tot això, i coneguts els candidats, fa que posi en valor que les escoles de les zones més desfavorides són les que millors resultats donen”. ¿I què tenen en comú aquests centres? En primer lloc, un equip docent que es creu el que fa i que aposta pels alumnes. I en segon lloc, una manera innovadora d’actuar que es mou “per sota del radar” de la cosa pública. Perquè si no és així, si són detectats, ha dit, els tallen les ales. Per a tots ells, perquè puguin atrevir-se a provar nous mètodes educatius, Costas ha receptat “més autonomia”, tot i que a canvi d’avaluar tant les seves propostes com els resultats obtinguts. En resum, el que el catedràtic de Política Econòmica defensa és donar més llibertat a canvi d’un control regular que certifiqui la qualitat del servei. De nou, el mètode empresarial aplicat a l’ensenyament.

Sobre la necessitat d’aportar més diners a educació, Costas ha recordat el que li va comentar Ernest Lluch quan era ministre de Sanitat i ell era el seu assessor: “Em va dir que els creixements anuals del 5% no eren bons, perquè no els invertíem bé”. Una manera subtil de dir que les coses no han canviat gaire.