Només una de cada quatre víctimes de tràfic rep compensació

Clarisa (nom fictici) és una de les milers de víctimes que, cada any, són enganyades per ser portades a Espanya a exercir la prostitució. En el seu cas, un home de negocis romanès li va oferir treballar de cambrera a Espanya, però, una vegada aquí, va ser explotada sexualment amb agressions físiques i amenaces contra ella i la seva família. Ella es va atrevir a denunciar-ho, una cosa no gaire freqüent, i la sentència va condemnar el tractant a penes de sis anys i mig de presó i a pagar la quantitat de 65.000 euros en concepte de responsabilitat civil pels danys morals i perjudicis patits per la víctima. No obstant, en el dia d’avui, Clarisa només ha arribat a cobrar 280 euros, malgrat les greus vexacions i la situació de pràcticament esclavitud que va patir.

No n’és l’únic cas. El consorci Justice at Last, un projecte finançat per la UE que té per objectiu millorar l’accés a la compensació per a les persones tractades i les víctimes de delictes connexos i en què Espanya treballen les oenagés Proyecto Esperanza i Sicar.cat, ha estudiat 60 casos (de nou països, 10 a Espanya ) de persones explotades, sobretot laboralment o sexualment, que han buscat un rescabalament econòmic tant en procediments penals com civils. Dels casos en estudi, només dues de cada tres sentències reconeixen aquesta indemnització. I de manera “preocupant”, segons els investigadors, només una quarta part han arribat a rebre la quantitat establerta de manera efectiva.  

Insolvència de l’acusat

El motiu és que la majoria dels tractants es declaren insolvents, segons va explicar la fiscal delegada d’estrangeria de Barcelona, María Pilar Izaguerri, en una jornada a Madrid destinada a estudiar aquest fenomen. Aprofundint en aquesta idea, l’integrant de la brigada central de tràfic d’éssers humans de la Policia Nacional, Ismael Delmás, va explicar que no és que no tinguin patrimoni, sinó que la majoria dels tractants tenen els seus béns a l’estranger i a nom d’altres persones, per la qual cosa és molt difícil perseguir-los.

Justice at Last en va facilitar un altre exemple real: nou persones van ser condemnades per haver captat cinc dones a Nigèria, a qui van prometre diversos treballs a Espanya, a canvi dels quals havien de pagar entre 30.000 i 50.000 euros per a les despeses de viatge. Una vegada aquí, van ser obligades a prostituir-se a Catalunya i altres ciutats, controlant la seva voluntat a través del vudú i un altre tipus de coaccions. El tribunal va condemnar els acusats i els va obligar a pagar a les víctimes entre 50.000 i 100.000 euros. Tot i que cap d’elles ha rebut res.

Les sentències espanyoles

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

És una situació habitual. A Espanya, del 2012 al 2017 hi ha hagut 56 sentències condemnatòries per tràfic de persones i 46 inclouen la necessitat d’indemnitzar l’afectat. Les primeres resolucions són les que no recollien la necessitat de rescabalar la víctima, una situació que va canviar quan el Tribunal Suprem va establir que la necessitat de reparar el mal moral és inherent al delicte de tràfic, en què es minva fins a les seves últimes conseqüències la dignitat de la víctima. Tot i això, l’estadística espanyola no recull les que han rebut una indemnització efectiva. Segons la fiscal Izaguerri, són “molt poques”, només en aquells casos que el condemnat hagi decidit col·laborar o estigui treballant des de la presó i part del seu sou es transfereixi a la víctima.   

La falta de compensació és un problema més de la dificultat de perseguir el delicte de tràfic, sobretot d’explotació sexual, ja que les xarxes de crim organitzat converteixen les víctimes en persones molt vulnerables, amb una por terrible de denunciar. Així, de les 600 investigacions obertes des del 2012, el 48% dels casos es van arxivar i només 66 van acabar en condemna.