Les antigues fàbriques tèxtils del Vallès, refugi per als sensesostre

Fa dues setmanes, al polígon industrial de Can Feu, a Sabadell (Barcelona), van saltar totes les alarmes. Un home va assaltar una jove que sortia de festa i la va portar a un edifici abandonat on vivia amb altres persones. Allà, sis individus la van violar. El barri es va estremir i l’espai va ser clausurat. Però la pobresa, en el seu estat més cru, no desapareix. Perquè més enllà del succés, hi ha una realitat que ja no indigna i que s’ha normalitzat. Només a la cocapital del Vallès viuen 30 persones a les naus industrials. També a Terrassa (Barcelona) s’hi han detectat casos. Pidolen ajuts socials que els ofereix l’ajuntament. Per no tenir, no tenen ni ordre de desnonament. I sense això és impossible activar ajuts socials per donar-los un sostre.

Un d’ells és Abdelmajid, un jove algerià de 34 anys que viu a una nau del carrer Verdaguer, al polígon de Can Feu. Fa vuit mesos que va venir a Barcelona amb avió. “La meva mare està molt malalta i no pot pagar les medicines”. Per això va venir a Europa. A Algèria el seu sou no arribava a 200 euros, però ara els demana “paciència” als seus. “Tinc un diploma d’enginyer, un altre d’instal·lador de climatitzacions...”, explica mentre obre la porta, si se li pot anomenar així, d’allò que li dona un sostre per viure. “Vaig estar dormint al carrer, amb cartrons, aquí com a mínim tinc un sostre”, explica en francès, un idioma que domina molt més que el castellà. Tot i que reconeix, que el fred no es pot esborrar. “Això és un congelador”, diu mentre solta una rialla.

Ell viu a la zona que abans van ser unes oficines d’un antic teler. Bàsicament perquè la resta de la nau està en ruïnes. Literalment. El sostre ha caigut i l’envaeix la brutícia. De tot tipus. A la porta ha instal·lat un pany, i l’obre i tanca amb clau. “Aquí vivim quatre persones. Dos a dalt i dos a sota, en aquesta planta”. El primer espai, d’uns 20 metres quadrats, estaria pràcticament buit si no fos pel munt de bosses i de trastos que s’acumulen a una paret de la sala. Per exemple, una cadira, dos ventiladors i carros del súper. “Em dedico a buscar ferralla”, aclareix. A la dreta, un passadís fosc porta a la seva habitació. Hi ha roba estesa amb el que havia sigut un extintor. Abans d’entrar a l’habitació avisa. “Hi ha un altre noi dormint”. Cert. A sobre d’un matalàs i tapat amb mantes s’entreveu un cos. “És un noi més jove que jo, marroquí, que estava ocupant un pis i es va quedar al carrer”, explica.

Estudiant català

La resta de la sala conserva antics mobles d’oficina. I una tela fa de paret del que va poder ser un despatx. Ara s’ha transformat en una més que precària cuina, amb tot just una bombona de butà i càmping gas. Adelmajid es mostra orgullós d’haver creat aquest espai. Després de la visita, marxa al curs de català. “És gratis, vaig pagar 20 euros pels llibres. Crec que si aprenc català trobaré feina”, diu. En realitat serà molt més difícil. No té papers (ni de residència ni de treball) i sense això no el poden contractar. Abans d’arribar a Barcelona va estar treballant en negre al port de Màlaga, arreglant barcos. “Em vaig clavar un ganivet i no vaig poder anar al metge, no ho vull tornar a fer”. 

Vesteix net i amb brillantina. En realitat no sembla un sensesostre. “Cada dia em dutxo a la Creu Roja; allà també em donen roba”. És l’únic que li pot oferir l’ajuntament, a més de vals d’aliments. Ho confirma el regidor d’Acció Social de Sabadell, Gabriel Fernàndez. “L’ajuntament ha empadronat totes les persones que dormen a les naus, però estan en situació irregular: no poden treballar amb contracte ni tampoc accedir a la taula d’emergència”, lamenta el regidor, que demana un canvi “urgent” de la llei d’estrangeria. “Els deixa en total indefensió i ens nega la possibilitat d’intervenir amb èxit”.

Al recurs de la Taula d’Emergència, que van crear la Generalitat i el món local el 2015 per oferir reallotjament a famílies vulnerables, només poden accedir prioritàriament les persones que tenen una ordre de desnonament o són víctimes de maltractament masclista. “Si els propietaris de les naus no denuncien l’ocupació, no es pot desallotjar”, aclareix el regidor.  L’ajuntament sí que ha pogut donar alguna alternativa per a nens o dones, dels quals també s’han donat casos. “Bàsicament per la seva alta vulnerabilitat i perquè poden ser víctimes d’explotació sexual”, afegeix.

Perfils

Per perfils, la majoria de persones a les naus són itinerants, es mouen pels municipis de la zona, segons expliquen fonts de Terrassa i de Sabadell. Molts presenten ja alguna addicció, especialment a l’alcohol. Ho constaten també els veïns de la zona. Jordi Soler, veí de Sabadell de 80 anys, té una nau suposadament ocupada al costat de casa seva. Al matí és buida, només un gos amb un collar demostra que allà hi ha vida. Cap al tard sembla que hi ha més moviment. “Per les nits sento soroll, de vegades música i gairebé sempre hi ha llum”. No obstant, Jordi diu no tenir cap tipus de por. “Aquesta pobra gent ho passa malament”. Es refereix a la desena de persones que, visquin allà o no, es passen el dia rondant entre les escombraries amb carretons de comprar plens de ferralla.

Marc, en canvi, un altre veí del barri, se sorprèn al constatar que, al costat de casa seva, amagat entre la runa d’una nau que va veure a ple rendiment, ara viu Abdelmajid. Tenen gairebé la mateixa edat. Marc se’n va cap a casa. “Tinc pressa”. L’algerià s’hi queda. “Al congelador”, diu amb un somriure.