Anar al contingut

RISC D'EXCLUSIÓ

Mil 'menes', al carrer i sense feina després de fer els 18 anys

Migrants tutelats surten dels centres de menors sense permís laboral i amb prou feines ajuts socials al complir la majoria d'edat

La Generalitat i el tercer sector demanen canvis a la llei d'estrangeria per garantir la inserció d'aquests joves

Elisenda Colell

Mil 'menes', al carrer i sense feina després de fer els 18 anys

Anna Mas Talens

Només a Catalunya, aquest any 1.100 menors immigrants tutelats per la Generalitat compliran els 18 anys. Són les previsions que maneja la Conselleria d’Afers Socials a què ha tingut accés EL PERIÓDICO. Unes dades provisionals que segurament augmentaran amb les arribades que es produeixin al llarg del 2019. A aquestes xifres se’ls han de sumar els 700 nois que van assolir la majoria d’edat l’any passat i els centenars que faran el mateix a la resta d’Espanya. Cap tindrà accés a una feina legal i una gran majoria tampoc optarà a ajuts socials. Venen a treballar, però no poden. La seva inserció penja d’un fil. Corren el risc d’acabar dormint al carrer.

Segons la llei d’estrangeria, només poden treballar legalment a Espanya els adults que aconsegueixen un contracte d’un any sencer a jornada completa. "Si no ho aconsegueixen els universitaris, ¿com ho faran ells? Els estem obligant a viure en la misèria o a delinquir", afirma Lluís Vila, vicepresident del Col·legi d’Educadors Socials de Catalunya. La Generalitat demana al Govern central un canvi en la llei estatal: "Catalunya és terra de destinació i la legislació no pot ser un obstacle per a la seva inserció", afirmen fonts de l’Executiu català. "Se’ns dona molt poc temps, poc més d’un any, per aconseguir que els nois passin de ser nouvinguts a tenir una plena autonomia", apunta Ferran Rodríguez, patró de la fundació Eveho, especialitzada en l’emancipació social de joves tutelats.

Formació en dubte

Mentre els catalans de 16 anys ja poden treballar, els immigrants tutelats no poden fer ni una formació homologada. Són fills del Govern i sense papers alhora. Per inscriure’s necessiten un permís de residència, que l’Oficina d’Estrangeria admet que sol tardar fins a 10 mesos. El motiu és que "s’ha de demostrar que és impossible retornar els nois al seu país". I si els joves no tenen passaport, el cas s’allarga perquè entra en joc el consolat del Marroc.

Són fills del Govern i sense papers alhora

Als menors sense papers sí que se’ls permet treballar si tenen alguna oferta laboral, tot i que sigui precària. "Les empreses no poden esperar que es resolgui el tràmit", explica Rodríguez. "Només hem aconseguit contractes quan les empreses hi estan molt implicades i esperen. No hi ha gaires casos". A més, aquest permís "s’extingeix quan fan els 18 anys", critiquen fonts del Govern. "L’única alternativa són els cursos del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC)", explica Míriam Mascato, directora d’un pis d’inserció social. Molts nois es passen el dia fent cursos de català i castellà, de vegades impartits per voluntaris.

La màxima exclusió

D’una banda, hi ha nois que fan els 18 i abandonen els centres en la irregularitat total. I sense documentació no hi ha rendes socials. Per evitar aquest efecte, la Generalitat està facilitant pròrrogues d’estada als centres tutelats que ho demanen fins que arriben els papers. "¿Fins quan ens ho deixaran fer?", es pregunten algunes entitats socials, que temen que l’Administració no sigui tan cautelosa quan hi hagi una nova onada de menors a l’estiu.

Sense papers, no poden rebre ingressos

En alguns casos al retard d’Estrangeria per donar els papers se li ha de sumar el del mateix centre de menors a l’inciar el procediment, o el nul seguiment que tenen els nois que compleixen penes judicials. "Els treballadors no estan formats sobre com funciona el tràmit", explica l’advocat Albert Parés, que acusa la Generalitat d’"incompetència" després de visitar centres de menors i atorgar formació jurídica pel seu compte. 

Sense ajuts socials

Tampoc tenen gaire alternativa els joves que surten del sistema amb permís de residència. Legalment, la Generalitat els ha de pagar 660 euros mensuals durant tres anys com joves extutelats que són. No obstant, si han estat menys de tres anys tutelats, aquesta paga culmina als sis mesos. Com la majoria de menors estrangers que arriben sols ho fan amb 16 o 17 anys, en mig any el carrer és la seva única alternativa. "Es queden sense res fins als 23. No poden accedir ni a la renda garantida de ciutadania. Cal canviar aquesta situació urgentment", demana Anna Villa, responsable de la Federació Estatal de Pisos Assistits a Catalunya. A més, el temps els va a la contra. Al cap d’un any hauran de renovar el permís de residència i corren el risc de tornar a la casella de sortida i quedar-se en situació irregular.

"Es queden sense ajuts fins als 23 anys. Cal canviar aquesta situació"

Anna Villa

 responsable de la Federació Estatal de Pisos Assistits (FEPA) a Catalunya

A més, accedir a un pis d’emancipació és una loteria: el Govern disposa de poc més de 500 places per atendre els més de 2.000 nois extutelats de tot Catalunya, també els nascuts aquí. Algunes entitats intenten llogar pisos pel seu compte per evitar el desastre, conscients que perdran diners. "Si estan dormint al carrer, és impossible que s’impliquin en projectes o vagin a cursos", lamenta Villa.

Municipis "superats"

Al final els ajuntaments són els que han d’afrontar el drama. Ciutats com Barcelona, Girona, Manresa o Santa Coloma de Gramenet han vist augmentar el nombre de joves magribins extutelats que dormen al carrer, als albergs municipals o en pisos ocupats. D’altres, com Vilafranca del Penedès, s’estan començant a preparar per donar acollida.

No obstant, hi ha casos en què les administracions es queden al marge d’això, ja que molts nois acaben acudint a mesquites a demanar ajuda. Fonts de la comunitat islàmica insisteixen que, a diferència del que passa al Marroc, aquí els temples de culte no permeten la pernocta i només els poden donar menjar.

Mesquita d’Al-Riduan, a Badalona / DANNY CAMINAL

"La demanda de persones sense llar ha crescut i no podem augmentar la partida pressupostària", explica Carme Santolària, regidora de Serveis Socials a Manresa. En aquesta ciutat s’ofereixen cursos i suport jurídic per tramitar els papers a 50 nois magribins. La majoria ocupen pisos després de sortir dels centres del voltant de la capital del Bages. A Girona, amb l’alberg municipal ple, uns 20 nois reben un recolzament similar, tot i que el consistori calcula que almenys uns 200 malviuen ocupant vivendes entre Girona i Salt. "Ells volen treballar, el problema és que no poden, i tramitar els papers quan són més grans és més complicat", diu la regidora Eva Palau.

A Barcelona, l’alta demanda ha fet que l’ajuntament obri un alberg especialitzat per a joves i s’ha duplicat la presència de joves sense llar. "Necessitem una resposta de país a aquest fenomen. Barcelona no ho podrà resoldre per si sola, i l’Administració que tutela els menors no pot generar sensellarisme", apunta la tinenta d’alcalde de Drets Socials, Laia Ortiz

Soumia: “Necessito un miracle”

"El Marroc és un país molt dolent, hi ha homes molt dolents. Ja sigui el rei, Mohammed VI, com qualsevol veí". Així és com la Soumia parla del seu país. Fa dos anys va aconseguir sortir de casa per no tornar. Ara, amb els 18 acabats de fer, viu en un alberg de Barcelona per a persones sense llar i no té permís per poder treballar legalment.

Ella va néixer a Kenitra, a prop de Rabat, però la majoria de la seva vida l’ha passat a Fnideq (el Marroc), al costat de la frontera amb Ceuta. Li costa molt llegir en àrab, i l’escriptura li és impossible. "Als 12 vaig deixar d’anar a l’escola, la meva mare és molt pobra i em va demanar que l’ajudés a vendre roba a la frontera". Al seu germà gran li va tocar provar sort a Europa. El 2000, amb només 13 anys, es va llançar al mar d’Alborán. Ara viu a Benalmádena, no té feina i s’ha quedat sense papers.

La Soumia té 18 anys i viu en un alberg de Barcelona / ALBERT BERTRAN

Però l’adolescència de la Soumia no ha sigut gens fàcil. Un any després de deixar l’escola va haver de viure la pitjor experiència de la seva vida. Un home, amic del seu oncle, va abusar d’ella. "Em va tapar la boca i em va arrencar els pantalons. El que ve després ja t’ho pots imaginar". Amb 14 anys moltes de les seves amigues van aconseguir una feina fàcil. "Te n’anaves amb homes a canvi de 20 euros, i et podies comprar roba bona, mòbil, i fer la teva vida". Ella, diu, sempre es va negar a fer-ho. "Abans em moro de gana". Des d’aleshores va tenir claríssim que el seu futur, si n’hi havia, es trobava fora del Marroc. I al final va aconseguir convèncer la seva mare per sortir d’allà.

"El truc és molt fàcil: travesses la frontera amb la teva mare, després ella se’n va i tu et quedes". Així és com es va convertir en 'mena' en territori espanyol. Va entrar en un centre de menors de Ceuta, i va aprendre a llegir i escriure en castellà. "Moltes noies s’escapen, fumen... jo sempre m’he portat bé". Fa tot just un mes que els educadors li van ensenyar la porta del centre. Havia fet els 18: "Ara ja te’n pots anar a la Península". I ella ho va tenir clar. Destinació: Barcelona.

"Vull aprendre català, estudiar i treballar. Del que sigui. "

Soumaia

jove marroquina de 18 anys

Va agafar un ferri fins a Algesires i d’allà un autobús fins a la capital catalana. Diu que el trajecte el va afrontar amb la paga setmanal que donaven al centre de menors. "Els últims tres mesos vaig aconseguir estalviar els 100 euros que costa el bitllet". Amb 18 anys i dos dies es va plantar a la capital catalana. "No he dormit al carrer de miracle". Una companya seva de Ceuta va fer el mateix recorregut a l’estiu i li va dir exactament el que havia de fer. Primer va entrar en els centres d’acolliment d’emergència, previstos per a l’‘operació fred’. Ara està en un alberg municipal, però sap que el temps li va en contra. En quatre mesos li caduca el permís de residència i no té permís per treballar legalment a Espanya. "Necessito un contracte de treball, però les empreses no me’l poden fer perquè no tinc papers. En realitat necessito un miracle". El que té claríssim és que al Marroc no tornarà. Està convençuda que a Europa li espera una vida molt més segura. "Vull treballar en la neteja, de cambrera, o el que sigui. M’agradaria estudiar, aprendre català i tenir un lloc on viure. Tampoc demano tant, ¿no?"

“No som delinqüents, venim a estudiar i treballar”

Fa tres anys, el 2016, el Mohamed va deixar l’escola del Marroc i es va posar a treballar. L’objectiu, pagar-se un lloc en una pastera en direcció a Europa. Amb el seu pare, un humil forner d’Alzalkibir, va planejar la seva fugida a Espanya. “Al Marroc estava condemnat a ser pobre”. Ell és el més gran d’una família de 5 fills.

A mitjans de juny, era un dels adolescents obligat a passar la nit a la sala d’espera de la Fiscalia de Menors de Barcelona, a la Ciutat de la Justícia davant la falta de places de la Generalitat, saturada per l’arribada de nois com ell. En aquell moment, se sentia a El Dorado, la terra promesa. Havia arribat a Barcelona i estava preparat per convertir-se en un gran jugador de futbol. Extasiat, només podia pronunciar dues paraules en castellà: ‘centro’ i ‘Barça’.

"La pastera es va omplir d’aigua, vam estar traient-ne tota la nit per no ofegar-nos"

Mohamed

Menor estranger tutelat 

Mig any després, comença a assimilar el que ha viscut. Des del pis tutelat de la Generalitat, que gestiona la fundació Eveho, recorda la nit que va creuar l’estret en una barcassa. Dos mil euros per estar a punt de morir ofegat. “Érem 40 nois com jo, tots menors. L’aigua ens arribava al coll. Vam estar traient aigua com vam poder tota la nit”. Van sobreviure. Quan va arribar a Andalusia, un contacte els va donar un bitllet d’autobús fins a Barcelona: “El paradís on plovien els diners i la feina”. Riu.

Avui veu que la cosa va per llarg. El primer, ho té claríssim: “aprendre català”. També estudia anglès. De fet, s’aixeca cada dia a les set del matí per anar de Sabadell a Canyelles, Barcelona, on aprèn l’idioma. “És clar que vull treballar, fer un curs, però si no sé parlar ni escriure... què faré?”. Allò de ser el nou Leo Mesi, ho deixa per més endavant, “em veig d’entrenador o treballant d’àrbitre”, explica. De moment juga al Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet. Els entrenaments, una gasolina per no decaure en la frustració. I a les tardes, fer deures de català. Totes.

En un mes serà major d’edat i els papers encara no han arribat. “És clar que em fan por els 18, mentiria si et digués que no”. Però està tranquil, sap que tindrà una pròrroga al centre on viu. La mateixa pròrroga que va aconseguir l’Slimani, el seu company algerià que ja va fer els 18 i continua vivint amb ell fins a aconseguir un permís de residència.

L’Slimani i el Mohamed miren per la finestra la ciutat de Sabadell des del pis d’inserció social on viuen / Anna mas

 “Quan li vam dir que es podia quedar al centre, que no se n’aniria al carrer, li va canviar la cara, va començar a somriure i a menjar”, explica la responsable del pis, Míriam Mascato. L’Slimani va arribar al pis d’inserció després de passar per dos centres de menors catalans, que no havien iniciat el tràmit per obtenir la seva documentació. A més, va venir sense passaport.

“Ara estic més tranquil”, explica. Cada dia s’aixeca a les sis del matí per anar a estudiar. Ha fet un curs de cuiner, un altre de jardiner... tot i que la seva situació irregular li impedeix aconseguir una feina. “Faré el que faci falta”. Ell va deixar la seva família fa dos anys, sense avisar els seus pares. “No vaig trucar a casa fins que vaig arribar a Barcelona. La meva mare es pensava que estava mort”, assegura.

"Hi ha joves que estan obligats a portar diners al Marroc, per sort les nostres famílies entenen que va per llarg"

Slimano

Jove marroquí tutelat

El que els fa més mal són les mirades de recel de la societat catalana. “Quan ens senten parlar en àrab, veus dones que agafen fort la bossa, com si les haguéssim de robar. Això és una cosa a què encara no m’he acostumat”, diu el Mohamed. “Que n’hi hagi alguns que no volen fer les coses bé no significa que tots els nois marroquins siguem uns delinqüents. Jo només vull estudiar i treballar. Fer les coses bé”, remarca l’Slimani.

Tot i així, tots dos reconeixen que hi ha nois que tenen una pressió de la família que els obliga a portar diners al Marroc. “Ets a Espanya, tothom ho dona per fet”. Ells dos estan tranquils. Agraeixen que els seus pares comprenguin que aquí les coses no són tan fàcils. “No ens posen cap pressa, només volen que estiguem bé".