Solidaritat i coses de 'pijos'

L’Àngela Rafols afirma que anava camí de l’Àfrica quan "Déu, la cigonya o qui sigui" la va deixar a Barcelona. Ho afirma perquè el seu cor és africà i el seu amor pel continent negre infinit. Allà s’escapa sempre que pot, a Gàmbia sobretot, de vacances i per solidaritat. "Per ajudar". Però Àngela és d’aquelles persones que el món els queda petit, així que la seva cooperació no només l’aboca a l’Àfrica, també als camps de refugiats sahrauís acollint nens. I a l’Índia.

Al subcontinent asiàtic hi va comprar l’any passat dues cases amb unes amigues. “Els preus no són ni de bon tros els d’aquí”, puntualitza. No es tracta de segones residències. Ni tan sols són vivendes. Les propietàries són dones índies. ¿Per què? "Així quan el marit les repudiï no es quedaran sense casa". El motiu d’explicar això és perquè l’Àngela és una de les afavorides amb el número 37.142, el que es va emportar ahir la grossa del sorteig del Nen. I òbviament "una part la dedicarem a la solidaritat", apunta.

L’Àngela es passa al plural perquè no està sola en això, el seu marit, el José Antonio González, la recolza incondicionalment. I el premi és dels dos. No en va, porten tota la vida junts. Dècades en les quals han compartit de tot, fins i tot un altre premi de loteria. Fa molts anys, tants que només recorden que era en pessetes. Va ser també amb el 37.142. I és que el restaurant Xamfrà Gaudí, del que són propietaris i la cua de toro del qual és més que bo, porten 20 anys abonats al número.

Al carrer, amb sabatilles

Sempre el mateix i sempre comprat a la mateixa administració: La Sort, a Travessera de Gràcia, 244. Allà van vendre totes les sèries del primer premi d’ahir (2 milions d’euros a la sèrie, 200.000 al dècim), ja que tenen el número en exclusiva i el tenen sempre. És el primer primer premi que reparteixen, però el de Nadal que va tocar a l’Àngela i el José Antonio fa anys, també el van vendre l’Ángeles Manzanares i el Jordi Vicente, els propietaris de l’administració.

La sortida del premi els va agafar desprevinguts, o no. Ja que l’Ángeles el seguia davant de la tele, però en sabatilles. O sigui, sense esperar que hagués de sortir corrents. I quan va sentir el número, l’alegria i els nervis van ser tant grans, que va sortir, com no podia ser d’altra forma, amb sabatilles. Així es va presentar a apujar la persiana de l’administració per celebrar-ho amb els afavorits. ¿El més excitat? Cosmin Rotariu. Quinze anys i 200.000 euros inesperats a la butxaca donen per a moltes alegries. “El vaig comprar ahir [per dissabte] amb els 20 euros que vaig guanyar a la loteria de Nadal, vaig triar aquest, i ¡bingo¡”, ho explicava mostrant el dècim amb entusiasme desbordat mentre saltava, el petonejava i feia broma. Coses de la innocència i inconsciència de l’edat.

Un menor d’edat no pot cobrar

Notícies relacionades

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Va aixecar el cap

Rotariu no sap en què l’invertirà, però té clares dues coses: el repartirà amb la seva família (per amor o per obligació, ja que l’haurà de cobrar el seu pare, ell és menor i no pot jugar) i vol comprar-se "un mòbil nou i aquestes coses que fa la gent pija". Va tenir sort. Més que la que van aconseguir el Toni i el Rafa: “Passem per aquí cada dia i vam anar a comprar la loteria a la Rambla”.  L’atzar és així, capritxós.

Tampoc tenien premi els administradors. Però eren feliços. “Alegria, moltíssima. Ha tocat a molts veïns, gent que juga sempre aquest número, gent per a qui comprar loteria és un esforç. Sé que els anirà molt bé", afirmava Manzanares entre abraçada i abraçada dels afavorits. La venedora de loteria i el seu marit porten tota la vida regentant una administració que ja va per la quarta generació. I fa tota una vida que esperen aquest moment: “Sabia que aquest any ens havia de passar una cosa bona perquè hem tingut sis mesos molt durs per la lesió del meu marit”. La lesió en qüestió és una pròtesi de maluc per culpa d’una caiguda. Així que el venedor de loteria apel·la al que apel·lem tots els que no hem sigut agraciats: a la salut.