Anar al contingut

40 ANYS SENSE EL DELICTE D'HOMOSEXUALITAT

Les lesbianes: tan invisibles, que es van deslliurar de la llei de perillositat social

Les dones homosexuals també existien durant el franquisme, però el règim no concebia la seva existència

Vivían amb "terror" a ser descobertes i van patir la repressió de la dictadura en l'entorn familiar

Beatriz Pérez

Les lesbianes: tan invisibles, que es van deslliurar de la llei de perillositat social

La llei de perillositat i rehabilitació social, que es va aprovar el 1954 i que substituïa la de ganduls i facinerosos, li va servir al franquisme per reprimir durant dècades el col·lectiu LGTBI. Els que eren sorpresos entaulant algun tipus de contacte homosexual els esperaven anys de presó i desterrament, a més d’un enorme rebuig social. Però hi va haver un sector que va tenir la sort i la desgràcia, alhora, de no patir aquesta llei: les dones lesbianes.

"Ens va afectar molt poc perquè estàvem totalment invisibilitzades. Només hi ha un cas documentat d’una dona empresonada per lesbiana", relata Maria Giralt, directora general de Gayles TV. Giralt tenia a penes 18 anys quan va participar en la primera manifestació LGTBI de la història d’Espanya, que va tenir lloc a la Rambla de Barcelona el juny de l’any 1977. '¡Darrere de les finestres hi ha lesbianes!', cridaven. Aquest 26 de desembre es compleixen 40 anys de la reforma de la llei de perillositat social mitjançant la qual l’homosexualitat deixava de ser delicte a Espanya.

"Dues dones que vivien juntes no eren sospitoses. Per això no se’ls feia efectiva la llei. Però, quan una cosa no existeix, no es reivindica"

Maria Giralt

Directora general de Gayles TV

"Dues dones que vivien juntes o que s’agafaven de la mà pel carrer no eren sospitoses. Per això no se’ls feia efectiva aquesta llei. Però quan una cosa no existeix, no es reivindica", prossegueix Giralt, que durant 10 mesos va treballar com a DJ en el Daniel’s, un pub anglès per a lesbianes que va obrir el 1975 al costat de la plaça de Cardona, al barri de Sant Gervasi. Va ser dels primers de Barcelona.

Un pub "variat"

"Al Daniel’s venien les noies d’El Molino quan aquest tancava, gent de la faràndula, prostitutes lesbianes, nenes de l’escola i, fins i tot, mestresses de casa amb la seva bossa. I de tota la comarca. Era d’allò més variat", afegeix aquesta activista. En el Daniel’s també hi havia batudes. "A la pista de ball hi havia un llum vermell que, quan s’encenia, avisava que venia la poli. Llavors les dones deixaven de ballar, s’asseien i es posaven a parlar".

"Al pub de lesbianes Daniel’s venien des de gent de la faràndula, fins a mestresses de casa amb la seva bossa"

Maria Giralt

Directora general de Gayles TV

Giralt matisa que, tot i que a les lesbianes no se’ls va aplicar directament la llei de perillositat social, sí que la van patir indirectament, sobretot en l’entorn familiar. Moltes dones homosexuals eren internades per la família en centres psiquiàtrics. "No sé si és pitjor això o ser a la presó", opina Giralt, que va viure la repressió franquista "com a dona, com a lesbiana i com a catalana". Ella va ser una de les fundadores del Col·lectiu de Lesbianes dins del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), que el 1977 demanava l’amnistia, el dret al mateix cos, la llibertat sexual i el reconeixement de l’existència de les lesbianes.

Com explica Katy Pallàs, presidenta de l’Associació de Famílies LGTBI, la "invisibilitat" que les lesbianes van patir durant el franquisme tenia a veure amb el fet que la dona tenia llavors un lloc "preferent": la casa. "Però tothom coneixia aquella i l’altra que vivien juntes perquè no trobaven 'cap home que les volgués’", assenyala amb ironia.

"Tothom coneixia aquella i l’altra, que vivien juntes perquè 'cap home les volia'"

Katy Pallàs

Presidenta de l’Associació de Famílies LGTBI

"Terror de ser descobertes"

"Durant el franquisme hi va haver repressió cap a homes i dones homosexuals, però era més visible la persecució cap a ells perquè la seva homosexualitat ha sigut sempre més visible", explica Paulina Blanco, de 69 anys. "Les lesbianes hem fet creure a la gent que érem amigues, cosines, germanes, perquè vivíem amb el terror de ser descobertes."

La família de la Paulina mai va acceptar la seva homosexualitat. La seva mare la va desheretar i el seu germà les va agredir físicament a ella i a la seva dona, Encarnita. "He sentit tot el menyspreu i m’he sentit molt malament. També he sentit vergonya. I no sempre he tingut forces per enfrontar-me a l’entorn que m’envoltava. Vaig necessitar teràpia i ajuda. Ha sigut molt llarg i deixa empremta", explica. "Ara em sento alliberada d’aquest pes".

"Per a mi la llei més important va ser la del matrimoni homosexual. Va ser la norma que va restituir els nostres drets"

Paulina Blanco

Fundadora de la Fundació Enllaç

De nena va anar a una escola de monges on tot es "confabulava" en contra d’ella. "D’adolescent primer vaig descobrir la meva sexualitat; dins d’ella, la meva homosexualitat. I la meva solitud: ¿a qui li explicava tot això als anys 60?", es pregunta. "Jo tenia un sentiment religiós molt accentuat, la qual cosa va suposar una càrrega de pecat molt gran." De jove, en el "sotsobre" d’acceptar-se com a lesbiana i cristiana, va acudir a la consulta d’un psiquiatre a Madrid, que li va recomanar un tractament d’'electroxocs’. "Per sort, no vaig seguir aquesta recomanació", narra.

Al matrimoni 33 anys després

La Paulina va conèixer l’Encarnita el 1972. Es van casar el 2005, el mateix any en què es va aprovar la llei del matrimoni homosexual. "Per a mi aquesta va ser la llei més important. Va ser la norma que va restituir els nostres drets. Jo vaig conèixer l’Encarnita als 23 anys i no ens vam poder casar fins que en vaig tenir 56. Durant aquells 33 anys no vam tenir drets: jo no podia demanar permisos quan ella estava malalta", opina. Aquesta parella és patrona fundadora de la Fundació Enllaç, que assisteix persones grans LGTBI en situació de solitud i precarietat. A la Paulina li preocupa haver d’ingressar un dia en una residència d’avis: "Tots hem sigut educats en l’homofòbia", denuncia.

També Katy Pallàs assenyala que "tot ha canviat moltíssim" en aquests 40 anys. "Sobretot pel fet que les famílies homoparentals podem tenir fills amb tota la protecció legal. Hem lluitat molt perquè els nostres petits no fossin ciutadans de segona, i ens sentim orgulloses d’on hem arribat", subratlla. Segons ella, les famílies homoparentals, ja que són visibles "sí o sí", han traçat un important "pont" entre les famílies heterosexuals i la comunitat LGTBI.

Temes: LGTBI