Un país erm

Espanya crea la generació del 'baby crash'

La natalitat va trepitjar el seu particular Everest demogràfic fa 54 anys i tocarà fons el 2018, amb només 360.000 naixements

zentauroepp46261949 barcelona 14 12 2018  sociedad  baja la natalidad  fotos al 181217181257

zentauroepp46261949 barcelona 14 12 2018 sociedad baja la natalidad fotos al 181217181257 / ÀNGEL GARCÍA

6
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Cinquanta i quatre anys separaran la generació del baby boom de la del baby crash, perquè més aviat que tard caldrà posar-li un nom a l’anomalia demogràfica en curs a Espanya. Ho va anticipar aquesta setmana l’Institut Nacional d’Estadística (INE), amb les xifres només del primer semestre del 2018, tret de sorpreses quan estiguin disponibles els números del segon semestre, aquest serà l’any amb menys naixements des que les estadístiques oficials són fiables, és a dir, des de 1941, quan la població total era de 26 milions de persones. De gener a juny del 2018 van néixer a Espanya 179.795 nadons. Si es manté la mitjana, els parts fructuosos quan acabi l’any seran uns 360.000, una xifra molt raquítica per a un país de més de 46 milions d’habitants.

La xifra de parts és la més baixa des que hi ha estadístiques fiables, 1941, quan el cens era de 26 milions

El 1964, quan es va trepitjar l’Everest del baby boom. Van néixer llavors 697.697 nadonsAquest 2018 han complert 54 anys. Al llarg de la seva vida s’han comportat, sense saber-ho, com una plaga de llagostes. Han sigut els nens consentits per la publicitat, perquè només pel seu número ja eren un mercat prioritari. Se’ls considera fonamentals per a la primera victòria electoral de Felipe González, que va ser la primera vegada que van poder votar. Se’ls pot atribuir fins i tot aquest ‘revival’ cinematogràfic de mortadel·los, anacletos i del cine de superherois en general que, ells sí, van conèixer en paper durant la seva infància. La bombolla immobiliària que va esclatar el 2008 no hauria assolit tan colossal diàmetre sense la seva crucial participació hipotecària. Molt es podria escriure sobre aquesta generació, fins i tot sobre les raons de la seva baixa fecunditat en edat adulta, però la novetat ara és el baby crash, que no decantarà eleccions, que potser creixerà en un món de ‘remakes’ cinematogràfics i que, tret que algú no hi faci res, accedirà amb grans penalitats al mercat immobiliari o directament no hi accedirà.

Les xifres de l’INE són una anomalia històrica en tota regla. El què dèiem, abans de 1941 les dades ballen, però serveixen com a referència les de ciutats com Barcelona, que afortunadament es remunten a més enrere i ofereixen pistes. Barcelona registra des de fa 33 anys un saldo vegetatiu negatiu, és a dir, moren més persones de les que neixen. A Espanya, aquest mal símptoma es produeix només des del 2015, amb diferències notables entre comunitats autònomes. Només tres autonomies i Ceuta i Melilla no estan en el dia d’avui en números vermelles (vegeu el gràfic). La qüestió és que als anuaris estadístics de Barcelona anteriors a 1941 només apareixen dos breus casos de saldo vegetatiu negatiu. El primer va ser el 1918, amb motiu de la mal anomenada grip espanyola. Els enterradors tenien més feina que les llevadores. El segon va ser el 1939, quan van néixer només 8.922 nens i nenes, part d’ells concebuts sota les bombes. L’any següent, el saldo va tornar a ser positiu, amb 18.377 parts. Són un parell d’apunts històrics que serveixen per afirmar que el que revelen les últimes xifres de l’INE són una catàstrofe demogràfica que fins ara només una pandèmia i una guerra civil havien aconseguit.

La mitjana de fills per dona, 1,3, no és la desitjada per elles, sinó la que permeten les circumstàncies

A l’exigua collita del 2018 se l’hi podria dir d’altres maneres, perduda, per exemple, però aquest sobrenom el van agafar abans Ernest Hemingway, John Dos Passos, John Steinbeck i uns quants escriptors més d’entreguerres. O generació Hòbbit. Però, fins a nou avís, generació Crash ja serveix. Són els fills de mares tardanes, que de mitjana infanten més enllà dels 32 anys. Pitjor encara, aquest país és tan ingrat en polítiques de família que un 30% de les dones tenen el seu primer fill passats els 35 anys i un 7% amb més de 40.  L’espanyola és una de les taxes de natalitat més baixes del món, i el tràgic és que, enquestades de vegades les mares sobre això, lamenten que la mitjana d’1,3 fills per dona no és per gust. No tenen els fills que desitgen, sinó els que poden.

L’advertència no és nova. Els demògrafs avisen des de fa temps que, amb gràfiques i projeccions en mà, l’any 2050 Espanya serà el país més envellit d’Europa. El percentatge de més grans de 65 anys serà aproximadament el 35% de la població total. Seran llestos els fabricants de joguines que apostin per llançar nous dissenys de boles de petanca i erraran el tret els qui inverteixin en cordes de saltar.

Notícies relacionades

L’únic consol que ofereix l’INE al seu últim informe semestral és que, malgrat el creixement vegetatiu negatiu, el cens augmenta. Val més això que res. A finals del 2012 van saltar les alarmes perquè per primera vegada, sense grips i sense guerres, el volum de població havia decrescut. Fins al 2016 no es va invertir la tendència. La raó va ser que el saldo migratori no va compensar en aquell període l’escassa natalitat. Ha tornat a fer-ho. Durant el primer semestre del 2018 es van empadronar a Espanya 100.764 estrangers, de manera que són ja 4,6 milions els residents amb passaport d’un altre país. Són un 10% de la població total, fixada el passat 1 de juliol en 46.733.038 persones. Per nacionalitats, les altes i baixes, és a dir, els qui arriben i els qui se’n van, són de vegades un termòmetre del món. La principal comunitat estrangera immigrant és la veneçolana. La comunitat estrangera més gran que deixa Espanya és la britànica, com si fos un avançament del ‘brexit’.

El que encara no s’ha corregit és que allò que l’exministra Fátima Báñez, en un més difícil encara que els eufemismes ridículs, va anomenar al seu dia des de la tribuna del Congrés dels Diputats “mobilitat exterior”. Li preguntaven pels milers de joves que farts de no trobar feina a Espanya emigraven a la recerca de treball. Alguns tornen, cert, però el saldo migratori continua sent negatiu. Durant el primer semestre del 2018 se’n van anar 40.856 espanyols. Van retornar 39.166. El saldo és el més petit des que va esclatar la crisi econòmica, de tot just 1.690 persones, però aquesta és una xifra que ha de ser matisada. Part d’aquests espanyols que se’n van i tornen són estrangers nacionalitzats.

Catalunya, porta d’entrada exterior... i interior de sortida

<span style="font-size: 1.6rem; line-height: 2.6rem;"><strong>El saldo migratori amb l’exterior durant el primer semestre del 2018 va ser clarament positiu</strong>. Dit d’una altra manera, entre gener i juny van establir el seu lloc de residència a Espanya 287.882 persones procedents de l’estranger. En comparació amb el mateix període del 2017, l’increment va ser del 23%. En canvi, el nombre de persones que van abandonar Espanya va ser de 166.318, un 15,6% menys que durant el primer semestre de l’any anterior. El saldo, doncs, és positiu. 121.564 persones, en total, amb independència de quina sigui la seva nacionalitat.</span>