Un jutge acusa la DGAIA de «maltractament institucional»

Contundent clatellada judicial a la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA) de la Generalitat per l’ingrés d’una menor amb discapacitat intel·lectual en un centre residencial educatiu intensiu (CREI) i no en un de terapèutic, no fent cas tampoc al fet que la noia pogués viure amb el seu germà gran. El jutge que havia de ratificar o no el seu internament sosté en una resolució, a què ha tingut accés EL PERIÓDICO, que el fet que la DGAIA tingui tutelada una jove i “no disposi per a ella un recurs adequat” a les seves necessitats terapèutiques pot “considerar-se un maltractament institucional per l’omissió cronificada”. També denuncia el “tracte vexatori” a què va ser sotmesa la noia i destaca que “confondre teràpia amb repressió” queda “molt lluny” del mandat de laConvenció Internacional per a la Protecció dels Drets de la Infància de l’ONU.

Documentació desordenada i incompleta,expedients “caòtics”, informes firmats per professionals anònims i falta d’interès per cooperar, no només amb el jutjat, sinó per aconseguir el benestar de la noia. Aquestes són algunes de les “greus deficiències” que enumera el jutge en la resolució, en què requereix a la DGAIA que en un termini de 48 hores valori la idoneïtat que la jove vagi a viure amb el seu germà gran, “amb el recolzament i l’ajuda institucional” previstos en els acolliments familiars, o bé se li busqui una residència terapèutica. El togat resol que la menor ha d’abandonar el centre educatiu on va ser ingressada i ordena l’“obligació de fer-li un seguiment psiquiàtric efectiu”. Al seu entendre,la DGAIA no va exercir correctament la tutela de la menor, a l’haver-la sotmès a una mesura de protecció no adequada. La resolució es pot recórrer.

El jutge relata en la seva resolució que els documents que li havia remès la DGAIA eren “inconnexos”, amb elements de la causa penal seguida contra el pare de la noia barrejats amb papers relatius a la menor. Fins a tal punt, que en un foli hi havia una cosa i en el revers una altra. A més, se li van entregar informes hospitalaris amb diverses dates i sense seguir un ordre cronològic, i això és indicatiu del “tantsemenfotisme” (tot és igual) en la tramitació dels documents per part de l’entitat catalana que defensa els interessos de la infantesa. La resolució qualifica els papers que li havien enviat de “galimaties” de documents “impossibles de desxifrar coherentment”.

Violència psíquica

En una compareixença davant el jutge, la menor va declarar que no es trobava bé al CREI, i va relatar episodis de violència física i psicològica que va patir, fets que són “coincidents” amb els exposats als informes del centre. I és que el mateix CREI va admetre que “no era el millor recurs per a les seves necessitats”. El jurista recorda que “la funció dels poders públics és precisament la de dotar la menor dels recursos adequats per a aquestes necessitats”. Per a ell, seria recomanable la intervenció de professionals de la salut pública a l’hora de valorar patologies psicològiques de menors tutelats.

La resolució agrega: “L’informe del CREI és un relat de les incidències de la menor que sembla més el seguiment d’una persona en un centre penitenciari que no la cura i el tractament terapèutic d’una menor amb discapacitat intel·lectual”. Són explicacions de “situacions plenes de violència i confrontació per resoldre conflictes”, un concepte allunyat d’un tractament terapèutic. El jutge se sorprèn que en “cap moment dels abundants relats hi ha la paraula ‘amor’, malgrat estar intervenint sobre una menor d’edat”.

El togat arriba a la conclusió que “l’únic recurs fet servir pel centre és el recurs punitiu sobre una persona discapacitada intel·lectualment, en un ventall ampli”: des de l’amonestació verbal, el confinament i les contencions “fins a laviolència física directament”. Per tant, “l’absència acreditada d’una teràpia clínica i prescrita per un equip de psiquiatria i psicologia de l’àmbit sanitari públic” fa que l’ingrés de la jove en un CREI “sigui contrari” al mandat legal de la protecció i defensa del “superior interès” de la jove. Segons el jutge, el nen o adolescent “hauria de ser l’epicentre i subjecte de dret, en lloc de l’objecte passiu de l’acció institucional per se, que acaba convertint-se en una banalització que justifica aquestes maneres d’actuar” sobre una noia discapacitada.

Càstigs per no acceptar la norma

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

La resolució remarca que la menor va acceptar ser internada en un centre terapèutic (i això no va passar) perquè l’atenguessin per la seva malaltia, “però el que no accepta és el tracte vexatori dispensat pels denominats educadors del centre”. En “cap moment” s’ha acreditat en què consistia la suposada teràpia, però, en canvi, ha quedat demostrat que una noia amb “dificultats emocionals i cognitives” està sent objecte de “càstigs i repressió personal per no acceptar la normativa imposada” pel centre en què ha estat internada.

“La menor dona el seu consentiment per ser sotmesa a tractament terapèutic i demana continuar socialitzant-se a través de l’esport en equip”, però res d’això s’ha portat a la pràctica. Al contrari, està cursant l’ESO dins d’un centre tancat, “sense que consti que assisteix als entrenaments ni a les competicions esportives”, i per això, remarca la resolució, “s’està inferint una vulneració” dels postulats de la convenció internacional sobre el dret de la infància.