Anar al contingut

TRAGÈDIA A MALLORCA

Solidaritat a Sant Llorenç: «Això no és una illa, és una família»

Les inundacions generen un tsunami de solidaritat perquè Sant Llorenç recuperi l'alè com més aviat millor

Militars, veïns i voluntaris creen una màquina perfecta en la qual ningú està de braços plegats

Carlos Márquez Daniel

Solidaritat a Sant Llorenç: «Això no és una illa, és una família»

JORDI COTRINA

No hi ha gent dolenta aquests dies a Sant Llorenç des Cardassar. Dijous al matí, amb la rotonda d’accés al poble tallada, desenes de persones caminaven per la carretera amb la pala o el rasclet a l’espatlla. Perquè ha sigut el dia en què més s’ha pogut palpar la magnitud de la tragèdia. Dimecres potser era aviat per adonar-se’n, perquè les cases encara guardaven un remot aspecte de llar. Però ara tocava buidar. I és quan ha quedat clar que moltes famílies ho han perdut tot. Menys quatre parets. No ho han fet sols.

La solidaritat, això d’ajudar, va començar el mateix dimarts durant el diluvi. A S’Illot, per exemple, on viu el granadí Miguel Ángel Martín des de fa 18 anys. Va sortir al carrer amb un parell de veïns per comprovar l’estat del torrent. Deurien ser dos quarts de vuit. El cabal ja vessava i van decidir seguir el curs cap a dalt. No molt lluny van veure un estranger que intentava escapar-se del tsunami amb cotxe. Estava d’aigua fins a la porta i no hi havia manera. Però ell insistia. No el convencien, així que li van petar el vidre i el van treure arrossegant-lo. Poca estona després, la marea s’emportava el coche mar endins. Li van salvar la vida, però ell els ho va retreure. Nervis mal gestionats. Minuts després, Miguel Ángel veia un cotxe flotant amb dues persones al seu interior que demanaven socors. Impossible ajudar-los. Creu que eren dues noies, i no n’ha sabut res més d’elles. Fa dos dies que dorm amb pastilles. I s’aixeca a les sis del matí per escorcollar la platja a la recerca de cossos. “No em trec del cap la imatge de les noies cridant”.

Ironies de l’aigua

Els carrers baixos de Sant Llorenç s’han omplert de benvinguts estranys. Primer ha costat que els deixessin entrar a les cases, però a poc a poc el poble s’ha convertit en una perfecta maquinària de treball i solidaritat. El centre cultural Espai 36, al carrer Major, s’encarrega de repartir material i menjar per a tot el món. El xef Koldo Boyo (més de 20 anys amb una estrella Michelín a la porta) s’encarrega del menú amb un parell de fogons que s’ha portat de casa mentre diverses senyores del poble ordenen tot el material i el dispensen amb tant rigor com pressa. Als carrers, la gent s’afana en buidar les cases, llançant cap a fora l’inservible, que és gairebé tot. A l’asfalt, brigades d’homes i dones van arrossegant la brossa fins que una grua l’agafa amb la pala i la porta al final del carrer, on una altra màquina encara més gran ho carrega tot en camions. És irònic que l’aigua, la que dimarts ho va devastar tot, serveixi per fer l’últim repàs de terres i parets a les llars.

Marina, Micaela i Marilia tenen 18 anys, tenen fang fins i tot a les galtes i s’han saltat la universitat per venir a ajudar. Fa sis hores que no paren, buidant aigua i amuntegant mobles. S’han emocionat a l’entrar a les cases, on algun veí les ha rebut amb llàgrimes. “Aquesta tarda no podem, però demà i el cap de setmana vindrem cada dia”. Al seu costat, un munt de bombers, militars, policies, veïns i altres voluntaris mantenen aquest engranatge destinat a tornar una mica de normalitat a la zona. Totes les portes de les cases i comerços estan obertes, sense que ningú estigui de braços plegats. Hi ha motos assecant-se al carrer, homes passant la ‘karcher’ per la persiana, nens netejant la finestra, treballadors ajudant el patró perquè no perdi el negoci, persones grans raspallant l’enrajolat del jardí interior, soldats carregant armaris de roba.

Falta roba interior

Passegen per Sant Llorenç parelles amb entrepans i aigua que van cridant precisament això, que porten menjar i que és important que es mengi i es begui tot i que no hi hagi gana. De formatge o de xoriço, hi ha per escollir. També magdalenes i refrescos ensucrats. A l’entrada de l’Espai 36, desenes de joves mengen com si això fos una excursió de l’escola. I no només per l’escena campestre, sinó per la gana amb què devoren la recepta de Koldo, que no ha volgut visitar la ‘zona zero’ per evitar-se la plorera. Per allà camina la regidora de Benestar Social de Sant Llorenç, Maria Galmés. Aprofita l’altaveu per dir que falta “roba interior d’home i dona, mitjons i sabates; de totes les talles”. Li cauen un parell de llàgrimes quan aborda la solidaritat: “Això no és una illa, és una família”. Marxa perquè la reclamen. Se’n va per davant de la cua. Aquest vol unes botes del 43. Aquella demana pala i rasclet. L’altre, pal de fregar i cub. La tragèdia no se la treu ningú; la unitat, tampoc.

Temes: Inundacions