El Dueso, la presó del mar

Juan veu el mar tots els dies. Diu que li porta records de tots els estius que va passar amb la seva família a les costes de Cantàbria. Llavors s’hi podia banyar, prendre el sol amb els peus a l’aigua i saltar les ones gegants de les platges del nord. Però fa quatre anys que no ho pot fer i, segurament, tampoc ho podrà fer en els pròxims 10. Està complint una condemna de 14 anys a la presó d’El Dueso, a Santoña (Cantàbria).  Abans va estar pres a Segòvia i Valladolid, però, com molts altres interns de presons espanyoles, ell també va demanar el trasllat a aquest centre.

Mentre fabrica amb les seves mans una cistella al taller de vímet, Juan explica a EL PERIÓDICO que estar tancat amb vista al mar fa més suportable la condemna: “¡Ai, el mar! Que bé poder veure’l tots els dies. Fa només un mes que soc aquí i continuo nerviós. El mar em relaxa una mica”, diu amb mig somriure i després de confessar que és allà dins “per no haver sigut gaire bo”, tot i que evita explicar quin delicte va cometre.

La presó d’El Dueso, que funciona des de 1907, es va construir en un lloc privilegiat de la costa càntabra. Des de molts punts del Penal, nom amb què coneixen aquest centre tots els habitants de Santoña, es pot disfrutar de la vista de la platja de Berria, una de les més boniques i imponents del Nord d’Espanya. En els mesos de calor, al llarg dels seus més de dos quilòmetres de longitud, centenars de locals i estiuejants passegen alhora al costat de l’aigua del mar Cantàbric. Els surfistes busquen les millors ones i els altres prenen el sol, mentre llegeixen el diari o un bon llibre. Tota aquesta activitat, típica de qualsevol platja càntabra, ocorre aquí aliena a una presó que es pot veure des de qualsevol punt de la sorra. També des del Càmping de Berria, entre la platja i la presó, i on hi hal’escola de Surf Apasiona2. El seu propietari, Daniel López, del poble, veu el Dueso com a part del paisatge del seu poble i de la seva escola, però lamenta que els murs i el gran espai que inclouen divideixen Santoña.

Els banyistes saben que la presó és allà i els presos saben que la platja és allà. En els dos casos en són conscients perquè ho tenen davant, perquè ho veuen amb els seus ulls, però també perquè el centre penitenciari El Dueso es relaciona amb l’ecosistema natural i social de Santoña. És una presó oberta al seu entorn.

Una de les maneres d’obrir-se a la societat que envolta a la presó és sortir-ne. El Dueso programa constantment sortides dels interns. Surten del recinte de la presó, en petits grups i sempre acompanyats de funcionaris i educadors, per fer activitats com netejar la platja o les escales del Faro del Caballo, un lloc que s’ha convertit en el més visitat de la zona per turistes i locals. Es tracta d’un far en desús des del qual es pot saltar a aigües turqueses i nedar entre coves, al que només es pot accedir per mar o a través dels seus 683 esglaons, que fa 100 anys van construir, precisament, presos del Dueso.

No és habitual que a una presó es programin tantes sortides dels presos a l’exterior. És arriscat i implica un esforç més gran per als funcionaris del centre. Però seria directament impossible si no fos perquè el Dueso té un perfil de presos molt concret, que sovint porten llargues penes, segons explica el director del centre, Carlos Fonfria, durant un passeig pel pati de la presó: “Perquè els nostres programes de reinserció funcionin necessitem presos disposats a participar-hi. Si no volen fer res i venen només a ‘presonejar’, els traslladem a altres centres”.

Fonfria coneix gairebé tots els interns. De fet, fins i tot el saluden pel seu nom. “Bon dia, Carlos, ¿has pogut aconseguir un televisor per a la meva cel·la?”, el pregunta un jove intern. El director li respon que ho està mirant i que, de tota manera, ho podran parlar amb calma l’endemà: “Demà és dimarts. Els dimarts pots demanar cita amb mi i parlem sobre el que vulguis”, li recorda. Segueix el passeig i desenes d’interns van parant el director al pati, als tallers, als mòduls o a la infermeria. Com més gent li exposa els seus problemes, més s’assembla Fonfria a l’alcalde d’una petita ciutat a qui els seus conciutadans li fan arribar les seves demandes constantment.

L’estructura del Dueso accentua la sensació de ser dins d’una ciutat. Una font ornamental, envoltada de bancs, presideix el pati. Al costat d’ella, pistes de tennis, de futbol i un gimnàs a l’aire lliure inaugurat fa tot just unes setmanes. A la zona més propera al mar hi ha una gran extensió de gespa que els interns aprofiten a l’estiu per col·locar les seves tovalloles. Poden comprar un pot de crema solar a l’economat per 10,50 euros i posar-se a prendre el sol en aquest lloc que anomenen “la platja”, tot i que la platja és en realitat a l’altre costat del mur i no es poden banyar a l’aigua salada. Només la poden veure i, si s’esforcen, poden arribar a escoltar el so de les ones.

Sempre que és de dia hi ha presos passejant pel pati i poden anar on vulguin. Hi ha llibertat de moviment (dins del recinte de la presó, clar), tret de les hores de recompte i entre el sopar i l’esmorzar, quan han de ser a la seva cel·la.

Malgrat tot, molts elements continuen recordant que el mig miler d’interns estan tancats a una presó: els grans murs, la prohibició d’utilitzar internet o de beure alcohol o els horaris estrictes del menjar. Tot i que en l’aspecte del menjar també hi ha un avantatge respecte a la resta de presons del sistema penitenciari espanyol: poden triar entre dos primers i dos segons. El dia en què EL PERIÓDICO va fer aquesta visita les opcions de primer eren mongetes o amanida de pasta. I de segon, costelles de porc amb pebrots o peix arrebossat. De postres, nectarines. I el pa, acabat de fer a la fleca de la presó, en la qual treballen interns que cobren un petit sou i cotitzen en la seguretat social.

Hi ha altres llocs de treball a El Dueso, com la fàbrica de confecció d’uniformes de funcionaris de presons, a les màquines de cosir del qual coincideixen homes presos i algunes de les dotze dones empresonades al centre, com Ana, d’uns 20 anys, que cus els colls als polos i assegura que quan sigui lliure vol “aprofitar l’après” i dedicar-se a la confecció. Aquest taller és un dels pocs espais del Penal en què interns i internes estan en contacte. “Jo, quan vaig entrar a la presó, li vaig dir a la meva nòvia que ho deixéssim, perquè no es mereixia aguantar això i ara en aquest taller hi ha amistats especials, nois i noies que es fan amiguets”, reconeix Ahmed mentre broda l’escut d’Institucions Penitenciàries en una bata blava. El director Carlos Fonfria ho confirma: “Aquí s’ajunten i de vegades es fan novios”, assegura.

Notícies relacionades

El violador que es va escapar de la presó d'El Dueso al Senegal va utilitzar el passaport d'un veí

Shôko Barcelona, reconegut internacionalment com a local sostenible

No tothom pot dedicar les hores a treballar per guanyar-se un sou. Alguns interns tenen discapacitats físiques o mentals, o bé estan jubilats, com Ernesto, que té 69 anys i fa servir les seves hores a un taller de fusteria, on està fabricant capsetes de fusta per regalar-les a la seva família. Espera poder sortir en llibertat l’any que ve, al complir els 70, tot i que li queden sis anys de condemna, però ara per ara s’hi resigna: “De moment cal estar i passar les hores de la millor manera possible”.

I les hores continuen passant en un lloc que és molt a prop del mar, però alhora molt lluny i que busca complir la funció que tenen totes les presons d’Espanya: la reinserció. I això es pot fer a una presó de color gris formigó, amb murs alts i pocs espais oberts, o a El Dueso, on fins i tot alguns presos, quan arriben, es creuen que no els han portat a un Centre Penitenciari. Alguns funcionaris del Penal expliquen que fa pocs anys, hi va haver un intern que, a l’arribar, els va dir als guàrdies civils que li havien conduït fins allà que s’havien confós, que allò era un parc i no un presó. “No”, va respondre un dels agents. “Això és El Dueso”.