Katherine Johnson, la calculadora que va portar l'home a la Lluna, compleix 100 anys

Katherine Johnson, que aquest diumenge compleix cent anys, és una d’aquestes científiques que només el cine (‘Figuras ocultas’, 2016) i el moviment de reivindicació afroamericana suscitat amb el president Obama als Estats Units han tret del’ostracisme de la història. En una època, els anys 50 i 60, en què els ordinadors no existien, eren dones les que feien el treball de calcular tot el que fes falta perquè els enginyers homes brillessin i complissin amb l’objectiu de liderar la carrera espacial amb l’URSS.  Katherine en va ser una, la millor segons l’agència espacial nord-americana (NASA), que li ret homenatge aquest cap de setmana amb un especial al seu web.

Els seus càlculs van ser decisius a totes les missions de la NASA des del 1961, amb el primer viatge a l’espai d’un nord-americà, Alan Shepard (1961), el primer vol orbital al voltant de la Terra de John Glenn (1962), per al qual va calcular les òrbites d’enlairament i aterratge, les de l’Apolo XI, que va portar al primer home a la Lluna, Neil Amstrong, i va participar en el projecte del transbordador espacial.

Eren temps en què els primers ordinadors ocupaven grans habitacions per a capacitats que avui caben en un mòbil. Les calculadores humanes, en canvi, treballaven amb paper i llapis i una rudimentària màquina de sumar amb les que feien totes les operacions una vegada i una altra. Eran la part més fosca d’un treball en equip, el de la carrera espacial, en què tot sumava.

Comptar-ho tot

Katherine, que va rebre la màxima condecoració de drets civils als EUA, la Medalla de la Llibertad, el 2015, explica que de petita li encantava comptar-ho tot. “Des dels passos que feia al carrer, els que em portaven a l’església, els plats que rentava”, va relatar. La seva curiositat era tal que acompanyava cada dia el seu germà a l’escola d’estiu i es quedava a la porta a escoltar. El professor li va fer tanta gràcia que la va convidar a entrar. “M’agradava aprendre, sempre he estat a prop de gent de la qual podia aprendre alguna cosa”, va declarar en una entrevista de la NASA.

Als 10 anys era a l’institut, i a la universitat segregada de la molt racista Virginia, va ser una de les tres estudiants seleccionades (i l’única dona) per fer estudis de postgrau, tot i que va acabar deixant-ho per ser professora en una escola pública. Va abandonar la feina quan es va casar per primera vegada (es casaria una segona i llavors va adoptar el cognom Johnson) i la va reprendre ja amb tres filles. Va ser contractada al centre d’investigació de la NASA a Langley, per al departament de càlcul destinat a les dones negres que dirigia una antiga companya d’universitat, Dorothy Vaughan, la primera programadora de l’agència espacial. “El meu pare em deia ‘ets tan bona com qualsevol en aquesta ciutat, però no ets millor’. Mai vaig tenir un sentiment d’inferioritat. Mai el vaig tenir. Soy tan bona com qualsevol, però no millor”, deia.

Una baixa d’una companya, els seus coneixements geomètrics i una voluntat decidida li van permetre demostrar la seva vàlua davant dels enginyers que dirigien la missió que encapçalaria Glenn, anys després candidat demòcrata a la presidència dels EUA. De fet, s’explica que Glenn va dir que no s’enlairava si Johnson no verificava els càlculs que havia fet el primer ordinador d’IBM instal·lat a la base de Virginia i que estava connectat a uns altres tres a Washington, cap Canaveral i Bermuda. Ho va fer i Glenn es va enlairar.

Discriminació racial

“No vaig notar la segregació racial a la NASA perquè era un treball d’investigació i allà tothom tenia una missió i hi treballava”, va afirmar, tot i que a la novel·la que la ‘va descobrir’ per al gran públic, escrita per la filla d’un treballador afroamericà de l’agència espacial, es relaten diversos episodis de discriminació racial, des de lavabos a cafeteres separades, que la van afectar directament.

Notícies relacionades

Figures ocultes de l'estat de Virginia

La ciència té nom de dona (però no ens ho van explicar)

L’estrena de ‘Figuras Ocultas’, el 2016, la va situar davant de les càmeres i la va fer objecte de diversos homenatges, entre ells en la cerimònia dels Oscar d’aquell any, per als que el film era nominat a tres premis, com el de millor pel·lícula i millor guió adaptat. Des de feia uns anys es dedicava a fomentar la ciència entre els joves i en especial entre les noies, i la NASA l’ha convertit en una de les seves millors ambaixadores, com demostra la biografia publicada aquest dissabte per commemorar el seu centenari, que ha convertit en una autèntic tutorial de l’èxit emprenedor. “La NASA no seria el que és sense vostè, senyora Johnson”, conclou.