Anar al contingut

TESTIMONIS DE JOVES

"La societat no accepta que et quedis embarassada amb 14 anys"

Quatre mares adolescents relaten com han viscut una gestació precoç i les dificultats socials i emocionals que han patit

Les noies relaten falta d'instint maternal, maltractaments de les seves parelles, fracàs escolar, conflictes amb els seus pares o rebuig del seu entorn

Cristina Buesa

"La societat no accepta que et quedis embarassada amb 14 anys"
"La societat no accepta que et quedis embarassada amb 14 anys"
"La societat no accepta que et quedis embarassada amb 14 anys"
"La societat no accepta que et quedis embarassada amb 14 anys"

/

El 2016 es van registrar 304 parts de mares adolescents a Catalunya. Adolescents o nenes, directament. Aquestes dades de Salut es refereixen a noies d’entre 14 i 17 anys, encara que hi ha casos de menors d’11, 12 i 13 anys que s’han quedat embarassades. Són xifres baixes si es comparen amb els 68.000 naixements anuals, però sorprenen perquè es considera que, a una edat tan tendra, no són prou madures ni físicament ni emocionalment.

Habitualment, el projecte vital d’aquesta gestant queda truncat. La seva trajectòria acadèmica o professional: de sobte ha de pensar per ella i per algú més. «Ens preocupa i voldríem rebaixar aquesta xifra al mínim possible», admet la cap del servei de salut maternoinfantil de la Conselleria de Salut, Rosa Fernàndez. Els programes de prevenció, la informació que suposadament els arriba per múltiples canals i la possibilitat d’interrompre l’embaràs en les primeres 14 setmanes no han rebaixat el nombre de casos. «Que una menor de 17 anys sigui mare no és apropiat», manté la responsable, que adverteix que moltes vegades els joves es pregunten entre ells o accedeixen a informació no contrastada. El programa Salut i Escola mira d’acostar aquest assessorament professional, ja que un sanitari va als centres educatius. Cada any s’organitzen més de 7.000 activitats i s’atenen 12.000 consultes. Però és insuficient. 

S’ha d’acabar amb les barreres econòmiques dels mètodes anticonceptius, reclama la responsable dels serveis d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) de l’Institut Català de la Salut, Cristina Martínez. Si es pot afrontar des de la sanitat pública el fet de dispensar la pastilla de l’endemà, «¿per què no es fa amb els implants o els anells vaginals?», qüestiona. 

INFORMACIÓ INSUFICIENT 

«Si arriba una noia a una consulta que vol un implant, que costa uns 70 euros i dura tres anys, se li hauria de poder donar immediatament, en lloc d’haver d’enviar-la a una oenagé», es queixa Martínez. Els ASSIR, ubicats en alguns ambulatoris, atenen al 78% de la població catalana. Martínez és crítica respecte a la informació. Creu que la majoria de les menors (moltes més que uns lustres enrere) tenen informació suficient sobre els mètodes anticonceptius, però no ho prevenen.

A la falta d’autoestima, una característica definitòria dels adolescents, s’hi suma que en molts d’aquests casos han hagut d’afrontar situacions familiars complexes (violència familiar, addiccions, pobresa). Per aquesta raó, convida Martínez, l’abordatge d’aquests embarassos adolescents o de la maternitat d’aquestes nenes o joves s’ha de fer des del vessant de salut, però també amb el concurs d’entitats socials, veïnals i la xarxa educativa.

El 44,5% de les menors de 18 anys que es queden embarassades són immigrants. Són menys que les mares precoces nascudes a Catalunya, encara que proporcionalment són més perquè la mostra és menor, raona la responsable dels ASSIR, que té més de 20 anys d’experiència en aquests assumptes.

«SI COLA, COLA» 

Si en algun aspecte encara hi ha feina per fer és en la corresponsabilitat, no només respecte a la maternitat, sinó també sobre la sexualitat, que acaba recaient sempre en les dones. Per això, des de l’ICS s’estan impulsant programes destinats específicament als nois. «Ja fem grups mixtos, però és necessari realitzar-ne altres únicament per a homes perquè es manté la filosofia del ‘si cola, cola’ i després són les noies les que decideixen què fer amb l’embaràs», sosté.

Aquestes reflexions sorgeixen no només de l’experiència, sinó també  de les milers de consultes anuals. Només a la ciutat de Barcelona, el 2017 es van atendre més de 16.500 visites individuals. El 93% eren noies. «La relació entre noia i noi no ha canviat tant: ens queda molt camí, el masclisme encara és massa vigent», ­protesta.      

AVAL DELS PARES 

El director del Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat (CJAS), Jordi Baroja, es queixa que la reforma de l’avortament del 2013 impulsada pel llavors ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, motiva que avui dia s’estiguin donant casos d’avortaments clandestins a Catalunya. Des d’aleshores, les noies de 16 i 17 anys estan obligades a aconseguir el consentiment dels seus pares, cosa que per les raons que siguin moltes vegades no aconsegueixen o no s’atreveixen a buscar fins que és tard.  

De les 800 consultes per embarassos que reben cada any al CJAS, unes 200 són positives. La majoria són noies d’entre 15 i 20 anys. «La nostra feina no consisteix a dissuadir-les, sinó a acompanyar-les en la presa de decisions», exposa el responsable d’un dels centres de referència de Barcelona, creat el 1992 per l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears. 

Allà les ajuden a reflexionar, perquè una decisió precipitada pot convertir-se en un error en el futur. Baroja pensa que si la situació no està ben resolta, a curt o mitjà termini aquella noia tornarà a tenir la temptació de ser mare. «S’han de fer aterrar les fantasies. Ens trobem amb noies que creuen erròniament que convertir-se en mares els donarà l’estabilitat necessària per deixar de ser cabres boges», descriu.

POQUES EXPECTATIVES 

Normalment detecten que esperen un fill a les sisena setmana i tenen temps fins a la setmana 14 per interrompre la gestació. «La decisió sobre si seguir endavant amb la maternitat té a veure  amb els plans que tenen. Si es tracta de noies amb fracassos escolars, sense estudis, sense feina o amb feines precàries, veuen la maternitat com una oportunitat, una mena d’escapatòria a la seva vida», prossegueix Baroja. Amb poques expectatives vitals, sense una carrera per estudiar o una ocupació laboral que les motivi, creuen que ser mares satisfarà aquestes necessitats, afegeix.

«És molt important –comença la directora de la Fundació Surt, Sira Vilardell– tenir en compte el context social i cultural de la mare». El binomi joventut i maternitat, prossegueix, és «relatiu» en funció de l’origen de la gestant. Així, per a la majoria de la població, una noia amb 17 anys és massa vulnerable per tirar endavant una vida, mentre que no ho és per al col·lectiu gitano, posa com a exemple.

«Qualsevol gitana et diria que té més habilitats per a la maternitat una noia de 17 anys que una dona de 37 o 40: consideren una aberració parir a aquesta edat», compara l’experta. A Surt s’acompanya les noies, no se les tracta totes igual. «És un error reconduir una maternitat pel simple fet que algú és molt jove, perquè tornarà a quedar-se embarassada si és el que desitja», avisa. Així, maternitat a seques en l’adolescència no és sinònim de vulnerabilitat. Pot ser que pel context familiar siguin noies que han viscut molt més que altres mares que són més grans.

Tots coincideixen a dir que la xarxa de suport pública és escassa en recursos i que la necessitat és tan majúscula que tota ajuda és poca. L’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD), amb 20 anys d’experiència, assisteix les gestants en situació de vulnerabilitat. La majoria d’elles són menors de 21 anys. Ajuda unes 90 dones de l’àrea metropolitana de Barcelona cada any. «Treballem emocionalment per garantir que el nadó estigui ben atès al néixer. Volem crear un vincle positiu perquè així la mare el cuidi, encara que el món sencer s’enfonsi al seu voltant», descriu la responsable del programa Preinfant de l’associació, Nausica Castelló.

GUANYAR SEGURETAT 

Les educadores, psicòlogues i terapeutes de l’entitat realitzen una atenció ambulatòria, es desplacen al parc, a la biblioteca, al pis de la mare, per ensenyar-les a cuidar-se i a cuidar els seus fills, donar-los les eines emocionals per reprendre estudis, buscar feina, aconseguir ajudes socials. «Intentem que es puguin reconstruir elles mateixes», exposa Castelló, que insisteix a dir que gran part de la feina consisteix que guanyin seguretat.

ABD es converteix llavors en el sostén d’aquelles mares adolescents. Quan la informació per evitar un embaràs precoç ha sigut insuficient, han fallat els mètodes anticonceptius o la situació personal de la menor l’ha condicionat de tal manera que ha decidit afrontar aquella maternitat, entren en joc les associacions de suport o, en casos més extrems en els quals no poden seguir a casa seva, les residències maternals com Antaviana.

RESIDÈNCIES PER CURAR FERIDES 

«Si ella està bé, el seu fill ho estarà, així que la nostra missió és impulsar una pedagogia de l’afecte. Dipositar sobre elles una mirada positiva que moltes vegades ningú abans els havia donat. S’ha de reescriure la seva història i anar curant ferides», exposa el seu director, Lluís March. Al centre, concertat amb la DGAIA i pertanyent a la cooperativa Eduvic, s’atenen entre 28 i 32 noies cada any. Tenen entre 11 i 18 anys i viuen a la residència el temps necessari, fins que estan preparades.

«Hi ha famílies desestructurades, però també famílies col·lapsades pel que els ha tocat viure. Aquelles adolescents no ho tenen gens fàcil i s’han de reconstruir els vincles amb els seus, per reforçar-les», acaba dient. Moltes ho aconsegueixen. Altres decideixen donar el seu fill en adopció.

Estel Collado Morales: “La societat no accepta que et quedis embarassada amb 14”

Qui va acabar denunciant l’enèsima agressió va ser la seva mare, no ella. Estel Collado Morales diu que estava «cega». Feia mesos que suportava maltractaments psicològics i físics, però el seu nòvio havia aconseguit enfrontar-la a la seva família, així que era incapaç de reaccionar. «Sempre creia que ell canviaria, però ara ja sé que no és així, mai canvien. A més, no em veia amb ànim de denunciar-lo, pensava que ho feia perquè m’estimava», recorda.

Els cops físics (els emocionals havien fet mal durant anys) van ser els que van aconseguir una ordre d’allunyament que l’Estel es va saltar en cinc ocasions. Havia sigut el seu nòvio durant més de dos anys, estaven junts des dels 12 anys. I als 14 es va quedar embarassada.

Un nòvio gelós i possessiu

«Usàvem preservatiu, però suposo que va fallar. Quan ens en vam adonar, estava de 27 setmanes i no ens ho podíem creure. Hauríem avortat, però ja no es podia», exposa, per a continuació admetre que van pensar donar-lo en adopció. Va plorar molt, van plorar tots dos.

Els mesos de gestació no van ser fàcils. El seu nòvio s’havia anat tornant agressiu. Aquesta veïna de Cardona (Bages) de 16 anys somrient, fresca, entusiasta, vitalista explica que era gelós, li prohibia posar-se certes peces de roba, parlar amb altres nois, relacionar-se amb amigues.

Va néixer l’Àlex. Llavors l’Estel ja s’havia adonat que la seva parella no podia ser bon pare. Amb un nadó de quatre dies, ell li va pegar a la cara. Ella ho va ocultar com va poder amb maquillatge, però la seva mare, farta, va recórrer als Mossos d’Esquadra. Prou. I en aquell moment va actuar la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), que, per protegir la menor i el nadó que acabava de néixer, li va proposar l’ingrés a la residència Antaviana.

«Tenia una vida normal, no procedia d’un altre centre de menors, ni d’una família amb problemes, com la majoria de les noies que hi havia allà. L’únic que m’havia passat era que havia sigut mare amb 15 anys i era una noia maltractada», relata. «És dur. El primer mes vaig estar reclosa. Però a poc a poc em vaig adaptar, els educadors em van ajudar a reposar-me», valora l’adolescent.

Va reprendre tercer d’ESO. «Em sembla molt fort, però vaig ser jo, la víctima, la que va haver de fugir», diu. L’any a Antaviana (amb conflictes, no va ser de color de rosa) i sobretot l’ajuda de la família la van treure del pou. Es descriu com una noia que sempre s’ha aixecat al caure. Inquieta i crítica, madura a la força, realista i generosa, l’Estel mou nerviosa el pírcing de la llengua mentre busca l’adjectiu més apropiat i fa plans. «Estudiaré un mòdul d’infermeria i després un altre d’integradora social. Si pogués, aniria a la universitat. I viatjar, voldria viatjar molt», somia.

«Socialment, és un error quedar-se embarassada amb la meva edat, clar. Creuen que te n’has anat amb tots, que ets una porca, et critiquen. Però aquest no és el meu cas. Sabia com evitar-ho i ho vaig fer, però va passar», afirma instants abans que la reculli la seva mare, que arriba acompanyada de l’Àlex, d’un any i 9 mesos, amb la mateixa mirada curiosa i decidida que l’Estel.

Jamila Bengharda Castellanos: “No em penedeixo d'haver tingut a la meva filla malgrat els maltractaments que vaig patir”

Dimarts passat li van fer la festa de comiat a la residència maternal Antaviana. Va ser emocionant. Tallar el cordó umbilical que t’ha mantingut viva durant un any ho és. Parla de les persones que l’han ajudat com de la seva família. La seva tutora és com una mare, sense desmerèixer la biològica, puntualitza.

Jamila Bengharda Castellanos va tornar a casa seva, a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), fa poques setmanes després d’un any allà amb Samira, que ara té dos anys i dos mesos. És forta, valenta, té les idees clares. No obstant, per arribar fins aquí ha hagut de lluitar i reconstruir tot el que la seva parella, el pare de la seva filla, va destrossar.

Aquesta noia de 18 anys va ser expulsada de casa seva pel seu pare, que era alcohòlic. Actualment és una noia amb ganes de superar-se. No parla només de formar-se més i millor en perruqueria, que ja en va fer un curs, sinó de muntar el seu propi negoci. 

Pare alcohòlic

De pare marroquí i mare catalana, va néixer a Vilafranca. Va conèixer en un concert el noi que de mica en mica li fer la vida impossible i amb qui pel camí va concebre una filla. Maltractada, vexada, insultada, a casa seva les coses tampoc anaven bé, exposa. El seu pare tenia problemes amb l’alcohol, la seva germana gran (a qui ella descriu com un model a seguir, independent, autònoma professionalment, mare molt jove també) se’n va anar de casa tan bon punt va poder.

Feia més de dos anys que estava amb la seva parella. En ocasions li havia confessat que, si es quedava embarassada, estaria encantat. «Era només per enxampar-me i jo prenia pastilles», diu. Però s’hi va quedar. El seu pare va enfurir. Li va agafar tota la roba, la va ficar en bosses d’escombraries i la va fer fora del pis. Se’n va anar a viure amb els pares del noi durant els primers mesos de l’embaràs, i allà va estar tancada en una habitació sense sortir de casa.

Relata episodis esgarrifosos: la va amenaçar amb un ganivet, la va tirar per l’escala, la pessigava perquè no dormís, li cridava constantment, li va prohibir tornar a l’institut… No sap com ho va suportar. «No podia pensar, em veia fràgil i indefensa, ell sabia que jo era menor i em manipulava», reflexiona.

Hauria pogut avortar des del principi, encaixa, però com que a la seva mare li feia «il·lusió» ser àvia, ho va descartar. Va ser ella la que va intercedir amb el seu pare per tornar amb ells. Va pactar que, quan parís la nena, deixaria la parella. Però li feia la vida impossible. Afortunadament, els serveis socials van detectar el cas. Un hematoma a la cama, al quart mes d’embaràs, va motivar que a l’hospital la invitessin a denunciar-lo, tot i que no ho va fer. 

Samira va néixer i l’assetjament no cessava. L’infern amb el seu pare alcohòlic, tampoc. La Generalitat, prossegueix, la va instar a ingressar a Antaviana: «Em van dir que no estava preparada per ser mare i que si no ho feia em quedaria sense la nena». «No era l’edat ni el moment, però vaig tirar endavant, no vaig tirar mai la tovallola. Samira és una nena molt espavilada i no me’n penedeixo d’haver-la tingut malgrat el que vaig passar», raona Jamila, que mai més va tornar a saber res d’ell.

Gabriela Game Uzho: “Vaig cuidar el nadó perquè havia de fer-ho però no tenia cap instint maternal”

La seva mare la va deixar a l’Equador amb dos mesos i va anar a viure a Itàlia. Necessitava treballar per donar-li menjar a ella i als seus altres tres fills, tots a càrrec d’uns oncles. El pare era a Espanya, intentant guanyar-se la vida. Es van separar al cap de poc de néixer ella, però no tenien mala relació. «No vaig conèixer la meva mare fins als 10 anys, quan vam anar a viure amb ella a Pavia, a prop de Milà. Podien passar dos dies sense veure-la perquè es llevava a les tres del matí i tornava a les nou del vespre», recapitula sense ni una mica d’acritud.

«Els dos germans amb qui també convivia, masculins, sempre es retreuen a si mateixos que no van tenir prou cura de mi, però el fet és que em vaig quedar embarassada amb 14 anys. Tenia tanta por de la meva mare, que té un caràcter tan difícil, que l’hi vaig ocultar», confessa Gabriela Game Uzho, ara amb 19. 

Les precaucions, tema tabú

El pare del seu fill Oliver, que té 4 anys, era un noi d’un altre col·legi. Quan va saber que estava embarassada, se’n va desentendre. La Gabriela admet que ella no sabia res de precaucions. «Era molt petita, no m’havien explicat res, a casa era un tema tabú», descriu l’adolescent, que viu en un pis de l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD) de la Zona Franca després d’un periple immobiliari considerable.

A casa seva hi va haver un terratrèmol. «Jo era un mar de llàgrimes perquè era massa tard per avortar. La meva mare em va dir que era una boca més per alimentar, que no podia assumir-ho i que el donés en adopció», explica. El seu pare la va acollir a Barcelona, tot i que els mesos següents no van ser gens fàcils.

El part es va complicar i la salut del nadó era fràgil. Va haver de ser operat del cor. Ingressos hospitalaris, UCI, angoixes. L’Oliver era un nen que plorava molt, que demanava més menjar, que no dormia bé. A les estretors econòmiques (el pare de la Gabriela no trobava feina i el poc que tenien s’ho gastava en beguda) se sumava haver de compartir una mateixa estança tres adults i el bebè, amb un sol llençol penjat del sostre que els separés.

El programa Preinfant d’AMB, que atén mares i famílies vulnerables, va ser la seva salvació. «No sabia ser mare, ni tan sols havia assimilat el meu embaràs. Vaig cuidar del nadó perquè era la meva obligació, però no tenia cap instint maternal», descriu. Li van proposar ingressar en una residència, però el seu pare s’hi va oposar, així que la solució va ser facilitar-li un pis a Can Vidalet, a l’Hospitalet. Li brillen els ulls al referir-se al canvi. Era el primer cop que tenia una habitació per a ella sola. «Era un luxe, hi havia assecadora i robot de cuina, ens donaven 100 euros per setmana i teníem la nevera plena de menjar», somriu. Assistia a una «escola de mares», on li van ensenyar, diu, a sentir el seu fill com a propi, «a estimular-lo, a jugar amb ell, a fer-li massatges i alimentar-lo».

La Gabriela va tornar a canviar de pis, on és ara. El va compartir amb el seu pare i germà fins fa poc. També va aparèixer Steven, la seva actual parella, amb qui van tenir un descuit i es va quedar embarassada un altre cop. Tenia 17 anys. Però aquella vegada no ho va dubtar i va avortar.

Noemí García Alcubierre: “Et jutgen, creuen que seràs mala mare pel simple fet de ser jove”

Té un somriure permanent als llavis. Objecta, però, que ha hagut de lluitar molt per aconseguir-lo. Que ha necessitat ajuda. Que ha treballat de sol a sol. Explica que és dura i desconfiada i que així ha educat els fills. Fills, en plural. Perquè Noemí García Alcubierre, de 33 anys, va ser mare adolescent amb 16, però fa quatre anys va decidir amb el marit Daniel que volien ampliar la família.

Així que la casa que ocupen en una urbanització de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) està plena de vida. Vicky, la primera d’arribar, ja en té 17. I els seus germans, Aràbia, 4; Noah, 3, i Daren, un. També hi ha dues enormes gosses, Shiba i Latika, educades i obedients. La distracció està assegurada. La Vicky és silenciosa. La seva mare la descriu com una noia molt intel·ligent que cursa segon de Batxillerat i vol ser forense. Va acusar l’arribada de la primera germana, ella que havia sigut el centre d’atenció, amb els seus oncles i a la residència maternal Antaviana, on va viure amb la seva mare fins als tres anys.

La regla, només un cop abans

«Em vaig quedar embarassada amb 15 anys, feia un any que estava amb ell, era el meu veí i suposo que pensàvem que no ens podia passar a nos­altres. Només m’havia vingut la regla un cop abans i vaig pensar que era un retard. No ho vaig saber fins als sis mesos perquè no tenia gens de panxa», narra la Noemí.

Després va arribar l’ansietat. «La meva mare ens havia dit als cinc germans que si ens passava, ens matava», evoca aquesta dona menuda, que afegeix que el seu pare era alcohòlic. I prossegueix: «Tenia moltíssima por. Pensava que no m’estimarien més i que seria una càrrega per a la família, així que vaig anar a les assistents socials i els vaig demanar que m’ingressessin en un centre».

Així va entrar a Antaviana, de la cooperativa Eduvic. El que avui és el seu director, Lluís March, a ser l’educador que va anar a buscar-la a casa i la va acompanyar al centre de l’Hospitalet. Recelava per si perdia la custòdia de la Vicky però descriu els anys que va passar allà, fins als 18, com una escola emocional. «Tot va millorar, vaig aprendre moltíssim, sobretot a escoltar i a dir el que sentia, em vaig convertir en una noia comprensiva. Vaig poder reprendre els estudis i vaig fer un curs d’ajudant de veterinària, em donaven una paga», analitza, positiva.

És veritat que la Noemí era diferent de la majoria de companyes: «Em deien que era especial perquè tenia les rutines apreses. Moltes procedien de famílies desestructurades, mentre que jo comprava, netejava, feia el que tocava, mai aixecava la veu». El vincle amb la residència va ser tan estret que cada Nadal hi envia una felicitació, en els últims anys amb la foto de la família ampliada.

Però no oblida els mals tragos. «Mentre treballava, estudiava i tirava endavant la filla, les meves amigues estaven a la plaça menjant pipes. Ser mare adolescent em va canviar la vida, va fer que me’n perdés una part, encara que en vaig guanyar una altra. Em van tractar fatal als ambulatoris i els col·legis perquè donaven per fet que la meva joventut em convertia en negligent, em jutjaven. Pensaven que ho faria malament només per ser jove», lamenta.