Anar al contingut

EXPOSICIÓ SOBRE EL COLONIALISME

Ifni, la mili a l'infern

Una exposició al Museu de les Cultures del Món recupera la memòria dels reclutes catalans enviats a la colònia africana

Els soldats que van servir el 1957 lamenten que s'hagi oblidat una guerra en què van caure 400 espanyols

Ernest Alós

Ifni, la mili a l'infern

Arribava el sorteig del servei militar i la sentència fatídica, la pitjor de les possibles: a l’Àfrica. Si a mitjans del segle XIX aquell «a l’Àfrica, minyons» encara despertava el naixent ardor del nacionalisme espanyol fins i tot amb barretina, i el 1909, en canvi, desencadenava vagues i crema d’esglésies, durant els últims anys del presidi, protectorat i finalment província d’Ifni, significava la rutina, la misèria, les vexacions dels comandaments i l’absurd de la mili a l’Exèrcit espanyol dels anys 50 i 60 elevats a l’enèsima potència. Vistos els testimonis recollits a l’exposició Ifni. La mili africana dels catalans, al Museu de les Cultures del Món del carrer de Montcada, un tindria la temptació de recordar-se de Gila o de les Historias de la puta mili si no fos perquè els que van tenir aquell destí el 1957 i 1958 se les van veure amb l’última guerra colonial (i la més oblidada), amb 371 morts i desapareguts en combat espanyols, i més de 800 del costat marroquí.
   

Caserna de la brigada paracaigudista a Ifni (1957) / EFE

 L’exposició forma part del programa Barcelona metròpoli colonial de l’Ajuntament de Barcelona, i d’un tríptic d’exposicions sobre la relació de Catalunya amb l’aventura colonial espanyola a l’Àfrica. «Hi ha un discurs hipòcrita a Catalunya que oculta que determinats sectors empresarials van participar en l’avenrura colonial sistemàticament», argumenta Pablo González Morandi, de l’Observatori de la Vida Quotidiana, l’equip a càrrec del comissariat, amb Andrés Antebi, Alberto López Bargados (UB) i Eloy Martín Corrales (UPF). Són els casos de Guinea (objecte ja d’una exposició) i del Protectorat, al Rif. No el d’Ifni, «on no hi havia res a espoliar».

UNA COLÒNIA ABSURDA

Així que l’objecte de la mostra, amb la col·labora-ció de nombrosos testimonis orals de l’associació catalana de veterans de Sidi Ifni i de les maltractades tropes indígenes, fotografies i fins i tot el còmic de Jaime Martín Las guerras silenciosas, és l’experiència dels soldats catalans (potser uns 4.000) que van servir allà. Amb la intenció de fer, explica López Bargados, «un judici crític del rol de l’Exèrcit i de la colonització».

Sidi Ifni (un retall de costa marroquina al nord del Sàhara Occidental, ocupat de 1934 a 1969) era «una colònia modesta en un imperi colonial modest», explica Alberto López Bargados, sense valor estratègic, sense minerals, sense res. Amb prou feines una excusa per a l’Exèrcit espanyol per mantenir-hi una guarnició militar més, amb els seus ascensos i els seus sobresous, després del «greuge terrible», recorda Andrés Antebi, que li va suposar perdre el Protectorat. Encara que algun contracte per als amics també queia. Com que la colònia no tenia port i s’havia de desembarcar en barca a la platja, quan el temps ho permetia, es va construir un telefèric que carregava mercaderies i passatgers directament dels vaixells, mar endins, quan la colònia ja estava condemnada. Mai va arribar a funcionar bé i avui dia és ferralla. Un absurd, pur model Castor.
  

Recluta a Ifni (1963) /CÉSAR MALET/AFB

  Per a la majoria dels reclutes, la seva mili va ser una versió augmentada de la dels seus col·legues peninsulars. Com la d’Enrique Escribano, destinat a la policia territorial els anys 1966 i 1967. «Allò tenia els dies comptats, hi havia una indisciplina que al·lucinaves. Vaig veure hostiar un sergent, enviar a la merda un capità, no hi havia permisos, els soldats fèiem de policia, de guàrdia civil, portàvem l’ambulància, el camió dels bombers i el de les escombraries…».

LA GUERRA DE 1957-1958

La cosa va ser molt més seriosa per a aquells als quals va tocar matar, morir o veure morir el 1957, enfront de l’atac de les milícies marroquines de l’Istiqlal. Alguns recorden el seu paper en la guerra amb orgull. Altres de forma més crítica. Tots amb cruesa. El paracaigudista Miquel Bolart es va empassar tota la campanya i va participar en el segon salt en combat de la història de l’Exèrcit espanyol («el primer és el que compta, ningú se’n recorda dels segons», lamenta). Encara que van anar en mula més que en avió («només hi havia quatre camions a Ifni, i érem 600»). «Val més un mul que tres soldats», li va dir un comandament a un altre veterà, Andrés Izquierdo.

«La veritat és que ens van donar pel sac: 150 elements ens tenien a 600 a terra mentre ens disparaven i veies caure els companys», explica Bolart. «El que més vergonya em fa com a veterà és que nois de 19 anys van perdre la vida per no res; però em sento orgullós perquè vam complir el nostre deure, el nostre paper va ser salvar la vida de les guarnicions que estaven assetjades, vaig aprendre a saber obeir, què significa un objectiu conjunt i que hi hagi gent que depèn de tu», afegeix. Avui presideix la federació d’associacions civicomilitars de Catalunya.
   

Dos soldats fent broma /COL·LECCIÓ D'ENRIC MARTÍ

 Fins aquí l’èpica. Altres veterans prefereixen recordar els sergents analfabets i curts de talla que ordenaven ajupir-se als reclutes per poder-los pegar, les dutxes mensuals, afaitar-se amb taronjada canària en lloc d’aigua, les 50 pessetes perquè un veterà et donés roba i calçat de la teva talla. I això en temps de pau. ¿La guerra? «Era un infern, s’ha de viure per explicar-ho», recorda Jorge Bogunyà, que també va combatre el 1957, i no amb els lluents paracaigudistes. A les pantalles de vídeo de l’exposició se succeeixen els laments: «Anàvem vestits com l’Exèrcit de Pancho Villa, amb espardenyes que s’esfilagarsaven, mal vestits, mal cuidats i maltractats (…) patiment, fam, set, pedres…», diu Bogunyà. «Allà no et disparaven del front, et disparaven per tots els costats. En la guerra o mates o et maten, i quan ets allà només penses que no et matin, i la forma d’aconseguir-ho és matar tu. La guerra s’hauria de prohibir», conclou, amb els ulls líquids, Andrés Izquierdo.

EL CAVA I LA SIDRA

Encara que els protagonistes siguin els soldats, com a record a l’empresariat català l’exposició s’obre amb la reproducció de les caixes d’ampolles de cava que Codorniu va enviar als soldats d’Ifni el Nadal de 1957, amb un missatge del senyor Raventós. «El meu cor, el de la meva família i el dels meus obrers estan amb vosaltres». Una gran foto mostra els paracaigudistes brindant…  amb sidra El Gaitero, famosa a tot el món, i fins i tot a Ifni. El cava Codorniu, aclareix un veterà, se’l van quedar, és clar, els oficials.