Anar al contingut

JORNADA TÈCNICA SOBRE L'ATENCIÓ ALS MENORS

La soledat dels pares adoptius

L'associació Amalgama7 critica la falta d'informació i de recursos que tenen els nous progenitors

Els menors adoptats solen presentar diagnòstics psicopatològics més greus

Teresa Pérez / Barcelona

Una dona amb el seu fill adoptat.

Una dona amb el seu fill adoptat. / DANNY CAMINAL

L’associació Amalgama7, dedicada a l’atenció terapèutica i educativa per a joves i les seves famílies, denuncia «l’opacitat» en la informació que reben a Espanya els pares adoptius sobre els seus futurs fills. Aquest fet contrasta amb les exigències que han de complir els progenitors. Jordi Royo, director clínic de l’entitat, assegura que mentre a aquestes famílies «els fan viure un calvari» de preguntes i requisits per obtenir el certificat d’idoneïtat, necessari per començar els tràmits, reben en canvi «poca informació» sobre els antecedents dels menors.

Royo insisteix que els nous pares haurien de poder accedir amb antelació a l’assignació del nen a dades mèdiques rellevants com l’alcoholisme fetal o les malalties mentals de la seva família biològica. «Molts d’aquests nois evolucionen en l’adolescència a trastorns de conducta i les famílies no saben com afrontar les noves situacions perquè desconeixen dades rellevants del nen», diu Royo.

Aquesta informació es desprèn d’una enquesta realitzada per Amalgama7 sobre 1.281 pacients, dels quals el 13,2% són adoptats. Aquest sondeig, les dades preliminars del qual es van presentar ahir a Barcelona, es difondran demà en la ponència L’adopció: factor de protecció o factor de risc? dins d’una jornada que se celebrarà a Cosmocaixa i en la qual participaran 350 experts. L’enquesta s’ha realitzat per analitzar una problemàtica d’aquest col·lectiu que s’intuïa, però que estava poc estudiada.

Diagnòstics

Aquest estudi, un dels pocs que existeixen sobre el col·lectiu, revela que els xavals adoptats «presenten majoritàriament un diagnòstic psicopatològic de més gravetat. Tenen un indicador de risc de violència filioparental més elevat, més promiscuïtat sense prevenció, alteracions en el control dels impulsos i dèficit intel·lectual». Moltes vegades aquests trastorns de conducta es valoren com un problema moral o educatiu, no com un trastorn clínic, que és com s’hauria d’abordar. Royo rebutja tot intent d’estigmatitzar els menors: «Tots els nens han de poder ser adoptats. S’ha d’orientar els pares i donar-los més recursos i informació».

Una de les queixes més insistents dels nous progenitors és «la soledat i la desorientació que senten quan els xavals entren en l’adolescència», diuen els experts d’Amalgama7. Una de les principals carències és la falta d’un servei d’informació per recórrer-hi en cas de necessitat. «Hi ha un únic servei de postadopció que dura els primers tres mesos de l’estada del nen per saber com s’ha adaptat a la nova llar, però després res», critica el director clínic.

Els pacients adoptats que arriben a l’entitat arrosseguen més anys de conflictes i han realitzat molts més tractaments que la resta d’adolescents. Els menors adoptats arriben a Amalgama7 derivats dels centres de salut, i els altres, de l’escola.

Crisi d’origen

Royo explica que aquests xavals tenen característiques pròpies, com la crisi d’origen, el canvi de nom... que molts cops els genera «un malestar psíquic». Aquest expert considera que s’ha d’evitar com sigui que els nens tinguin aquesta angoixa i explica el cas d’un noi que en l’adolescència va trencar els llaços afectius amb els seus pares adoptius. L’origen va ser l’assetjament escolar que va patir perquè, arran dels seus trets físics i a partir que els seus companys es van assabentar que era adoptat, li deien que era un sensepapers. «Aquest fet li va provocar una ràbia immensa cap als seus pares ja que no entenia per què l’havien portat aquí perquè el maltractessin al col·legi», relata Royo, que reclama que hi hagi un abordatge del bullying específic per a nens adoptats.

Els experts consideren que aquest «malestar psíquic» sorgeix també pel tema del nom: si se’ls canvia o no o si s’uneix al d’origen un altre de nou, fet que al final a alguns els genera dubtes sobre qui són realment. Passa igual amb el país d’origen. N’hi ha que se senten del lloc on viuen, però altres, del que provenen. Actualment existeix la moda que el nen conegui el seu origen, però es pregunta Royo: «¿És necessari en tots els casos i beneficiós?, ¿com s’ha de fer?». I afegeix: «¿Un nen africà ha de conèixer la pobresa del país mentre es troba allotjat en un hotel de luxe?».