"He hagut de llogar una habitació de casa per pagar els llibres del meu fill"

Lizcett C. (Valparaíso, Xile, 1980) és una altra candidata a cobrar l’acabada d’estrenar renda garantida de ciutadania (RGC). Ella pertany a famílies monoparentals amb fills a càrrec, en el seu cas un: el petit Matías, de 7 anys. Aquest col·lectiu de dones amb petits al seu càrrec és un dels més castigats per la crisi. Soles i sense recursos, és difícil que els seus somnis tinguin un final feliç.

Aquesta jove mare també es va assabentar ahir que té dret a cobrar el nou subsidi que es pot tramitar des d’avui. L’ajuda ha de reclamar-la a la Generalitat i fins que li arribi, tot i rebre-la amb caràcter retroactiu, transcorreran quatre mesos, que en el cas de les economies precàries són una eternitat.

Lizcett s’evitarà la paperassa de la tramitació perquè Càritas, que li dona un cop de mà perquè la seva vida sigui una mica més dolça, també l’ajudarà ara. L’oenagé està formant el seu personal perquè assessori els beneficiaris perquè no ensopeguin amb la burocràcia.

Netejant oficines

La jove beneficiària fa 11 anys que és a Barcelona i tot el que ha aconseguit, en l’aspecte laboral, ha sigut un salari de 500 euros mensuals netejant oficines cinc hores diàries de dilluns a divendres. Només de pis ha de pagar 400 euros. I els miracles no existeixen i les penúries dels finals de mes ja apareixen al principi. Aquesta treballadora, a temps parcial, pot aspirar a cobrar la RGC perquè guanya menys de 639 euros mensuals. Lizcett és odontòloga però ha hagut de renunciar a l’homologació perquè per a això necessita estudiar i, afirma, «si estudio no treballo i no puc permetre-m’ho perquè tinc un nen petit i és la meva prioritat».

La seva situació econòmica és molt fràgil. «Dec tres mesos del lloguer del pis i he hagut de llogar una habitació a casa meva per poder pagar els llibres del col·legi del meu fill». Interromp la conversa per anar-se’n a una habitació per portar les notes del seu petit Matías. Ensenya orgullosa les qualificacions de 1r de primària del seu fill: tot excel·lents.

Els esforços resulten desesperants quan no hi ha d’on treure més diners. La mirada de Lizcett comença a brillar més del compte perquè les llàgrimes estan a punt de desbocar-se de pura tristesa. La jove explica que el seu fill no es va poder quedar a dinar el primer dia de classe perquè ella devia 83 euros del menjador. Una altra mare la va avisar. «Vaig anar al col·legi a protestar. Sabia que devia diners, però m’havia sigut impossible abonar-los. Ells saben que vaig pagant a poc a poc, a terminis, però aquesta vegada no he pogut», explica.

Notícies relacionades

"La quantitat segueix sent indigna"

La renda de ciutadania veu la llum després de 4 anys de negociacions

Lizcett va parlar amb la directora del centre. «Em vaig posar a plorar. Em va demanar mil disculpes. Em va dir que havia sigut un error pel tràfec del primer dia. I a més només m’han concedit el 50% de la beca de menjador, però finalment tot ha sortit millor de l’esperat perquè per una altra banda m’han aportat la totalitat», narra.

C. està acostumada a lluitar el que faci falta i una mica més. Va entrar a Espanya amb mal peu. Va passar un dia a Madrid camí de Canàries però va acabar a Barcelona amb el que llavors era la seva parella i pare del seu fill, que encara trigaria quatre anys a néixer. Els van robar el petit maletí amb tots els documents: passaports, títol que acreditava que era odontòloga. Una dona es va apiadar d’ells, els va tenir dormint uns dies a terra, a casa seva, era tot el que tenia per oferir-los, i els va fer de fada padrina. «Ens va portar de la mà a Càritas», explica. Van llogar i van pagar el lloguer d’un pis a una persona que es va fer passar per propietari. «Ens va enganyar», diu. Lizcett es va separar de la seva parella i va començar una vida en solitari. Aquesta és la seva història. H