Nihilistes davant el teclat

Dir adeu a tota una vida futura i fer-ho per voluntat pròpia. El tabú que envolta la mera menció del suïcidi i la frustració que impacta en qui sobreviu a la víctima es disparen quan qui adopta la dràstica decisió ni tan sols ha inaugurat l’edat adulta. «En moltes cultures, l’adolescència es considera una mena de mort i renaixement, físic o simbòlic. En relació amb el suïcidi, se circumscriu a un plantejament que acobla amb un sacrifici per un ideal o a una dimensió nihilista; una disjuntiva que, traslladada al context actual, es correspondria amb els suïcides gihadistes i amb els jugadors que passen tots els límits en la Balena blava, respectivament», destaca Carles Feixa, professor d’Antropologia Social a la Universitat de Barcelona.

Però perquè arribi la conseqüència ha de subjaure una causa. Jaume Funes, psicòleg social, ratifica un augment de la taxa de suïcidi juvenil alhora que descarta que l’increment guardi proporció amb l’augment de registres de desequilibri mental. «És la reacció d’algú que es desespera perquè no pot arribar a l’ideal que el seu entorn ha marcat o pel buit de no trobar encaix en el món», destaca.

És també la resposta precoç a un «desencant vital», en paraules del psicòleg juvenil Sergi Banús, que constata el «desconeixement de la cultura de l’esforç».

Ho tenen tot

«Hi ha xavals que ho tenen tot i es troben sense al·licients. Tot això en una etapa tan vulnerable i amb l’amplificació de les sensacions per l’efecte de la revolució hormonal que experimenten. Es rebel·len llavors contra la vida i es veuen reflectits en xarxes socials amb grups amb necessitats similars», diu Banús. Un punt de trobada per a xavals separats per molts quilòmetres, de molt variada extracció, però amb la mateixa pulsió.

Notícies relacionades

Tres anys de presó per al creador del joc suïcida de la 'Balena blava'

Els 'grups de la mort' es muden a Instagram

I llavors apareixen opcions com la 'Balena blava', «un joc amb aparença de manipulació», en el qual només uns pocs franquegen el límit i capten l’atenció dels mitjans, «tot i ser només la punta de l’iceberg», diu Feixa. «És la conseqüència del patiment i el desencant quotidià dels adolescents. No hi ha hagut mai una joventut tan preparada i a la vegada tan desproveïda de futur», descriu l’antropòleg.

«Hem construït una realitat en què els joves defugen el món adult, perquè l’identifiquen amb preocupació i control. Van canviant de xarxa social quan els seus pares els rastregen el pas. En les meves sessions detecto que els xavals no tindrien problemes a fer-se un món més transparent si els adults mostréssim confiança i empatia en lloc d’intrusisme i tafaneria», subratlla Funes.