Nens, les víctimes invisibles dels desnonaments

El nen que ha patit un desnonament és un nen invisible. Invisible perquè molt pocs tenen en compte la seva opinió en el llarg procés que comença el dia en què la seva família deixa de pagar les quotes de la hipoteca o el lloguer. Invisible perquè cap llei, cap Administració, ha previst mesures per mitigar l’impacte emocional que la pèrdua forçada d’una llar i el desarrelament provoquen en un menor. Invisible perquè els mateixos pares són, moltes vegades, els primers que silencien l’assumpte per protegir els fills, per mantenir-los lluny del problema. «O fins i tot silencien la seva situació davant del menor per evitar problemes més grans amb els serveis socials», postil·la José Carlos González, director de l’Associació Educativa Nou Quitxalles-Família Juanitos, una entitat del barri del Gornal de l’Hospi-talet de Llobregat, per on passen des­enes de nens en risc d’exclusió.

Amb la col·laboració d’una xarxa de psicòlegs voluntaris, de la Universitat de Barcelona (UB) i de l’Autònoma de Barcelona (UAB), de l’Hospital de Sant Joan de Déu, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de l’Hospitalet i d’escoles i instituts, Nou Quitxalles va posar en marxa el setembre del 2015 un servei pioner d’atenció a menors que es troben en procés de desnonament de la seva vivenda.

«Hi va haver un moment que vam veure amb preocupació com el rendiment escolar dels nens que havien sigut víctimes de desnonaments queia en picat i vam concloure que en la majoria dels casos aquests menors presentaven quadros d’ansietat, angoixa o estrès, que eren ferms candidats a patir algun possible problema de salut mental», explica el director de l’oenagé promotora del programa.

El fracàs escolar va ser només la punta de l’iceberg. «Cada vegada hi ha més nens que viuen situacions traumàtiques, desallotjaments que en ocasions es repeteixen fins i tot en més d’una ocasió, i això pot donar lloc a una generació amb greus seqüeles», alerta Manel Salcedo, psicòleg i director de recursos humans del Sant Joan de Déu. ¿I on és l’Administració en aquest procés? «Les administracions públiques i la classe política no estan tenint prou en compte l’impacte psicològic que un desnonament causa en el menor», respon Salcedo, que també és professor a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC).

ESPAIS PER A L’ATENCIÓ / L’Administració ha d’oferir una vivenda que compensi el menor un cop el nen és desnonat, cosa que, segons el meu entendre, és un dret constitucional», prossegueix José Carlos González. En lloc d’això, lamenta, «atorguen més rellevància al procés jurídic hipotecari que als efectes emocionals que pateixen aquests nens». «Una de les nostres exigències a l’Administració és que ens donin suport i facilitin els tràmits per aconseguir, per exemple, nous locals on poder atendre aquests menors. Avui dia encara estem a l’espera que es resolgui aquesta petició», assenyala Salcedo.

Des de començament d’any, el servei psicopedagògic –batejat amb el nom de Són 3 i no 4– ha atès un total de 55 menors d’entre 3 i 16 anys. «I hi ha una llista d’espera llarguíssima», assenyala Raquel Lozano, la tècnica que el coordina. «La majoria d’ells són nens de l’Hospitalet, encara que també n’hi ha algun de Barcelona, on se n’ha hagut d’anar a viure la família després del desnonament», precisa. Des de la seva posada en marxa, per les instal·lacions de l’entitat han passat al voltant de 130 nens.

Al servei hi estan implicades 22 persones (totes voluntàries) que presten atenció psicopedagògica als usuaris. «Comencem amb una primera fase d’acompanyament al nen que s’incorpora, participant en un grup de tres menors acompanyats d’un professional. Després d’un procés d’observació, una comissió d’avaluació proposa a la família un bo solidari d’atenció en una consulta psicològica de les que hi ha adherides al programa», explica Lozano. En el cas dels adolescents, els acompanyaments són individuals «degut a les serioses dificultats que a aquesta edat es poden mostrar», indica la tècnica.

«Són nens molt petits amb unes motxilles enormes», subratlla Maria Tobaruela, alumna de Psicologia a la UB, que col·labora en el projecte, juntament amb Rosa Rodríguez, també estudiant. Si els especialistes ho consideren necessari, també es realitzen intervencions individualitzades de reforç escolar amb els alumnes de primària.

«És evident que l’estrès que pateixen les famílies durant el llarg procés que suposa un desnonament acaba repercutint en els fills, per més que els pares intentin protegir-los», constata Cristina Valencia, estudiant de màster a la UAB, que treballa en l’elaboració d’un marc teòric del projecte. «Són situacions llargues i que moltes vegades es repeteixen», afirma. Són situacions «perverses», precisa Teresa Trias, psicòloga voluntària del projecte.

ALTRES CIUTATS INTERESSADES /  «No ens consta que hi hagi res igual en cap altra ciutat catalana, encara que els desnonaments sí que segueixen existint, per més que les administracions afirmin que disminueixen», afirma José Carlos González. La iniciativa ha sigut presentada davant diferents entitats de les ciutats de Vigo i Saragossa, que han mostrat el seu interès pel programa. A la capital aragonesa, ja es treballa per implantar-hi el model del Són 3 i no 4.

«Només a l’Hospitalet, ens consten uns 200 desnonaments des de començament del 2017», assegura Alejandro Roldán, membre de la PAH d’aquella ciutat. «Aquesta mateixa setmana, sense anar més lluny, estarem en una desena de cases per intentar frenar desallotjaments i en totes hi ha nens», afegeix Judit Iglesias, activista també de la plataforma.

Notícies relacionades

Pares que creen una bombolla antidesnonament

"El desnonament és un moment superviolent"

La funció de la PAH, assenyalen els promotors del programa, és determinant per a la detecció dels menors afectats. «Ells actuen com un coixí social, són el lloc on les víctimes de desnonaments troben un cert confort emocional», destaca Andrés Fernández, psicòleg voluntari del programa.

També els centres educatius, com l’institut Europa, on també treballa Fernández, actuen d’altaveus quan detecten menors desnonats en risc. «I les famílies», adverteix Mireia González, psicòloga clínica a Sant Joan de Déu i una altra de les especialistes que «acompanyen» els menors. «Tot el que treballem amb el nen ho hem de treballar també amb les seves famílies. Als pares cal recolzar-los, donar-los recursos perquè, al seu torn, sàpiguen com ajudar els seus fills», afegeix Mireia González.