Pares que creen una bombolla antidesnonament

Hi ha un element comú en gairebé totes les famílies amb nens que han patit un desnonament: l’ingent esforç que fan els pares perquè els seus fills es mantinguin com més allunyats millor del conflicte. L’enginy potser no arriba a l’extrem del de Roberto Benigni en l’oscaritzada La vida és bella, en què un pare s’inventa un món paral·lel i feliç perquè el seu fill petit no sàpiga que estan vivint en un camp de concentració nazi. Però no hi ha progenitor que hagi passat pel trauma de perdre a la força la llar que no intenti crear una bombolla de protecció per als seus fills.

«Jo ho faig tot, tot, perquè elles estiguin bé. I crec que són felices, són nenes a les quals se les veu contentes a l’escola, amb molts amics», afirma la María, mare de dues nenes de 12 i 7 anys, que el 20 de juny afrontaran el tercer intent de desnonament del pis ocupat on viuen. Hi són des de fa un parell d’anys.

El calvari d’aquesta família va començar amb la mateixa crisi. «De sobte vaig passar a pagar 1.600 euros d’hipoteca per un pis pel qual havia començat donant menys de la meitat», explica. «Així que vaig tornar la vivenda al banc», explica. I allà va començar un èxode que les ha portat per diverses cases. «Fins que la PAH ens va trobar aquesta on estem», diu.

Malgrat tot, la María diu que se sent satisfeta. Recentment ha aconseguit una pròtesi nova per a la cama de la seva filla de 12 anys. «Hem de seguir anant tres vegades a la setmana al metge, però tot evoluciona bé», comenta. I això, assegura la dona, ja és molt.

La María treballa en el sector de l’hostaleria esporàdicament. Dues vegades a la setmana, la nena va al servei que l’associació educativa Nou Quitxalles-Família Juanitos té al barri del Gornal de l’Hospitalet. «Aquí l’ajuden amb els deures i parlen amb ella... L’estan ajudant», explica la dona.

També la Noa passa dues tardes a la setmana al Són 3 i no 4 de la Família Juanitos. «No li preguntem directament a ella com li va aquí, perquè ja ens van informant els psicòlegs i els educadors del servei», expliquen l’Iman i l’Aziz, els pares d’aquesta simpàtica nena de 8 anys. I també ells estan convençuts que tant la Noa com les seves dues germanes petites, de 4 anys i 6 mesos, són nenes felices i sanes.

Això, malgrat que difícil que és per a la família estar vivint ara en un pis ocupat, on un veí es dedica a traficar amb drogues «i no paren de picar-li al timbre» i on un altre inquilí, «que es dedica a la ferralla», acumula a les zones comunes del bloc els trastos que recull. «No podem pagar els lloguers de 400 euros que ens han demanat, perquè donar aquests diners a un propietari significa treure’ls del menjar de les meves filles», clama l’Aziz, que ha passat anys a l’atur i ara fa feines de paleta i petites reparacions.

Notícies relacionades

"El desnonament és un moment superviolent"

Nens, les víctimes invisibles dels desnonaments

«Per més que els pares es mostrin convençuts que estan aconseguint mitigar l’impacte que un desnonament té sobre els seus fills, els dibuixos que fan els nens, les converses, ens demostren que no sempre ho aconsegueixen», constata Teresa Trias, psicòloga voluntària del Són 3 i no 4. Ella és una de les especialistes que atenen els menors que arriben derivats d’escoles, la PAH o la mateixa associació Nou Quitxalles, que té un casal educatiu per a joves.

Els nens no són aliens a l’estrès i a l’angoixa que provoca en els seus pares, no només el desallotjament, sinó tot el temps que precedeix el llançament judicial, indica Cristina Valencia, estudiant d’un màster a la Universitat Autònoma. A això s’hi suma el fet que moltes de les famílies tampoc tenen els recursos (intel·lectuals, emocionals) per ajudar els seus fills.