Els discapacitats exigeixen una llei amb càstigs clars i severs per a la discriminació

Paraules humiliants, mirades de llàstima o de menyspreu, vetos per entrar en locals d’oci i hotels, silicona al pany de la porta de casa seva per impedir-hi l’entrada o una cosa tan feridora com que al vagó d’un trenet ningú s’hi assegui perquè hi ha un grup de nanos amb discapacitat intel·lectual. Aquests exemples són només la punta de l’iceberg de situacions que constata la Federació Catalana de la Discapacitat Intel·lectual (Dincat), que agrupa 300 entitats socials, i de totes elles és difícil trobar-ne una que no expliqui un llarg memorial de greuges. Les principals queixes es produeixen en hostaleria i oci.

La federació confia que el projecte de llei per a la igualtat de tracte i la no discriminació clarifiqui el denominat dret d’admissió i posi ferms els sectors de l’oci i la restauració per evitar casos com els que van tenir lloc recentment en un pub de Lleida i en un hotel de Vinaròs (Castelló) que van vetar persones amb síndrome de Down. I va un pas més enllà: que s’imposin sancions exemplaritzants per a tots aquells  que discriminen. 

El projecte, aprovat a finals de l’any passat per la Cambra catalana, està en fase de tramitació parlamentària. Sonia Fabra, lletrada de la federació, és crítica amb el dret d’admissió perquè «s’ha de controlar perquè no doni lloc a abusos». Recorda que si es limita l’accés s’ha d’explicar amb claredat perquè ho entengui un col·lectiu amb dificultats cognitives.

POQUES DENÚNCIES

El dret d’admissió és una de les argúcies que s’utilitzen per impedir l’entrada als locals de diversió als més vulnerables. «I més ara que a l’haver-hi més turisme ja no ens necessiten perquè ho tenen tot ple», apunta Rosa Cadenas, presidenta de Dincat. Ella també ha comprovat aquests abusos en un local de Salou on li van permetre entrar, però no així als seus acompanyants amb discapacitat intel·lectual. És una realitat que es repeteix «molt sovint, la discriminació és habitual, no són fets aïllats», assegura Cadenas. El problema radica en el fet que són actituds tan subtils que gairebé mai es poden convertir en denúncies perquè falten proves. Tot i així cada any arriben a Dincat una vintena de queixes. Les denúncies no prosperen perquè com provar que un bar obliga a consumir un grup de discapacitats i no la resta de clients o que un hotel augmenta el preu de les habitacions per a aquest col·lectiu. 

Juana Ibáñez, subdirectora general d’Espectacles Públics i Activitats Recreatives de la Generalitat, assenyala que «arriben poques denúncies». Des del 2013 només se n’han presentat 29, dues d’elles aquest any. Per Ibáñez és difícil provar els fets discriminatoris. Per això, aconsella que cada cop que se’n produeixi un es requereixi la presència dels Mossos d’Esquadra o de la Guàrdia Urbana perquè n’aixequin acta. L’última sanció es va imposar el 2012.

Meritxell Alòs, gerent de la fundació privada Autisme Guru, també ha topat amb exabruptes sense sentit, tot i que els explica així: «Són pel desconeixement i la por que té la societat envers el que és diferent». Alòs explica el cas d’un parell de bars en què els propietaris els van demanar que no hi anessin més perquè molestaven els clients. O fets més greus com ara posar silicona a la porta d’entrada a un taller ocupacional. I malgrat que els que els reben sovint no se n’adonen, «les mirades fan mal. Són mirades a vegades de pena i altres de por, d’ensurt». I prossegueix: «Els greuges van en contra de la nostra tasca, perquè el que volem és integrar-los».  

LLARGMETRATGE

Notícies relacionades

«L'hotel ens obligava a esmorzar aviat per ocultar-nos dels altres clients»

El 91,5% dels alumnes d'I3 i el 89,6% dels de 1r d'ESO han estat admesos al centre públic demanat en primera opció

En aquesta mateixa direcció hi treballa Efren Carbonell, director d’Aspasim, entitat que cuida discapacitats greus. L’organització compta amb 10 espais adaptats, amb capacitat per a 70 places, en edificis de veïns. La convivència no sempre ha sigut fàcil. Tot i que finalment han sigut acceptats, hi ha hagut inicis durs. En un cas van arribar fins al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pels problemes veïnals i no van anar més enllà perquè la titular del pis va morir. L’expedient, d’un pam de gruix, reuneix la peripècia judicial en què no va faltar silicona a la porta i «fins i tot frases com que si vivien allà, l’edifici perdia valor», afegeix. L’odissea és una de les tres històries del llargmetratge Fum, Fum, Fum, produït per Toni Salgot.

La normalització, no pas la inclusió, és l’eix sobre el qual treballa una altra fundació: Ludàlia, una de les entitats que organitzen actes lúdics per a discapacitats. Hi ha altres organitzacions amb plantejaments diferents i reivindiquen l’oci inclusió, com el discjòquei Josepe.