Aitona, el Japó rosat de Catalunya

«Ohhhh», exclama més d’un al veure com la delicada cascada de flors cau a terra després de fregar amb la mà la branca d’un presseguer. La branca perd el color i recupera l’aspecte llenyós, encara que les flors supervivents l’esquitxen de rosat i blanc. En aquell instant, es fa miques una imatge estèticament pura, la de la voluntat d’una natura que vessa mitjans per perpetuar-se, estranya a la seva pròpia bellesa i a tota lògica humana.

Però la lògica, per descomptat, existeix. La que regeix la mà que ha bressolat la branca és la de Miquel Bosch, tres facetes en una: regidor d’Agricultura d’Aitona (Segrià), pagès i un guia més entre els seus conveïns agricultors de Fruiturisme, l’oferta pionera de convertir el paisatge d’aquesta vall del Jerte catalana en un ganxo turístic que no para d’atraure públic. Aquest cap de setmana estan confirmades prop de 700 persones. És la primera de les seves sis edicions en què aposten per grups grans i calculen multiplicar els gairebé 2.000 visitants de l’any passat.

CURSOS DE GUIA

«Vam fer un curs de guia a la Universitat de Lleida, però les explicacions sorgeixen sobre la marxa», diu Bosch, acompanyat d’un altre agricultor, Agustí Sampietro, caminant amb el grup entre fruiters en flor. S’entusiasmen explicant que Aitona produeix, ella sola, 100 milions de quilos de préssecs. Bosch explota unes 25 hectàrees de presseguers de les 8.000 que es cultiven al poble i per això sap explicar amb autoritat a un grup d’escolars del col·legi Sant Jaume de les Heures de Lleida per què ha arrencat flors de la branca i aquells «ohhh» d’autèntica pena al veure-ho.

Massa floració significa préssecs petits, de poca qualitat, a l’estar massa repartit el vigor de l’arbre. Per això, amb paciència infinita, els pagesos obliguen a aferrar-se a l’arbre les millors flors, les que es convertiran entre el maig i el juny en préssecs daurats i carnosos. Però no tan gustosos com podrien i haurien de ser.

LA LÒGICA DEL MERCAT

Un altre cop mana la implacable lògica del mercat. La mateixa que protegeix la fruita de les plagues, alhora menysprea la madurada al punt, dolça i sucosa. Es convertirà en suc perquè no suportaria tot el procés d’envasat per transportar-la, la majoria a milers de quilòmetres d’aquest paisatge que ha seduït fins i tot el cònsol del Japó, habituat als cirerers en flor, en les dues visites que ha fet a Aitona.

Les explicacions de Bosch donen un toc de realitat a les fileres infinites d’arbres de colors. Per al visitant, és un espectacle bellíssim i efímer, i per al poble, tot un motor econòmic. Amb tot just 2.500 habitants, a l’estiu dobla la població per recol·lectar préssecs, nectarines i paraguaians en les seves desenes, centenars de varietats, que es despleguen als ulls inexperts del turista, incapaç de distingir les diferències, tan clares com l’aigua per a Bosch, que ara explica per què renunciem a la millor fruita.

UN PREU "VERGONYÓS"

Notícies relacionades

"Abans hi veníem de barbacoa; ara vivim aquí"

Les barraques de Montcada pugen un 25% després de dos anys d’oblit

Les caixes de préssecs s’apilen en palets i, quan ja estan a punt de carregar-se en camions, el comprador en palpa un de sol a l’atzar. Si s’enfonsa, encara que sigui una miqueta sota el seu dit, desdenya la càrrega sencera perquè arribaria malament al seu destí.

Els escolars ho entenen a la primera. Dues parelles de jubilats de Barcelona, que s’han acoblat al grup escolar, obren bé els ulls i sembla que ensumin l’aire. «És fantàstic», diu Eduardo Polío, de 70 anys. Tant com «vergonyós» que el quilo de préssec –engendrat en flors que es pentinen a mà, en arbres podats a mida dels temporers, amb trampes naturals per a insectes, controlats i regats amb cura– no passi dels 30 cèntims.